dilluns, 8 de desembre de 2008

Sobre els TEUS diners, Narcís

Text de l'Evangeli (Mc 10,17-30): Un dia que Jesús eixia de camí, un home s'acostà corrent, s'agenollà davant de Jesús i li preguntà: «Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?». Jesús li digué: «Per què em dius bo? De bo, només n'hi ha un, que és Déu. Ja saps els manaments: No mates, no cometes adulteri, no robes, no acuses ningú falsament, no faces cap frau, honra el pare i la mare». Ell li va dir: «Mestre, tot això ho he complert des de jove». Jesús se'l mirà i el va estimar. Li digué: «Només et falta una cosa: vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me».

En sentir aquestes paraules, aquell home va quedar abatut i se n'anà tot trist, perquè tenia molts béns. Llavors Jesús mirà al seu voltant i digué als seus deixebles: «Que n'és, de difícil, per als qui tenen riqueses entrar al Regne de Déu!». Els deixebles, en sentir aquestes paraules, quedaren molt sorpresos. Però Jesús els tornà a dir: «Fills meus, que n'és, de difícil, entrar al Regne de Déu! És més fàcil que un camell passe pel forat d'una agulla que no pas que un ric entre al Regne de Déu. Ells quedaren encara més desconcertats, i es deien els uns als altres: «Si és així, qui pot salvar-se?». Jesús se'ls mirà i digué: «Als homes els és impossible, però no a Déu, perquè Déu ho pot tot». Llavors Pere li va dir: «Mira, nosaltres ho hem deixat tot i t'hem seguit». Jesús digué: «Us ho assegure: tothom qui per mi i per l'evangeli haja deixat casa, germans, germanes, mare, pare, fills o camps, rebrà, ja en el temps present, cent vegades més de cases, germans, germanes, mares, fills, camps, i també persecucions, i, en el món futur, la vida eterna».

Ja veus, Narcís, de res et serveix exhibir tots els teus “valors” i “principis morals”. De res et serveix colpejar amb ells als publicans que mai aconseguirem la teua alta estatura moral.

Ja veus, Narcís, tu que ets l'absolut, tampoc et salves ni et salvaràs davant el teu déu. Ni mil camins que desgasten mil parells de botes t'alliberaran del teu egoisme i mesquinesa.

Ja veus, Narcís. Només ets un frau.

Hauràs de mirar-te novament a l'espill.
Llegir més...

diumenge, 30 de novembre de 2008

La nació possible

1.- Introducció

Podem parlar del País Valencià, de la societat valenciana, com a nació perquè el nacionalisme valencianista ha salvat aquesta possibilitat en la història. Podia haver desaparegut, però no ho ha fet. I si la diferència és un valor, salvant la possibilitat de parlar de la societat valenciana com a nació, el nacionalisme ha salvat un valor de diferència que enriqueix la llibertat en el seu conjunt.

Els valors, però, no són abstractes o absoluts. Els valors ho són en la mesura que no perden la referència de la situació concreta, si s'adeqüen a les circumstàncies concretes. En cas contrari, violenten la realitat concreta sense la qual les persones no importen res.

La llibertat també necessita aquestes referències a la llibertat concreta. Per tant, més enllà de la defensa del nacionalisme en abstracte, hem d'intentar reflexionar i/o analitzar la possibilitat del País Valencià com a nació, de la societat valenciana com a nació ara i ací, tractant d'explicitar les conseqüències d'eixa realitat concreta.


La crisi que va suposar la derrota del nacionalisme d'arrel fusteriana durant la “transició” a la “democràcia” a Espanya ha conduït al nacionalisme valencià a la recerca d'una estratègia de desbloqueig i renaixement basada en distintes maneres d'interpretar i/o reinterpretar o reelaborar les seues tesis des de la intrahistòria. Tan sols vagament s'ha optat per una renovació dels seus plantejaments a les circumstàncies que defineixen el poder polític actual –“democràcia” espanyola i autogovern valencià nascut de l'Estatut-, per una adequació a la situació de pluralitat profunda de la societat valenciana actual, i a l'assumpció del seu caràcter nacional majoritàriament i profundament espanyol.

La realitat és tossuda, i si les circumstàncies concretes abans descrites són les que són, és il·lusori pensar que el nacionalisme valencià puga continuar sent formulat com fa quaranta, setanta o cent vint anys. És il·lusori pensar que des de la minorització antidemocràtica a la que estem sotmesos serem capaços de revertir tota una hegemonia cultural cada vegada més assentada: és necessari, per tant, plantejar l'horitzó de la necessitat reformular els principis nacionalistes per a la nació possible que és el País Valencià.

Els contextos del nacionalisme

El nacionalisme, tal com el coneixem, és un fenomen europeu. El nacionalisme com a voluntat de crear, recrear o imaginar una societat lingüística i culturalment homogènia que servisca de substrat i de justificació a la unitat estatal, és un fenomen modern, europeu, que es desenvolupa de la mà de la conformació de l'Estat modern, és un fenomen inextricablement unit al desenvolupament dels Estats nacionals.

Hi ha una tradició del concepte de nació vinculada a la Revolució francesa i que subratlla l'aspecte voluntari de nació com resultat de la voluntat d'associació de ciutadans i ciutadanes. Hi ha una altra tradició d'entendre la nació que parteix d'un esperit o ànima col·lectiva –les cultures, les tradicions, les llengües- que conforma la història i que perviu al llarg d'ella, subjectes col·lectius previs a la persona, necessaris perquè la persona abaste a saber qui és, perquè la seua identitat depèn de l'entorn cultural en què naix i es desenvolupa.

En la primera concepció primen les idees de la Il·lustració, el seu racionalisme, la seua creença en l'existència de la raó natural, seu i fonament dels Drets Humans, arrel de la llibertat individual.

En la segona concepció primen les idees del historicisme, del Romanticisme alemany, de la percepció que la persona és un poc més que raó, que també és sentiment, i que la raó natural està sempre mediada històricament per la tradició i la cultura.

Des de mitjans del S. XIX ambdues tradicions s'uneixen per a donar lloc a l'Estat nacional integral. Aquests Estats nacionals es desenvolupen en tot Europa, independentment de la tradició de què provingueren en cada cas.

El desenvolupament d'aquests Estats nacionals integrals coincideix amb la guerra franc-prussiana i amb les dues guerres mundials. Guerres de les què el factor nacionalisme d'Estat i la seua concomitant pretensió d'hegemonia no està gens allunyat, encara que no siga l'únic factor explicatiu.

El mateix nacionalisme que ha estat capaç de construir i consolidar internament els Estats moderns, -amb la conquesta de la garantia dels drets i les llibertats-, ha estat el que ha espentat a les seues societats cap al feixisme o a les guerres a la recerca de l'hegemonia sobre altres Estats. El mateix nacionalisme que explota per no haver estat considerat en les formacions supranacionals com l'URSS o l'antiga Iugoslàvia quan aquestes implosionen, oferint punts de sosteniment en la desintegració estatal i punts de partida per a noves formes estatals, també és el que condueix a la guerra d'uns grups contra altres, a la neteja ètnica.

El nacionalisme, com ho són totes les manifestacions humanes, és un fenomen ambigu. L'ambigüitat del nacionalisme implica una contradicció. El nacionalisme és una força necessària per a possibilitar la transició de les lleialtats concretes de l'Antic Règim a una lleialtat més abstracta, la lleialtat a l'Estat. Però el fenomen concomitant amb aquesta transició ha estat la construcció de l'Estat nacional com una contradicció en si mateixa. Perquè l'Estat es basa en la ciutadania, en el concepte de Dret, en la universalitat de la raó. I segons aquests principis la ciutadania hauria de ser universal, i els drets, iguals per tot arreu. L'Estat, com resultat de la voluntat dels ciutadans i les ciutadanes amb idèntics drets, amb idèntica llibertat, no hauria de ser nacional, no hauria d'estar limitat a un espai geogràfic concret.

Però ho està. I en estar-ho, transforma la declaració d'universalitat dels seus principis en identificació amb la nació. L'Estat nacional no és la manifestació de la universalitat dels Drets Humans, sinó l'absolutització de la referència institucional de la persona i de la seua identificació amb el grup. La gran força de l'Estat nacional, la seua capacitat d'aparèixer com la forma natural i obligada d'organització política i social es deu al fet que en ell conflueixen tres eixos importants: l'eix de la identitat individual, l'eix de la identificació amb el grup, i l'eix dels drets de ciutadania. Els tres eixos conflueixen en la institució Estat nacional, que no sols és garant dels drets de ciutadania, sinó que també és garant de la identitat individual en quant ofereix i exigeix l'exclusivitat de la identificació amb el grup que conforma l'Estat, amb la nació matèria de l'Estat.

Però avui ni la identitat individual està referida en exclusiva a la identificació amb el grup nacional, ni els drets de ciutadania depenen en exclusiva de la pertinença al grup, a la nació.

I en eixes diferències entre identitat individual i identificació amb el grup, entre ciutadania i pertinença nacional s'estan obrint nous espais de llibertat. I en relació al nacionalisme, eixes diferències i eixos nous espais de llibertat obrin la possibilitat de proclamar la nació sense que la referència a l'Estat siga un component necessari i/o absolut.

La unitat europea i la resta de processos d'internacionalització i globalització no són susceptibles de ser definits dins del paradigma de l'Estat nacional –sobirania, homogeneïtat lingüística i cultural de la societat que conforma l'estat nacional, equiparació de nació i Estat-. Aquesta circumstància exigeix una redefinició del paradigma polític, perquè fins i tot assumint que hi ha un grau mínim de llibertat que està vinculat al compliment d'uns drets humans mínims, tant els drets com la llibertat són susceptibles de redefinició contínua. I no sols són susceptibles, sinó que fins i tot poden arribar a estar en perill –com ara mateix està passant- si no es reformulen segons les circumstàncies.

Ara la quantitat i la qualitat de la llibertat ha de respondre als seus nous reptes i possibilitats, i el nacionalisme que es pot defensar ha de tenir-ho en compte. Una de les formes de fer-ho és desvinculant nació i Estat. I una altra, assumint la possibilitat que la persona trie l'alternativa d'estar referenciada a distintes identificacions nacionals.

Avui ja no es pot formular el nacionalisme en nom de la llibertat basant-se en un concepte de sobirania que no té lloc en les transformacions econòmiques, polítiques, socials i de pensament que s'estan produint. Ni tampoc es pot pensar la nació en referència exclusiva a l'Estat. Ja no és possible pensar nacionalisme i nació des del convenciment que continua valent l'equació clàssica que equipara, vinculant-los necessàriament, identitat individual, identificació amb el grup nacional, i drets de ciutadania. El context actual exigeix reformular aquests conceptes.

En aquest lloc és necessari realitzar una referència a la globalització.

És sorprenent que les referències a la globalització siguen crítiques quan es plantegen en l'àmbit de l'economia, subratllant la necessitat de la política, i en conseqüència de l'Estat, mentre que s'assumeix com quelcom positiu quan l'element de referència és la nació i el nacionalisme.

La globalització és ambigua i conté moviments contradictoris –com abans hem indicat en relació al nacionalisme-. Juntament amb la tendència a la globalització també s'està produint un reforçament del valor d'allò local. De manera que ni la globalització pot ser entesa si no és en relació al valor d'allò local, ni aquest pot ser entès sense referència a la globalització. És a dir, són valors interdependents que no poden ser explicats l'un sense l'altre.

D'aquesta manera, podem afirmar que l'element característic més important dels nostres dies és eixa interdependència: la característica principal d'allò humà avui és la d'estar col·locat en una xarxa de relacions.

Aquesta interdependència xoca amb el concepte de sobirania perquè els subjectes i els àmbits en què es mouen es constitueixen en la interdependència, en la interrelació.

Aquest concepte d'interdependència xoca també amb conceptes com el d'autarquia, econòmica o política, amb conceptes com el de competència exclusiva, i obliga a pensar en categories de relacions, de xarxa, de participació, de capacitat d'afirmar i desenvolupar la pròpia personalitat, el propi interès, en la interdependència, i no en contra o fora d'ella.

Aquest és el context en què és possible afirmar nació i al·legar a favor del nacionalisme entesos com una llibertat que va més enllà de la conquesta de l'autonomia front qui nega la nostra personalitat, i que ha d'entrar en espais d'opcionalitat entre distintes ofertes i possibilitats.

El context concret del nacionalisme valencià

El nacionalisme valencià no pot desentendre's de les tendències apuntades en l'apartat anterior. El context en què el nacionalisme valencià s'ha de definir a si mateix avui és completament diferent del context en què ha estat formulat des dels seus inicis i fins als nostres dies, ja que aquell context estava totalment submergit en el paradigma de l'Estat nacional a imatge dels Estats nacionals europeus.

Eixe plantejament nacionalista, que viu de la matriu i del paradigma de l'Estat nacional, que és nacionalisme per a construir Estat, i concep l'Estat com a instrument per a construir nació, entenent per nació sempre quelcom homogeni en la seua cultura i en el sentiment identificatori, té avui les dificultats que acompanyen al paradigma de què es nodreix, es troba amb els problemes de la desvinculació entre identitat individual i identificació grupal, es troba amb la pèrdua de necessitat en la relació entre ambdues, es troba amb la crítica al concepte de sobirania, es troba amb la necessitat d'assumir el valor i la característica de la interdependència, de la interrelació.

Es planteja, per tant, la necessitat de plantejar la nació sense la referència necessària a un Estat propi, i es deriva també la necessitat d'entendre la nació sense caure en l'exigència de l'exclusivitat de la referència identificatoria grupal, sabent que avui la llibertat també abasta, almenys com a possibilitat, a l'àmbit de la identitat individual, que la identitat individual avui ja no és normativa, no és una adequació a la norma establida pel grup, per la nació, per la societat constituïda en Estat nacional.

Però a més hi ha un context concret que el nacionalisme valencià ha de tenir en compte a l'hora de formular el concepte de nació. I eixe context és que la societat valenciana és profundament espanyola en allò col·lectiu i plural en allò individual, i que, en conseqüència, el sentiment exclusivament nacional valencià és minoritari en el conjunt de la ciutadania. La societat valenciana es reconeix a si mateixa de manera majoritària amb un sentiment de pertinença a la identitat valenciana i espanyola sense que una excloga a l'altra. De tal manera que per a uns/es pocs/es el País Valencià és una nació i per a altres, no. Per a uns/es pocs/es, al País Valencià li pertoquen els drets que qualsevol nació ha de tenir, mentre que la majoria no ho veu així. La majoria estaria disposada a acceptar que el País Valencià és quelcom semblat a una nació, però amb la condició que aquesta no pretenga lleialtats exclusives. Altres, no obstant això, no entenen que el País Valencià puga ser nació si no és amb eixa pretensió d'exclusivitat.

Podríem entrar en un estudi d'explicació i justificació de la minorització del sentiment nacional valencià obertament cercada per les estructures del poder espanyol al nostre país. Podríem i, de fet haurem de fer-ho per a demostrar que la democràcia no és el sistema de govern de l'Estat espanyol, i molt menys, del País Valencià –en aquesta i en altres qüestions no menys importants-. Haurem de fer-ho per a establir la denúncia de la vulneració de les regles mínimes que regeixen un Estat de Dret Democràtic, i es conseqüència, la lluita per una Democràcia real, com un dels vectors de reivindicació política de la nostra organització.

No obstant això obviarem aquesta qüestió ara i ací. Ho deixarem com a punt a desenvolupar en un altre lloc d'aquest blog.

Ara ens centrarem en el reconeixement de la realitat que s'ha construït durant aquests últims trenta anys i que ens exhibeix una societat que no és pot pensar sinó des de la constatació de l'existència d'aquests sentiments a l'entorn de la definició de la pròpia societat i dels seus drets. Aquest ha de ser el punt de partida. Aquesta és la realitat que es reflecteix una vegada i una altra en les convocatòries electorals i en els estudis sociològics. Si alguna conclusió es pot extraure de la voluntat de la societat valenciana és que, de moment, no vol ser d'una altra manera.

I aquest fet significa que aquesta autoradiografia sociològica pertany a la seua matriu estructural, estabilitzadora d'ella mateixa, que ha de ser presa i respectada en tota la seua significació, i que és l'únic marc que, en conseqüència, pot possibilitar canvis culturals profunds, referits a la definició que la societat es dóna a si mateixa i que siguen capaços d'integrar elements de pluralitat creixents construint-se des del principi estructural de la diferència i la diversitat, com a expressió de la pluralitat de la societat, com a integració diferenciada d'elements diversos, i per tant com tensió creadora i creativa capaç d'afrontar amb majors garanties els reptes d'un futur que avança per camins d'accentuació de la complexitat d'estructures.

I davant d'aquests fets cal que ens preguntem, ¿aquesta característica de la societat valenciana fa impossible referir-se a ella com a nació –més enllà de la il·lusió voluntarista de les i els que ens sentim encara nacionalment i exclusivament valencianes i valencians-, ¿s’ha d'acceptar, en conseqüència i sense més, l'actual marc institucional com l'únic possible?, ¿o és possible plantejar la construcció nacional tenint en compte aquesta realitat?. I, d'altra banda, ¿com es preserva, es respecta, i fins i tot es desenvolupa la pluralitat fonamental i constitutiva de la societat valenciana actual, sense la qual és impensable la llibertat?

Aquestes preguntes no poden ser contestades amb una mera juxtaposició de termes, dient que les actuals institucions són les que millor representen la realitat social valenciana –quan en realitat fan tot el que està al seu abast per despersonalitzar-la amb l'objectiu de desestructurar-la-, o dient que no es renuncia als fins nacionalment clàssics de construcció d'un Estat independent i sobirà, alhora que, i en ambdós casos, s'afirma la disposició a respectar el pluralisme. Si la mera juxtaposició de principis no és acceptable és perquè la realitat social valenciana ens explica que hi ha ciutadans i ciutadanes en nombre suficient que reclamen la possibilitat d'estar referits políticament a institucions d'àmbit nacional distint, és a dir, el valencià i l'espanyol, ja siga de manera compartida o exclusiva.

És la inclusió d'aquesta realitat en el projecte polític que es proposa el que és exigible des d'un principi, i constata, en conseqüència, que no tots els projectes són igualment vàlids, igualment legítims, igualment adequats democràticament ja que no totes les formes d'organitzar políticament la societat garanteixen la forma de ser plural de la societat valenciana actual. És a dir, la qüestió que es planteja és la de determinar si la pluralitat de la societat valenciana és un problema –si els i les que ens sentim nacionalment valencians i valencianes som un problema- o un valor a assumir positivament.

A aquesta qüestió hem de contestar que allò desitjable és que el procés d'evolució i de canvi de la societat valenciana supose un reforçament de la diferència mitjançant la valoració positiva de la pluralitat existent, tractant que la pluralitat no es convertisca en divisió, sinó que estiga integrada en una identitat internament plural en la seua unitat. ¿Com, si no, es van a poder continuar sentint valencianes i valencians aquelles ciutadanes i aquells ciutadans que se senten igualment espanyoles i espanyols si es persevera en la voluntat de genocidi cultural d'allò que expressa la identitat valenciana com quelcom diferent de la dels altres pobles d'Espanya i el món?

És a dir, des d'una perspectiva estrictament nacionalista valenciana és necessari plantejar la possibilitat de la construcció nacional en condicions de pluralitat de la societat valenciana, entesa aquesta en la seua profunditat, assumint-la com a valor i no com a problema per al nacionalisme. Perquè, si es planteja com un problema, exigeix la seua superació proclamant la legitimitat d'una política que cerque l'homogeneïtzació de la societat valenciana en el sentiment nacionalista. Una acció política que reproduiria les accions i actituds d'aquelles i aquells que volen que desapareguem com a poble diferent. I en definitiva, un programa d'acció política que continuarà mantenint-nos en els marges de l'acció política, perquè és rebutjat per la majoria.

Si és possible concebre el País Valencià com a nació és gràcies al nacionalisme valencià, però hem d'entendre el concepte “Construcció nacional”, no com la posada en pràctica d'un disseny tancat per la història, la materialització en forma d'Estat propi d'una realitat històrica prefixada, sinó com la possibilitat de conduir les diferents tradicions existents en la realitat social valenciana, les diferents llengües, les diferents cultures, els diferents sentiments de pertinença, les distintes identificacions nacionalitaries a una nova identitat capaç de recollir-les, d'assumir-les, d'unir-les en una nova definició, però sense anul·lar-les, sense renunciar a elles, sinó integrant-les en una nova possibilitat, en una nova identitat que es base en l'element diferenciador concret de la seua pluralitat, en les formes concretes que adopta eixa pluralitat en la societat valenciana.

Nació no és només una definició jurídica i institucional. Nació, avui, és sobretot una realitat social capaç d'identificar-se a si mateixa, però sense necessitat que aquesta identificació haja de fer-se sobre una homogeneïtat cultural i lingüística, sobre una unicitat de sentiment de referència. La nació avui és possible també com la possibilitat de crear una nova referència que s'identifique per contenir en ella mateixa diverses referències, diverses identitats, una pluralitat de referències institucionals.

Si la nova definició de nació possible al País Valencià implica no renunciar a cap dels elements lingüístics, culturals, de tradició i de referència històrica, reclamant tan sols que no siguen entesos en la seua pretensió d'exclusivitat, de la mateixa manera la definició institucional i jurídica que adopte la nova definició de nació haurà de ser una que no implique un tancament sobre si mateixa, una forma institucional que permeta identificar-se amb ella sense pretendre l'exclusivitat definitiva.

El nou concepte de nació col·loca la construcció nacional més en el pla social que en el jurídic-institucional, en el pla d'enfortir la identitat des de la seua capacitat d'adaptació, d'assumpció de diferències que li permeta subsistir en la interdependència, en el món complex que s'està desenvolupant, de la mateixa manera que la Democràcia col·loca la unitat del sistema en la capacitat d'integrar les diferències representades per la pluralitat d'opinions.

Aquesta forma d'entendre la construcció nacional té a favor seu que respon a la pluralitat real existent i a la voluntat d'afirmació del que ens fa poder continuar sent valencians i valencianes en el context dels pobles de món.

Té l'avantatge de compassar-se amb les exigències que van unides a les tendències que s'observen en el procés que va fent més complexos els sistemes. Així com el crear un espai polític i social en el que es poden respectar millor les noves possibilitats de llibertat que van sorgint de la desvinculació creixent entre identitat individual, identificació amb el grup nacional i la fixació dels drets de ciutadania, perquè la negació de la llibertat possible significa que els graus de llibertat aconseguits en els marcs de les possibilitats històricament previs es posen en perill.

Aquest tipus de construcció nacional es pot definir també com el intent de conduir les distintes possibilitats de nació preexistents, amb la seua voluntat d'homogeneïtzació i d'exclusivitat, cap a una nova nació cívica que fixa la seua unitat en la integració dels elements previs, amb la conseqüència que la forma institucional mateixa ha de reflectir eixa falta d'exclusivitat, la voluntat de respondre a l'existència real de pluralitat de sentiments, i al mateix temps a una mínima unitat institucional de referència sense la qual la pluralitat es torna divisió i no s'integra en un pla superior.
Llegir més...

dimarts, 25 de novembre de 2008

El Partit que Patim (PP): ¡tant de bo perdem –de vista- la Esperanza!

I li digué canalla.

Ella,

la mesquina, egoista, hipòcrita, vulgar, traïdora, mamarratxo, subjugadora, cínica, mentidera, indecent, egòlatra, gàngster, ignorant, indesitjable, negrera, terrosa, bergant, torticera, filibustera, astuta, mentidera, adotzenada, analfabeta, megalòmana, autòcrata, miserable, farisea, pocavergonya, falsa, antipàtica, ninot, grossera, energúmena, grotesca, pirata, cretina, estúpida, paràsit, rèptil, infame, talossa, esclavista, piròmana, mec, malvada, escurçó, tramposa, insensata, minvada, simple, vampir, esperpent, sàtrapa, tarada, aprenenta de dictadora, Mussolini de carnestoltes i venedora de pàtries.

Canalla és ella i els de la seua mena.
Llegir més...

divendres, 14 de novembre de 2008

Sobre la humilitat, Narcís

Lluc 18, 9-14

Paràbola del fariseu i el publicà

9 A uns que es refiaven de ser justos i menyspreaven els altres, Jesús els proposà aquesta paràbola:

10 «Dos homes van pujar al temple a pregar: l'un era fariseu i l'altre publicà.» 11 «El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: "Déu meu, et done gràcies perquè no sóc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest publicà. 12 Dejune dos dies cada setmana i done la desena part de tots els béns que adquirisc."» 13 «Però el publicà, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: "Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador."» 14 «Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seua, i no l'altre; perquè tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit.»

Llegir més...

diumenge, 26 d’octubre de 2008

diumenge, 19 d’octubre de 2008

¿Cocoliso = encefalograma pla?

Entre l'escassa esquerra divina de la ciutat de València hi ha un “plumilla” que firma els seus textos en un setmanari d'àmplia distribució local amb el pseudònim de Cocoliso.

Això de que siga escassa –l'esquerra divina- ve determinat per la seua falta de quantitat –a Déu gràcies- i per l'escassetat del seu vol intel·lectual. Per no parlar de la incapacitat de “mancharse” (en el sentit que li dóna Gabriel Celaya) en iniciatives polítiques, socials, ciutadanes. Bé en el que també, especialment l'escrivà de referència, resulta de pràctica escassa.

Sempre m'he preguntat, i últimament amb més afany, si el pseudònim faria referència a la qualitat d’“encefalograma pla” referida a les possibilitats del seu intel·lecte.

No obstant això, estic per arribar a la conclusió que l'ús del tal pseudònim tan sols pretén amagar un jardí on floreix sense traves la ignorància. Que com tots sabeu, n’és molt d’atrevida.

Poguera ser, potser, que –atés que no conec directament el “fulano” en qüestió- d’allò que estiguera prenyat el mencionat jardí fóra de demagògia i mala fe. No hem de donar res per descartat fins a la comprovació empírica.

Doncs bé, l'exquisit líder de l'esquerra revolucionària de la seua taula de braser (o tendur) porta un parell de setmanes regalant-nos una sèrie d'opinions –amb perdó per les opinions- sobre la moció de censura succeïda fa uns dies a Calp i de la que ha resultat protagonista l'actual alcalde Ximo Tur, militant del Bloc.

Sense entrar a desmentir o contestar les bestieses i/o el caràcter inquisitorial dels textos de Cocoliso, no estaria de més que abans d'expel·lir per on haja pogut els seus comentaris, tinguera un poc en consideració la biografia política de Ximo Tur. No estaria de més que abans de continuar exercint la vocació que no amaga de ser periodista –amb perdó dels periodistes- de la COPE o Libertad Digital, tinguera en compte les raons que han conduït al Bloc a prendre eixa determinació. No estaria de més que atenguera al treball que en situacions prou complicades realitzen els regidors del Bloc davant de les piconadores del PP i del PSOE.

(Ui!, se m'oblidava!. Al pitjor, tot açò ocorre perquè aquest Sr. exerceix una vegada a l'any de pallasso en una institució cultural pública d'un municipi governat pel PSOE).

En fi, tot un prohom al servei de la redempció i emancipació del poble contribuint en tal afany des de la seua humil tribuna (o no serà més que el nostre Federico Jiménez Losantos local?)
Llegir més...

Ja estavem avisats: "Desarmar els mercats financers", editorial de Le Monde diplomatique escrit per Ignacio Ramonet el desembre de 1997

"El tifó que han experimentat les borses d’Àsia amenaça la resta del món. La mundialització –el principal motor de la qual és l’optimització a escala planetària del capital financer– està posant als pobles en estat d’inseguretat generalitzada. Ignora i rebaixa a les nacions i als seus Estats en tant que espais idonis per a l’exercici de la democràcia i com a garants del bé comú.

La mundialització financera ha creat així el seu propi Estat. Un Estat supranacional, que disposa dels seus aparells, de les seves xarxes d’influència i dels seus propis mitjans d’acció. Es tracta de la constel·lació formada pel Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Mundial (BM), l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) i l’Organització Mundial del Comerç (OMC). Aquestes institucions parlen amb una sola veu –amplificada per la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació– per a exaltar les “virtuts del mercat”.

Aquest Estat mundial és un poder sense societat ja que, aquest rol, és exercit pels mercats financers i les empreses gegants de què són mandataris. El resultat és que les societats realment existents són societats sense poder. I tot això no deixa d’agreujar-se.

Successora del GATT, l’OMC s’ha transformat des de 1995 en una institució dotada de poders supranacionals i situada fora de qualsevol control per part de les democràcies parlamentàries.

Una vegada que es proposa intervenir, l’OMC pot declarar les legislacions nacionals en matèria de dret laboral, de medi ambient o de salut “contràries a la llibertat de comerç” i demanar la seua derogació. D’altra banda, des de maig de 1995, al sí de l’OCDE, al marge de l’opinió pública dels diferents països, es negocia l’importantíssim Acord Multilateral d’Inversions (AMI), que s’haurà de signar el 1998, i que s’orienta a donar plens poders als inversors enfront dels governs [1].

El desarmament del poder financer ha de convertir-se en un objectiu d’interès cívic de primera magnitud, si es vol evitar que el món del pròxim segle es transformi en una jungla on els predadors imposen la seva llei.

Diàriament uns 1.500 millards de dòlars realitzen múltiples anades i vingudes, especulant sobre les variacions en les cotitzacions de les divises. Aquesta inestabilitat dels canvis és una de les causes de l’alça dels interessos reals, que frena el consum domèstic i les inversions de les empreses. Incrementa els dèficits públics i d’altra banda incita als fons de pensions, que manegen centenars de milers de milions de dòlars, a reclamar a les empreses dividends cada vegada més elevats. Les primeres víctimes d’aquesta “caça” del benefici són els assalariats, els acomiadaments massius dels quals fan pujar les cotitzacions borsàries dels seus ex-empleadors. Poden les societats seguir tolerant l’intolerable per molt de temps? És urgent tirar alguns grans d’arena a l’engranatge d’aquests moviments de capitals devastadors. De tres formes: supressió dels “paradisos fiscals”; augment de la fiscalitat en les rendes del capital; aplicació de taxes sobre les transaccions financeres.

Els paradisos fiscals són zones on regna el secret bancari, que no serveix més que per a camuflar malversacions i altres activitats mafioses. D’aquesta manera, milers de milions de dòlars són sostrets de qualsevol fiscalitat en benefici dels poderosos i dels establiments financers. Perquè tots els grans bancs del planeta tenen sucursals als paradisos fiscals i extreuen un gran profit d’això. Per què no decretar un boicot financer, per exemple, a Gibraltar, o a les Illes Caiman o a Liechtenstein, per mitjà d’una prohibició als bancs que treballen amb el sector públic d’operar i obrir filials en aquests llocs?

L’impost sobre les rendes financeres és una exigència democràtica mínima. Aquests beneficis haurien de ser sotmesos exactament a la mateixa fiscalitat a què se sotmet a les rendes del treball. Açò no succeïx en cap lloc, en particular a la Unió Europea.

La llibertat total de circulació de capitals desestabilitza la democràcia. Per això és important posar en marxa mecanismes dissuasoris. Un d’ells és la Taxa Tobin. Que pren el seu nom del Premi Nobel nord-americà d’economia, que la va proposar el 1972.

Es tracta de gravar, de forma mòdica, totes les transaccions sobre els mercats de canvis per a estabilitzar-los i al mateix temps per a procurar ingressos a la comunitat internacional. Amb un nivell del 0,1%, la taxa Tobin aconseguiria anualment uns 166 mil milions de dòlars, dos vegades més que la summa anual necessària per a eradicar la pobresa extremada d’aquí al començament del pròxim segle.

Nombrosos experts han assenyalat que la posada en pràctica d’aquesta taxa no presentaria cap dificultat tècnica. La seva aplicació arruïnaria el credo liberal d’aquells que no deixen d’evocar l’absència de solucions de recanvi al sistema actual.

Per què no crear (a escala planetària) l’Organització No Governamental Acció per una Taxa Tobin d’ajuda als ciutadans (ATTAC)?. En coordinació amb sindicats i associacions amb finalitats culturals, socials o ecològiques, podria funcionar com un formidable grup de pressió cívica davant dels governs per a impulsar-los a reclamar finalment la posada en marxa efectiva d’aquest impost mundial per la solidaritat.

[1] Aquest tractat ignominiós no es va poder aprovar perquè milers de manifestants antiglobalització van denunciar-lo a la opinió pública mundial amb les manifestacions de Seattle a finals de 1999."
Llegir més...

diumenge, 12 d’octubre de 2008

Venezuela, Una puerta abierta a la esperanza. El Viejo Topo

De Veneçuela es parla –a vegades- molt, però es coneix, en realitat, molt poc.

Els mitjans de comunicació de masses s'encarreguen dia sí i dia també d'oferir-nos una visió esbiaixada, negativa i grollera dels processos polítics, socials, econòmics i culturals que allà s'estan produint des que el president Hugo Chávez va guanyar les primeres eleccions. En realitat, tota una conxorxa de desinformació premeditada, manipuladora de consciències i clarament filofeixista i, valga la redundància, antidemocràtica.

De fet, tan sols podem conèixer quelcom paregut a la realitat si ens preocupem de buscar informació a través de mitjans de comunicació minoritaris i/o alternatius.

D'això no ens alliberem.

Tampoc en aquesta ocasió, quan la revista El Viejo Topo ha tret al carrer aquest mes d'octubre un monogràfic que intenta exhibir al sol tot allò que se'ns oculta amb l'espès mantell d'intoxicació a què ja m'he referit.

Que servisca, doncs, aquesta entrada per a col·laborar amb la iniciativa d'El Viejo Topo de donar a conèixer un dels processos polítics més apassionants dels últims temps.

De l'article de presentació de l'especial:

“Para quienes sabemos que otro mundo es posible, lo que ocurre hoy en América Latina no puede sernos ajeno. Los pueblos de Bolivia, Ecuador, Paraguay… han dicho ¡ya basta! Y han llevado sus profundos anhelos de vivir mejor y con dignidad al gobierno. No están solos en ese camino. Las transformaciones económicas, sociales, políticas y culturales que se están desarrollando en Venezuela en los últimos años se han erigido en un referente para todos ellos: ocupan un lugar destacado en la esperanza creciente de los pueblos de superar el sufrimiento causado por las políticas imperiales y neoliberales. Atreverse a rebasar el horizonte del capitalismo en la construcción de una nueva sociedad justa y libre en un planeta habitable ya no es hoy, en Latinoamérica y el Caribe, asunto de izquierdistas impertinentes.”
Llegir més...

Octubre. Luz Casal

El viento hará crujir las ramas
la bruma vestirá su manta blanca
Tantas hojas caerán
la senda cubrirán
Octubre tendrá su revancha
El sol surgirá velado
y buscaremos el calor deseado
Tus pañuelos en collar
tarde vas a encontrar
Octubre en la fuente durmiendo
Volveremos a ver
en las mesas de ayer
algún vaso abandonado
y un cielo bajo apenado
Te daré una flor
y manteles de color
para ser de Octubre olvidados
En la cumbre, allá en la colina
veremos todo
lo que Octubre ilumina
Serán tuyas mis manos
abrigados los dos
frente al mundo que se inclina
Volveremos a ver
en las mesas de ayer
algún vaso abandonado
y un cielo bajo apenado
Te daré una flor
y manteles de color
para ser de Octubre olvidados
Sin duda se verá en las ventanas
marionetas de vapor dibujadas
y nosotros jugando
como niños brincando
Octubre quedará, quién sabe
y nosotros jugando
como niños brincando
Octubre quedará, quién sabe.
Llegir més...

dissabte, 11 d’octubre de 2008

El Partit que Patim (PP): El cas Don Fabrizio

El passat dia u d'aquest mes d'octubre apareixia en la pàgina 29 del diari Público un article sobre les últimes anècdotes polítiques del “Cas Fabra”. El dirigent del Partit que Patim està imputat per nou delictes, entre els que es compten el frau fiscal, la malversació de fons, el suborn o el tràfic d'influències.

El penúltim paràgraf de l'article deia: “La investigación del caso Fabra dura ya cinco años por el exceso de trabajo en el juzgado de Nules, encargado de la causa. Para agilizar los trabajos, el ministerio de Justicia ha aprobado el envío de dos jueces más, que comenzarán a trabajar cuando la Generalitat envíe a los funcionarios y los materiales necesarios, cosa que no ocurrirá hasta el año que viene, según han advertido ya desde la administración autonómica.”

La Conselleria de Justícia valenciana, per tal de justificar aquesta falta de dotació de personal i material, argumenta que el repartiment de mitjans per als jutjats es fa cada sis mesos.

No obstant això, els dirigents del PP consideren Fabra com una víctima de la lentitud del sistema judicial. En concret, Vicente Rambla ha demanat que la Justícia resolga el cas “d'una vegada per sempre”. El nostre vicepresident es referia als cinc anys que dura ja la instrucció de la causa degut als vuit canvis de jutge que ha patit el jutjat de Nules encarregat de la investigació.

Les apel·lacions de Rambla a l'agilització del procés contrasten, no obstant això, amb les contínues negatives del seu partit a recolzar públicament el reforçament del jutjat. El PP ha fet valer les seues majories absolutes per a rebutjar successives mocions presentades per l'oposició en què es pregava que es dotara de més mitjans judicials a Nules. Les propostes han estat rebutjades en la Diputació de València i en les Corts Valencianes. En la Diputació de Castelló, el Partit que Patim va substituir la moció per una altra en què es demanava el reforç de tots els òrgans judicials, i no sols el de Nules.

Resulta curiós, no sols l'actitud dels dirigents del PP en tot aquest assumpte, -perquè neguen els mitjans humans i materials necessaris, alhora que els reclamen fent-se les víctimes-, sinó les altes cotes de cinisme a què són capaços d'arribar quan, al mateix temps, es vanaglorien que la nostra “Comunitat” és l'enveja del món, i com últim exemple palpable no deixen de refregar-li a tothom el “temps rècord” en que s'ha construït l'estúpid circuit urbà de Formula U a València.

O siga, per a segons quines coses, no s'atén a allò que no ha estat programat i es fan tota mena d’esforços humans, econòmics i materials, mentre que per a d’altres, s'atenen escrupolosament a la normativa administrativa.

No obstant açò, aquesta entrada l’he feta per una altra qüestió que em va cridar molt l’atenció:

es dóna la circumstància que el responsable, fins fa pocs dies, de la gestió de la Conselleria de Justícia era el Sr. De Rosa.

El curiós de l'assumpte és que el mateix dia u d'octubre i en la pàgina 28 del mateix diari Público a què he fet referència al començament de l'entrada, apareixia el següent titular d'una altra notícia: “Un Consejo General del Poder Judicial unánime nombra a De Rosa vicepresidente”.

Evidentment, De Rosa acaba d'entrar en el renovat CGPJ de la mà de la quota del PP.

Fa molt poc de temps, en una d'eixes inauguracions que tant “els hi posa” als usufructuaris (per votació popular) de la Generalitat valenciana, el Sr. De Rosa va dir que en la nostra “Comunitat” “justícia s'escriu amb C de Camps”. Deixant de costat l'heterodòxia lingüística de l’ex-honorable conseller, el que jo tinc prou clar és que Corrupció també s'escriu amb C.

Escric aquestes línies per tal què, qui les llija traga les conclusions que li pareguen oportunes sobre les avinences polítiques en l'elecció dels membres del CGPJ, la qualitat de la democràcia espanyola i la valenciana, i la qualitat ètica de segons quins polítics i magistrats.


Llegir més...

divendres, 10 d’octubre de 2008

Campanya contra el tràfic indiscriminat d’armes



El proper octubre, les Nacions Unides votaran el contingut d’un tractat que pot posar fi al tràfic indiscriminat d’armes. Es un moment crucial. Demana al Govern espanyol que pressione per aconseguir un acord que impedeixca la venda d’armes a països en conflicte o que violen els drets humans.

¡Actua donant el teu suport a la Campanya que promou Intermón Oxfam!

Per a més informacio: Armes sota control
Llegir més...

divendres, 25 de juliol de 2008

Águas de Março (Tom Jobim)

Águas de Março

(cliqueu en el títol i veureu una meravella de la música i la poesia)

É pau, é pedra,
é o fim do caminho
É um resto de toco,
é um pouco sozinho

É um caco de vidro,
é a vida, é o sol
É a noite, é a morte,
é um laço, é o anzol

É peroba do campo,
é o nó da madeira
Caingá, candeia,
é o Matita Pereira

É madeira de vento,
tombo da ribanceira
É o mistério profundo,
é o queira ou não queira

É o vento ventando,
é o fim da ladeira
É a viga, é o vão,
festa da cumeeira

É a chuva chovendo,
é conversa ribeira
Das águas de março,
é o fim da canseira

É o pé, é o chão,
é a marcha estradeira
Passarinho na mão,
pedra de atiradeira

É uma ave no céu,
é uma ave no chão
É um regato, é uma fonte,
é um pedaço de pão

É o fundo do poço,
é o fim do caminho
No rosto o desgosto,
é um pouco sozinho

É um estrepe, é um prego,
é uma conta, é um conto
É um pingo pingado,
é uma ponta, é um ponto

É um peixe, é um gesto,
é uma prata brilhando
É a luz da manhã,
é o tijolo chegando

É a lenha, é o dia,
é o fim da picada
É a garrafa de cana,
o estilhaço na estrada

É o projeto da casa,
é o corpo na cama
É o carro enguiçado,
é a lama, é a lama

É um passo, é uma ponte,
é um sapo, é uma rã
É um resto de mato,
na luz da manhã

São as águas de março
fechando o verão
É a promessa de vida
no teu coração

É uma cobra, é um pau,
é João, é José
É um espinho na mão,
é um corte no pé

São as águas de março
fechando o verão
É a promessa de vida
no teu coração

É pau, é pedra,
é o fim do caminho
É um resto de toco,
é um pouco sozinho

É um passo, é uma ponte,
é um sapo, é uma rã
É um belo horizonte,
é uma febre terçã

São as águas de março
fechando o verão
É a promessa de vida
no teu coração

… pau, … edra,
… fim … inho
… esto … oco,
… pouco … inho

… caco … vidro,
… vida, … ol
... noite, … orte,
… aço, … zol

São as águas de março
fechando o verão
É a promessa de vida
no teu coração

Antonio Carlos -Tom- Jobim Llegir més...

dijous, 17 de juliol de 2008

Kon horror! (de Kalvellido)

Llegir més...

dimecres, 9 de juliol de 2008

Yo tenía diez niñitos (de Santiago Alba Rico)

Yo tenía diez niñitos.

Uno nació en Tucumán, nuevo como la aurora. El papá FMI lo acunaba entre sus brazos: "el pan que te quito ahora dentro de cien años será caviar". No murió de hambre, no, sino de vida breve.

No me quedan más que nueve.

De los nueve que quedaban, uno nació en Tulkarem. Se suicidó una mañana en su casa, contra un misil israelí, mientras mojaba en un vaso de agua la colilla de un bizcocho.

No me quedan más que ocho.

De los ocho que quedaban, uno nació en Senegal. Con treinta dientes y una patera quiso invadir Gibraltar y para ahogarse sin trabas abandonó entre las olas su único juguete.

No me quedan más que siete.

De los siete que quedaban, uno nació en Afganistán. Se escondía debajo de un harapo y un cartón, pero Dios, que estaba en Florida, lo notó, tronó y le arrojó encima un racimo de centellas que le arrancaron los brazos y los pies.

Ya sólo me quedan seis.

De los seis que me quedaban, uno nació en Basora. Olía flores de uranio, bebía néctar de clavos, caídos desde el Olimpo, y se le pudrió la cara y se le derritió un pulmón. Pidió permiso para curarse, pero se lo denegó, allá muy lejos, el padre gringo.

Ya sólo me quedan cinco.

De los cinco que quedaban, uno nació en Guatemala. El tío Nestlé le quitó la leche, la cuñada Vivendi el agua, el primo Monsanto el maíz, el abuelo Bayer las vacunas y el colega Enron la lámpara. Un cañón le quitó la tierra y un juez la casa y luego llegó el gobierno y le dijo: "Como vivas, te mato".

No me quedan más que cuatro.

De los cuatro que quedaban, uno nació en Medellín. Ahito de pegamentos, lamedor de escaparates, el gamín deambulaba por un centro comercial; y como no podía comprar sus zapatos, un gran señor comerciante le disparó entre los dientes y lo colgó del revés.

Ya sólo me quedan tres.

De los tres que me quedaban, uno nació en el Congo. Inservible ya para extraer coltán por un dólar al día vigilado por tres ejércitos, dobló la cabeza y, porque así lo exigían los balances de la Compañía, se lo llevó la tos.

No me quedan más que dos.

De los dos que me quedaban, uno nació en Vietnam. Nació con pata de palo y con tan mala pata que, mientras cortaba unas cañas, pisó una de las minas que plantó ayer el Tío Sam y que hoy se niega a quitar; y su pierna de carne y su pata de palo volaron hasta Neptuno.

Ya sólo me queda uno.

El último que me quedaba nació en Madrid (o en Valencia o en Euskadi, no lo sé). Este, que no tenía hambre ni frío ni sed ni enfermedades ni miedo de un misil, tenía en cambio la frente despejada y la moral kantiana y protestó por la suerte de sus nueve hermanos. Entonces llegó la policía, le ató las manos, le aporreó las espaldas y lo encadenó en el trullo.

Ya no me queda ninguno.

(Pero de mis lágrimas, como de las piedras de Deucalión, nacerán miles de cuates, meninos, gamines y chavales. Florencia, mamá de Italia, acaba de parir un millón. Y la madre Caracas y Lima y Managua y Barcelona y Lisboa y California y la Francia y la Alemania y la Interpatria toda, mamíferas de justicia y de razón, están alumbrando ya nuevas niñadas para las guarderías abiertas de la resistencia total.)

Llegir més...

dilluns, 7 de juliol de 2008

Article per compartir: Fútbol perpetuo

Una magnífica anàlisi del que és realment el món del futbol professional:


Ha estat publicat a Le Monde Diplomatique de juny.
Llegir més...

dijous, 26 de juny de 2008

In memoriam

Llegir més...

dimecres, 25 de juny de 2008

Article per compartir: Obstaculos para los cambios en Cuba

Més d'una vegada he llegit articles de la premsa i he pensat que fóra bo compartir-los amb altres persones.

Amb aquesta entrada -potser- comence una sèrie en la que posaré a l'abast de qui estiga interessat els que, per diverses raons, m'hagen copsat.

Comence amb un que ens dóna una visió distinta del sempre candent tema cubà. Ha estat publicat tant a Le Monde Diplomatique com a Rebelion.org



Llegir més...

dimarts, 24 de juny de 2008

La memoria de Allende crece cada día



Des d'ací podeu enllaçar amb la conversació - entrevista que ha mantingut el periodista Salvador López Arnal -amb motiu del centenari del neixement de Salvador Allende- amb l'historiador Mario Amorós, autor del llibre Compañero Presidente.

La conversació - entrevista ha estat publicada a Rebelion.org
Llegir més...

diumenge, 22 de juny de 2008

El dia vint-i-sis de juny compliria cent anys Salvador Allende



El dia vint-i-sis de juny compliria cent anys Salvador Allende, el Compañero Presidente.

Amb aquesta entrada, no pretenc fer un panegíric d'ell. Un altre panegíric. Ja s'han escrit prou. De sobra són coneguts per vosaltres. De sobra sabeu qui és Salvador Allende.

Tan sols vull recordar-li com es mereix. Com es mereixen eixes persones que formen part del meu particular univers emocional. Eixes que ja no estan amb mi (mon pare, ma mare, aquell amic), però amb les que m'uneixen profunds llaços d'amor i sense les quals no seriosa jo qui ara sóc. Això és tot.

I enguany ho faré de dues maneres. O tres, segons es mire, perquè publicar aquesta entrada ja és una d'elles.

La primera és recomanant-vos la lectura del magnífic llibre de Mario Amorós “Compañero Presidente. Salvador Allende, una vida por la democracia y el socialismo”, publicat per Publicacions de la Universitat de València.

(I aquí em permetreu un excurs: resulta gratificant que en aquest país, el nostre, el valencià, tan prop de l'encefalograma pla quant a capacitat de resposta davant el feixisme sigil·lós –espectacular- del Partit Popular, hi haja una institució –una important institució- que “malbarate” els seus esforços i el seu diners a fer-nos aquest preciós regal. Des d'aquí vull donar-los les gràcies als responsables per salvar-me un poc de la misèria quotidiana).

La segona és recordant que l'any del 2003 les meues companyes i els meus companys del Bloc a Burjassot em van donar l'alegria d'encarregar-me que coordinés un acte públic per a recordar el trentè aniversari del colp militar feixista que va derrocar el Govern de la Unidad Popular i va suposar la mort de Salvador Allende i amb ell, la de les esperances dels pobres i oprimits de Xile i de la Terra.

A continuació, reproduïsc el text que vaig llegir en la presentació d'aquell preciós i emotiu acte:


Y a los niños de la Pampa
que miraban, nada más,
también a ellos los mataron
porque había que matar.


Bona vesprada amigues i amics. Gràcies per acompanyar-nos.

L'acte d’avui, més que celebrar la vida o l'obra d'un home – que també-, vol ser un exercici de memòria.

La memòria, com vostès saben, és un dels factors més importants entre tots aquells que ens atorguen la qualitat de la consciència als éssers humans.

La nostra memòria és d’individual i col·lectiva. Ambdues influeixen sense que ho percebem en la nostra manera de ser i actuar determinant radicalment ambdues categories. Així mateix, també intervé en la nostra forma de percebre i entendre la realitat.

Sense memòria fora impossible que amàrem. Però sense memòria també resultaria impossible que recordàrem qui no mereix amor per ser un traïdor, torturador i assassí.

Avui ens imposem i volem recordar a un home i a tot el poble que va representar. A un home i a les aspiracions de justícia i llibertat d'eixe poble. A un home amb un alt sentit de la decència i la dignitat, que va preferir morir abans de sofrir la ignomínia de vore's presoner en mans de militars doblement traïdors a la seua pàtria, perquè es van vendre al capital estranger i perquè van derrocar un govern legalment constituït; militars torturadors i assassins que lluny d'usar les armes que els va atorgar el seu poble per a defendre'l de l'imperialisme i el feixisme, van preferir massacrar-lo.

I eixa és la memòria que hem d'aventar perquè ens guie en la nostra manera de ser i actuar, perquè ens ajude a entendre la realitat, perquè sapiguem a qui podem amar i a qui no hem de fer-ho.

Que el vent d'eixa memòria ens faça present la certesa de les pors i els sofriments de les germanes i germans que els van patir.

Que el vent de la memòria ens faça presents els canalles de la Història, i que la infàmia i el sotsobre els perseguisca removent-los en les seues tombes.

-------------------------------------------------------------

A continuació donarà començament l'acte, que ha sigut plantejat de la següent manera: després d'una breu introducció audiovisual, els companys Jordi Sebastià i Emili Altur faran dos succintes intervencions per a ubicar-nos en el context històric i polític de l'home i el seu poble des de l'any 1970 fins als nostres dies. Tot seguit, una actuació musical ens recordarà a Víctor Jara, i acabarem declamant un poema reivindicant la figura i les esperances que va representar el Presidente Compañero Salvador Allende.

Tan sols els pregue silenci i emoció. I memòria.

I quan acabe l’acte pisen las calles y las alamedas nuevamente.

Moltes gràcies.

Llegir més...

Anem en compte!

James Watson, premi Nobel de medicina, l'any 2007 va afirmar que està científicament demostrat que els negres són menys intel·ligents que els blancs.

Que aquesta afirmació nasca d'un enlluernador membre de la “raça blanca” ens hauria de preocupar molt als que tenim la “sort” de compartir amb ell la tonalitat de la pell.

Aquestes bestieses només poden nàixer d'“intel·ligències inferiors”.

A veure si té raó, i ser més o menys intel·ligents depèn de la raça.

Llegir més...

diumenge, 8 de juny de 2008

Feliç aniversari!
























Benvolgut Ernesto, ha hagut de ser una publicació setmanal de la ciutat de València la que em recordés que el pròxim catorze de juny compliràs vuitanta anys. Imperdonable.

La veritat és que a mi no em fan falta excuses com aquesta per a recordar-me de tu. Sempre et tinc prou present.

Pensaràs que sóc un mitòman, però no és així. No sabria explicar per què, però des dels setze anys, quan algú que no recorde ens va presentar, vas començar a formar part de les meues amistats íntimes. Vas començar a viatjar amb mi com un amic a qui li confessava les meues fortaleses, les meues flaqueses, els meus desitjos íntims. Aquell a qui li demanava consell a l'hora de prendre decisions encara que a vegades no et fera ni cas.

Dit això, el teu aniversari em fa reflexionar sobre un parell o tres de coses. Referides a tu en particular i al nostre comportament com a éssers humans en general.

La primera d'elles seria la maleïda mania que tenim de celebrar la mort més que la vida. Així, l'any passat nombrosos mitjans de comunicació es van encarregar de recordar-nos que fa quaranta anys vas ser vilment assassinat. Els meus companys del Bloc a Burjassot i jo mateix varem aprofitar la circumstància per a organitzar un acte polític, cívic i cultural sobre els actuals processos revolucionaris a Amèrica Llatina, i en concret, sobre la Revolució Bolivariana a Veneçuela.

La mateixa revista que ha despertat el meu record de l'aniversari del teu naixement, en realitat basa tots els textos que publica per a commemorar-lo en el fet de la teua mort. No els critique. Res més lluny de la meua intenció. Si critique a algú és, en realitat, a tots nosaltres.

És evident que la mort té un pes importantíssim en la nostra cultura. Però potser siga desmesurat.

Des del meu punt de mira, potser fóra més bonic i útil per a la nostra salut mental commemorar, amb la mateixa o major intensitat, la vida. És a dir, el dia del naixement d'un ésser humà.

Al fil d'aquesta reflexió, també li he estat donant voltes a la consigna tantes vegades repetida ¡el Che vive!

Ernesto, jo crec que, per desgràcia, tu ja no estàs entre nosaltres, i menys encara entre molts qui s'omplin la boca cridant l'anterior consigna. Vas ser qui havies de ser i quan vas haver de ser-ho. Els que et coneixem i et volem, te trobem a faltar com a l'ésser humà irrepetible que vas ser i, per a uns pocs, és veritat que vius, però com conviuen amb nosaltres la resta dels nostres amics i familiars que han anat complint el seu pas per la vida, per aquesta Terra.

És cert –segurament- que va haver-hi un temps en què vas fer tremolar de por a uns quants. A eixos que viuen a costa de la mort dels altres. Però nosaltres ja no sabem fer, això. O som uns inútils, o uns covards. ¡Ves-te’n tu a saber!

També és veritat que –igual que n’han fet d’altres- ens vas deixar un llegat de reflexions i accions des de les què hem de partir a l'hora de reflexionar i actuar. Però ja no estàs entre nosaltres, amic, company.

Finalment, vull comentar-te la ràbia que em dóna veure com el sistema que amb tant d'afany vas combatre perquè tots tinguem una vida millor, ha sabut engolir-te i digerir-te convertint la teua figura, a través d'una foto, en part del seu quotidià espectacle. És lamentable, però és així. T'ho dic perquè, si està en la teua mà, allà per on pares ara, pots fer quelcom per evitar-ho, tornant així a la pública intimitat dels qui verdaderament et volem.

Rep una cordial abraçada –revolucionaria, per descomptat-.

Ah!, i que en faces molts més anys!
Llegir més...

El dia cinc va ser el Dia del Medi ambient

Llegir més...

dijous, 17 d’abril de 2008

“El desig dels dies”

Li prenc prestat el títol d'una magnifica novel·la de J. F. Mira per a donar-li’n a aquesta entrada.

Potser haguera estat més adequat titular-la “Cant de l'enyor”, però el seu significat –el del títol de la novel·la- em serveix de contrapunt a un sentiment que m'ha arribat inesperadament i amb inusitada força, i que crec que el defineix millor.

No és que abans no l'haguera tingut, però potser una sèrie de circumstàncies –que ara no ve al cas explicar- hagen creat un estat d'ànim especial perquè el senta més profundament.

Fa uns quants mesos vaig comprar un disc de Mª. Del Mar Bonet gravat en directe el dia de Sant Jordi de l'any –crec- de 1997. El vaig sentir molt per damunt una vegada, i l'altre dia vaig pensar que havia arribat l'hora de dedicar-li la meua atenció. De fruir-ne.

En compte de posar-lo i deixar-lo rodar des del principi, em vaig fixar en l'índex de cançons i vaig seleccionar per sentir, abans que cap altra, “El pi de Formentor”.

Deixant a banda –que ja és molt deixar- la magnífica versió de la cançó arreplegada en aquest disc, la veritat és que a mesura que Mª. Del Mar anava desgranant el tema, em va tenallar una enorme angoixa i inclús vos diria que em vaig posar a plorar per l'emoció que em transmetia.

(nota: vos he posat la versió en l'ivoon, ací, a mà dreta)

He intentat elaborar eixos sentiments, i fruit d’eixa elaboració és aquesta entrada.

Crec que “El pi de Formentor” va arribar per a fer-me sentir enyorança. La cançó em va portar als meus anys de joventut. Aquella època en què, com deia un altre magnífic escriptor, “eramos felices e indocumentados”. Aquell temps en què tot –en el terreny personal, íntim i emocional, però també en el col·lectiu-, repetisc, tot, estava per fer i era possible fer-ho. Aquella època en què el món ens l'havien posat per a beure'ns-ho d'un sol glop.

Han anat passant els anys i el que sóc no és exactament idèntic a allò que vaig imaginar. I encara que em senta més o menys orgullós del lloc a què he arribat, també sent la punxada de l'enyorança, perquè no sols s'han quedat idees, projectes, anhels i il·lusions pel camí, sinó que inclús, a vegades, he traït vells amics, o ells, els meus vells amics, m'han traït a mi. La vida és una espècie de “centrifugat” no programat que et dispersa del camí que –creies- havies triat. Nosaltres mateixos ens col·loquem o la mateixa vida ens col·loca gradualment davant de circumstàncies noves, i amb la intel·ligència i/o les emocions anem prenent petites decisions que ens recondueixen des d'allò que s'ha imaginat a altres llocs.

No sé si és bo sentir enyorança. No sé tampoc si vaig perdre la meua oportunitat –fóra la que fóra-, o simplement tot forma part d'un continu en què no hi ha les oportunitats en majúscula, sinó eixes petites decisions de què abans parlava i que sovint són més importants del que pensem. No sé si la vida, el coneixement i l'experiència, el que pretenen és fixar-nos un marc de referències en què anar renovant els projectes i les il·lusions i, per tant, tindre noves oportunitats. No ho sé. Però sí que sé que, en tot cas, no em deixaré tenallar per l'enyorança, i continuaré fundant matins per a seguir un camí que –sembla- la meua vida i jo hem triat per a mi.

Com deia el poeta:

“no em moriré d’enyorança,
ans d’enyorança viuré”
Llegir més...

diumenge, 13 d’abril de 2008

Visca la República!

Fa 77 anys el poble d'Espanya, sense demanar permís, prengué els carrers per a declarar la fi d'una societat construïda i sostinguda sobre l'explotació i la ignorància, i proclamar el triomf del dret a la llibertat, la igualtat i la justícia de tots els éssers humans.

Jo no vaig viure eixe moment, però sent en les meues entranyes tota l'eclosió de felicitat que va haver de sentir aquell poble en marxa en eixos dies que canviaven el seu món.

L'escàs i convuls període de vida de la II República espanyola va fer esclatar totes les cotilles que oprimien i ofegaven la lliure realització de les persones com a ciutadans amb plens drets, va alliberar l'actuació de la intel·ligència individual i col·lectiva, així com dels distints moviments socials que pugnaven per construir un món més just i feliç, alhora que va assentar les bases del reconeixement del pluralisme nacional en Espanya.

Massa per a aquells que estaven acostumats a assentar-se sobre la dignitat dels altres per dret de sang.

I de sang van tenyir els camps i les ciutats per a acabar amb l'ocasió més important que ha tingut mai Espanya per a alliberar-se d'aquells que vivien i continuen vivint del sotmetiment i la ignorància.

Aquella sang vessada, la por davant tan gran genocidi, l'exili, l'ocultament sistemàtic dels èxits de la II República, i la mesquina “transició a la democràcia” que hem viscut, així com l'injust oblit de desenes de dones i homes que van apostar la seua vida per a donar-nos a un món millor a tots nosaltres, ens ha convertit en un poble adotzenat, acrític i sense referents de lluita per la dignitat.

Ara que ja han passat trenta anys –una generació- des de 1977 ha arribat l'hora de recuperar el nostre passat més digne i convertir-ho en arma de futur.

Visca la República!


Llegir més...

dimarts, 1 d’abril de 2008

Vendrá la realidad y nos encontrará dormidos


Vendrá la Muerte y nos traerá la vida
Vendrá el Vicio y nos traerá valores
Vendrá la Peste y nos traerá salud
Vendrá la Guerra y nos traerá la paz
Vendrá el Delirio y tendrá razón
Vendrá el Hambre y nos dará caramelos
Vendrá la Sed y nos dará refrescos
Vendrá el Tirano y nos dará un parlamento
Vendrá el Silencio y nos hará gritar
Vendrá el Invierno y nos dará calor
Vendrá el Dolor y nos traerá tiritas
Vendrá la Cárcel y nos hará libres
Vendrá la Miseria y nos venderá automóviles
Vendrá el Terror y nos dará protección
Vendrá la Noche y encenderá la luz
Vendrá la Realidad y nos encontrará dormidos.

Poema extraído del libro
"Vendrá la realidad y nos encontrará dormidos
(partes de guerra y prosas de resistencia)"
de Santiago Alba Rico
(Ed.Hiru 2006)
Llegir més...

dilluns, 31 de març de 2008

Eleccions generals 2008 (epíleg)

“La meua tesi respecte al present és que aquí a Occident –ja sé que existeix també un Tercer Món, que les coses són molt distintes-, aquí a Occident vivim en el món relativament millor, més just i més assistencial que hi ha hagut al llarg de la Història; vivim en el món lliure, en un món els habitants del qual gaudim de les majors possibilitats imaginables, en un món en què podem parlar lliurement. Un món com no hi ha hagut mai fins ara”

Aquesta frase –on podríem substituir la paraula “Occident” per “comunitat valenciana” i continuaria tenint ple sentit-, repetisc, aquesta frase no és de D. Francisco Camps enmig d'un eufòric míting electoral. És d'un dels filòsofs contemporanis europeus més respectats, un clàssic de la tradició liberal i racionalista: Karl Popper.

Aquesta frase tradueix l'ampul·losa satisfacció que milers de valencians i europeus juntament amb nombrosos intel·lectuals reiteren, perquè així ho pensen i ho senten. Aquesta frase resumeix un consens sense a penes fissures.

La “cultura” –en el sentit gramscià del terme- valenciana, espanyola, europea, occidental, s'assembla cada vegada més a una bassa d'oli. Encara que, és cert que queden restes de polèmica i debat. Hi ha una certa tensió real entre els continuadors de la tradició Il·lustrada (PSOE - Partit Demòcrata dels USA) i els postmoderns predicadors del final de la Història (PP – Partit Republicà dels USA). Hi ha diferències reals implicades en la confrontació ideològica de reformistes i conservadors. No tot és el mateix. No obstant això, aqueixa diferència és en realitat “una petita diferència” que no afecta en quasi res a la idea que transmet la frase de Popper.

Pel que es refereix al País Valencià, l'harmonia en aquest món autocomplaent es reclina sobre l'abundància material, els drets individuals i les polítiques “espectaculars” i “queixoses” del PP

Les mutacions que ha patit la base social tradicional de l'esquerra transformadora sota l'impacte de la terciarització de l'economia, la desindustrialització i les polítiques neoliberals, de la fragmentació del món del treball i de l'individualisme propiciat per la precarietat, de la “cultura de la rajola”, etc., han fet desaparèixer “culturalment” la contradicció entre capital i treball. Eixos fenòmens, constitutius de la dretanització que imprimeix el capitalisme globalitzat a les societats occidentals han trobat una traducció particularment aguda en el “model valencià de creixement”.

Així mateix, i en relació al contemporani nacionalisme valencià d'arrel fusteriana, actualització del foralisme carlí i la truncada tradició valencianista de la II República espanyola, aquest naix i es propaga com a idea de modernització i europeïtzació d'una societat ofegada pel franquisme. La traïció de l'esquerra espanyola –incapaç de veure més enllà dels seus propis nassos, d'entendre el seu potencial com a aliat “cultural” reformista i/o antisistèmic-, així com la radicalitat i messianisme de les propostes sense un suport social suficientment fort, el condueix a la marginalitat i la derrota a finals dels setanta i principis dels vuitanta. Si a tot això li afegim el fet inqüestionable que han estat els governs espanyols els que han modernitzat i europeïtzat el país, tenim servit l’estat actual de coses.

Ni tan sols la més visible de les contradiccions de l'època actual, la que existeix entre desenvolupament capitalista i supervivència de l'homo sapiens, és capaç de trencar la visió autocomplaent de la societat valenciana.

Eixa és, per tant, la realitat cultural i ideològica que encarem i enfront de la qual hem d'actuar desemmascarant-la, alçant el vel de la realitat que amaga. Eixa és, per tant, la causa última dels resultats electorals que collim elecció darrere d'elecció.
Llegir més...

diumenge, 30 de març de 2008

Eleccions generals 2008 (6)

(Es va acabar la Setmana Santa, m'he reincorporat al treball, i vaig deixar sense completar aquesta sèrie d'entrades referides a les eleccions del 2008. Aprofite aquest cap setmana per a intentar concloure-les).

Seguim, doncs.

Si allò que s'ha exposat fins ara és la visió que jo tinc de la societat i de com es plasmen els seus valors culturals i ideològics en les distintes conteses electorals i, sobretot, en les recents generals del 2008, a ningú li ha d'estranyar quina ha estat i és la meua aposta política –des de dins del Bloc- a l'hora d'encarar les últimes convocatòries, açò és, les ja referides generals, així com les passades municipals i autonòmiques del 2007.

Vaig apostar pel Compromís pel País Valencià i després per la candidatura Bloc + Iniciativa + Verds com l'única alternativa viable per a tenir un instrument polític capaç d'intentar frenar el procés de desaparició de les alternatives antihegemòniques. Una alternativa per a resistir i intentar construir un espai cultural i ideològic alternatiu al dominant.

És evident que jo puc estar profundament equivocat en la manera de veure i analitzar la situació. I molt més, en les solucions que postule a l'hora d'intentar canviar-la –perquè, és evident, a mi no m'agrada aqueixa situació-.

Però si confie en mi i en la meua manera de veure les coses -què puc fer si no?- no puc més que estar profundament decebut per l'actitud irresponsable i mesquina d'uns quants dirigents i militants de les organitzacions polítiques que hem estat implicades en ambdues coalicions.

L'actitud d'aqueixes persones –i no entrarem en detalls- ha estat l'esmentada: irresponsable i mesquina. S'han anteposat els valors que giren a l’entorn de l'egoisme personal o d'organització i/o projecte –valors que critiquem com propis del pensament conservador-, a aquells que teòricament defensem les persones que formem part d'opcions crítiques amb el sistema (un sistema que dia a dia, ens ha anat reduint cada vegada més a quasi res).

Queden inevitablement lluny els principis que ens inspiren a uns i a altres, com la “reconstrucció nacional” a través d'una organització que aglutine les diverses opcions ideològiques, així com la lluita per la “hegemonia” -tal com la van teoritzar primer Lenin i després, sobretot, Gramsci-, facilitant la construcció d'un bloc nacional-popular alternatiu al bloc històric dominant.

Ni quan se'n va ser “poderós” es va tenir generositat i amplitud de mires –no es va saber percebre el procés degeneratiu que ja apuntava-, ni en el moment en què la defunció està tan prop s'ha estat capaç de construir una opció de salvació del pensament crític i regeneració democràtica –a la manera del Polo Democratico Alternativo de Colòmbia-.

En aquesta terra les pluges no ens porten només fang, sinó incontrolables inundacions que arrasen per on passen. Els projectes i objectius últims de cada organització o corrent són absolutament legítims i dignes de defensa en completa llibertat i igualtat de condicions, però en els moments de crisi com els que vivim, insistir en les diferències –degradar el territori- i no assegurar un mínim espai de terra on més endavant puguen florir tots i cada un dels projectes que qüestionem l'actual estat de coses, és absolutament suïcida.

No plantem arbres que eviten l'erosió del terreny, sinó que consentim el canvi d'ús facilitant la seua degradació i les inundacions. Així ens va i així ens anirà.

Llegir més...

dilluns, 24 de març de 2008

Eleccions generals 2008 (5)

És en aquestes circumstàncies adés descrites que arribem a les eleccions de l'any 2004 després de l'espantosa experiència d'un govern de majoria absoluta del PP, amb la traca final de l'atemptat del 11-M.

Es produeix una forta mobilització de l'electorat i un canvi de la correlació de forces entre el PP i el PSOE, així com un ascens dels partits nacionalistes perifèrics.

El PP digereix malament la derrota –més aviat, no la digereix, se li entravessa-, i comença una ofensiva atroç d'acaçament i derrocament del Govern de Zapatero. Reiterant el que varem apuntar en la primera entrada, l'univers conservador ha mantingut una actitud incansable i ostentosa d'enfrontament, crispació i amenaça, desencadenant entre amplis sectors de la població una incontenible por del que podria suposar la seua victòria electoral en tant que confirmació de la primacia d'unes tesis ideològiques absolutament reaccionàries com feia temps que no vivíem.

Els ciutadans més sensibles a opcions polítiques que qüestionen l'actual hegemonia cultural i ideològica, prefereixen recolzar el mal menor, açò és, el PSOE, enfront del retrocés que suposa un triomf del PP, fins i tot encara que siga dins dels marges del sistema.

Però arribar a aquesta conclusió no ha resultat únicament un fruit de la voluntat i la consciència de la ciutadania crítica.

Hi ha qui afirma amb una certa ingenuïtat que la campanya electoral es fa al llarg “dels quatre anys”. Si bé eixa afirmació no és incerta, tampoc és “la veritat”. Els quinze dies de campanya electoral influeixen, i molt, en el procés de decantació del vot. I en aquest sentit, no podem obviar l'escenari construït des de les forces majoritàries en connivència amb els mitjans de comunicació que han establert, com potser mai abans s'havia fet, un marc de referències (reitere, no penses en un elefant) en virtut del qual, allò que estava en joc era l'elecció d'UN “president de la res pública” conservador o liberal.

És d'aquesta manera que hem arribat a la quasi absoluta consolidació del model bipartidista en una societat –l'espanyola- que no ho és. I la meua sincera opinió és que aquesta situació té una molt difícil reversió. Més enllà de la resistència que podem exercir en l'àmbit municipal i intentar-ho en l'autonòmic, l'escenari polític que es consolida és el de la bipolaritat PP – PSOE. Tan sols una fort moderació del PP i una crisi del PSOE a l'estil de l'última legislatura de Felipe González, pot obrir les portes a l'entrada en escena d'altres organitzacions polítiques.

Malgrat tot, al meu parer, allò més preocupant no és només això. Allò més preocupant resulta de comprovar com el PSOE ha crescut succionant electors que vénen de IU i d'algunes formacions nacionalistes perifèriques d'esquerres. No obstant això, el PP, a pesar del seu discurs catastrofista i ultramuntà, també ha crescut en suport electoral. I la pregunta és, a costa de qui?

Repetisc, aquesta és la qüestió que més em preocupa, perquè mostra una tendència posada ja clarament de manifest en la Comunitat de Madrid i en la “comunitat valenciana” d'expansió sense límits de contenció de la ideologia conservadora.

L'hegemonia cultural i ideològica del “pensament únic” i de laminació del pensament crític –s'expresse aquest com s'expresse-, va més enllà de la consolidació del bipartidisme, -entenent aquest sistema com la possibilitat d'alternança en el govern d'un partit o un altre sense que cap d'ells qüestions el sistema-, concretant-se en un sistema bipartidista “a l'estil valencià”, on el PSOE tan sols serveix de coartada “democràtica” a un sistema de partit únic. Un règim de partit únic que, com a tal, controla tots els ressorts del poder i de generació d'ideologia, causa per la qual aconsegueix consolidar-se i reproduir-se en l'infinit.

(CONTINUARÀ)
Llegir més...

divendres, 21 de març de 2008

Eleccions generals 2008 (4)

Incidint a l'anàlisi ja començat en les anteriors entrades, resulta “curiós”, o com a poc, sorprenent, el “descobriment” que algunes persones i/o organitzacions polítiques han fet de la capacitat de distorsió de la realitat política i social que té la llei electoral.

La llei electoral ha complit a la perfecció la funció en virtut de la qual va ser triada com a model de repartiment, aparentment proporcional, dels escons en joc. És per això que, com ja s'ha indicat amb anterioritat, estem arribant a l'última estació del procés de consolidació d'un sistema electoral bipartidista.

És cert que el bipartidisme resulta imperfecte, però no perquè hi haja opcions polítiques d'àmbit estatal que siguen capaços d'oposar-se a la tendència cap a la concentració en les dues polaritats de què ja hem parlat, sinó per la persistència d'opcions culturals i ideològiques que troben la seua base social en territoris petits, és a dir, en les comunitats autònomes on es donen contradiccions nacionals.

Que fins ara no s'haja mostrat en tota la seua crueltat la realitat del procés, no vol dir que no haguera estat ja anunciat, fins i tot malgrat que en determinats moments històrics recents haja pogut semblar que aquest estava contingut o havia arribat a la seua màxima expressió.

Paradigma d'aquesta antidemocràtica voluntat d'acabar amb la diferència i amb les forces polítiques més febles ha estat i és la llei electoral que s'ha aplicat a les eleccions autonòmiques valencianes. Tan sols des de la vil voluntat d'exclusió d'allò que “molesta” s'entén l'existència de la barrera del 5%. I no deixa de ser patètic que en la fixació de la mateixa col·laborés al seu dia el PCE-PCPV d'Antonio Palomares reunit amb la UCD i el PSOE a Benicàssim.

La llei electoral desvirtua la funció dels congressistes fins al punt que tan sols uns pocs d'ells realitzen funcions pròpies del seu caràcter de diputats, servint la immensa majoria per a l'hora en què s'ha d'emetre el vot que ha d'aprovar o rebutjar lleis seguint les consignes del cap del grup.

Els diputats que s'encaboten a exercir com a tals i que solen pertànyer als grups minoritaris veuen enfosquida la seua feina per la tasca d'ocultació del seu treball que realitzen els mitjans de comunicació de masses que centren la informació en les postures dels grups polítics, i especialment els majoritaris.

D'aquesta manera el ciutadà ha seguit un procés d'educació que li fa interioritzar radicalment que el seu vot serà útil tan sols si s'agrega a un dels pols dominants.

Òbviament, la conseqüència de tot açò serà la desvirtuació de la realitat social i l'exclusió dels més febles. Les organitzacions polítiques crítiques van quedant gradualment fora del joc en un camí que sembla sense retorn.

(CONTINUARÀ)

Llegir més...

dimecres, 19 de març de 2008

Eleccions generals 2008 (3)

Seguim doncs amb l'anàlisi de les consideracions apuntades en la primera entrada per a entendre el resultat de les recents eleccions generals.

La veritat és que la primera d'elles, la qüestió de l'hegemonia cultural i ideològica, influeix decididament en les altres, en l'importància que tenen a l'hora de configurar l'escenari polític que ha resultat després de les eleccions, alhora que les conseqüències de les restants consideracions alimenten la consolidació de l'esmentada hegemonia en un procés circular.

Un dels objectius principals de les elits hegemòniques ha estat el desactivar els espais ideològics, socials i polítics –i les opcions polítiques que els representen- antisistèmics. D'aquesta manera, estem arribant a l'última estació d'un procés que ve desenvolupant-se des de l'inici de la “restauració” democràtica, i que consisteix senzillament en l'establiment d'un règim parlamentari polaritzat a l’entorn de dues opcions partidistes: el centre dreta / dreta; i el centre esquerra / esquerra.

En relació a l'opció de centre dreta / dreta, fa ja temps que, tractant-se com es tracta de l'opció ideològica que millor defineix i defensa el “pensament únic”, i sent com és l'opció organitzativa de les elits polítiques i econòmiques que més han de guanyar i perdre amb el manteniment de l'actual hegemonia –tal com l'hem explicada en la segona entrada-, fa ja temps que van dictar el seu “decret d'unificació” acabant amb les vel·leïtats d'optar a la conquesta del govern de manera separada en dues organitzacions, l’una més “centrada”, i l'altra assentada sobre tesis clarament conservadores.

No obstant això, l'espai del centre esquerra / esquerra resulta, per definició, molt més difícil d'unificar. Resultaria prou prolix explicar aquí i ara el per què. No obstant això, apuntarem una sola dada que és, de per si, prou clarificadora: hem de suposar que l'esquerra representa el pensament crític amb el sistema hegemònic dominant, per la qual cosa és normal que es plantege la seua transformació des de diverses perspectives, les unes més radicals que les altres. Sent així, és natural que opte per organitzar-se en opcions partidistes distintes en funció dels criteris de radicalitat / moderació esmentats.

Per a acabar amb aquesta disfunció que llasta l'espai de centre esquerra / esquerra, els mitjans de comunicació de masses han exercit una pressió continuada i constant en presentar l'espai de competència política com tan sols una qüestió entre dos.

El procés de bipolarització no ha pogut ser frenat –i no ens detindrem en tots els detalls del per què-, i tan sols ha pogut ser contingut en alguns territoris d'Espanya que han aconseguit construir un espai social i ideològic contrahegemònic al voltant de reivindicacions nacionalistes, ja siguen d'esquerres o de dretes, ja siguen autonomistes o independentistes.

Si el discurs bipolar resulta més fàcil de contenir en les conteses electorals municipals per les característiques pròpies de les mateixes, i fins fa ben poc de temps també era possible fer-ho en les eleccions als parlaments de les comunitats autònomes, actualment resulta quasi impossible fer-ho en les eleccions generals.

Els ciutadans han interioritzat en grau extrem el missatge que transmeten els dos grans partits majoritaris, així com els mitjans de comunicació de masses, que transforma unes eleccions destinades teòricament a l'elecció d'aquelles persones que han de compondre el Congrés dels Diputats, en unes eleccions on es tria el “president de la res pública”.

Una vegada establert fermament en l'imaginari individual i col·lectiu aquest marc (“no penses en un elefant”), resulta impossible sostraure's al mateix.

En aquest instant, el contingut dels programes deixen d'importar, com deixen d'importar –i parlem en termes molt, però que molt generals- els matisos culturals / identitaris. Els ciutadans decidiran la seua opció de vot a favor del partit / espai / “candidat a la presidència” que millor els represente, o ho faran amb la voluntat d'entorpir el pas a l'opció que no desitgen que forme govern. Aquest últim és l'anomenat vot útil o vot de la por: ja arribaran les eleccions autonòmiques i municipals on puguen expressar-se més lliurement perquè no està en joc quelcom tan important.

(CONTINUARÀ)
Llegir més...

diumenge, 16 de març de 2008

Eleccions generals 2008 (2)

Continuem amb l’anàlisi començat a l’anterior entrada.

Analitzant succintament cada una de les anteriors consideracions ens trobem primer, i en l'ordre de l'hegemonia cultural i ideològica, amb l'etapa quasi final d'un procés que tindrà una molt difícil possibilitat de reversió.

L'hegemonia és (seguint Gramsci) la capacitat d'unificar a través de la ideologia i de mantenir unit un bloc social que, no obstant això, no és homogeni, sinó marcat per profundes contradiccions de classe. Una classe és hegemònica, dirigent i dominant, mentre aconsegueix mantenir al seu costat amb la seua acció política, ideològica i cultural, un grup de forces heterogènies, i impedeix que la contradicció existent entre aquestes forces esclate, produint una crisi en l'ideologia dominant i conduint al seu rebuig, el que coincideix amb la crisi política de la força que està en el poder.

En termes generals, podem afirmar que, després de les eleccions generals, estem al final d'un procés en què s'està produint la consolidació d'una hegemonia dins de l'hegemonia.

Si el final de la II Guerra Mundial i la posterior caiguda del bloc comunista ha suposat en els últims anys el triomf del que s'ha vingut a denominar “pensament únic”, en el cas d'Espanya, la “transició” a la “democràcia” va suposar l'acceptació sense pal·liatius d'aquest estat de coses, i el començament d'un camí en què gradualment han anat desapareixent o minimitzant-se les forces polítiques i/o socials que podien qüestionar el sistema polític que es va assentar després de la mort del dictador.

I en aquest afany han col·laborat intensament i incessant totes aquelles institucions que tenen capacitat per a formar la consciència dels subjectes –“ciutadans”-: Estat, partits polítics majoritaris, mitjans de comunicació de masses, escola i església.

Arribats a aquest extrem, no sols molt poca gent és capaç de qüestionar públicament aquest sistema com a model ideal de convivència, progrés i desenvolupament del ser humà, -és a dir, d'elaborar un “pensament crític”- sinó que el gran debat se centra tan sols en qui ha de gestionar-ho. Si bé és cert, i tampoc hem d'oblidar-ho, que encara podem triar entre allò dolent i allò pitjor.

Pel que fa al País Valencià, és evident que la capacitat dels nacionalistes (d'arrel fusteriana) de convertir-nos en un moviment polític i social amb possibilitats de confrontar culturalment i ideològica al nostre particular bloc hegemònic dominant, va ser derrotada en el procés de transició a la democràcia.

Els conceptes –“pre judicis”- com ara “País Valencià”, “poble valencià” o “identitat nacional”, tan sols existeixen a la ment d'una exigua minoria de ciutadans de la “comunitat valenciana”, per la qual cosa els discursos o propostes polítiques que giren a l’entorn de l'existència pràctica d’aquests estan abocats a xocar amb la realitat que els nega. És a dir, la gent no “entén” de què els estem parlant.

És més, enfront de les nostres propostes, el bloc dominant ha sabut construir una bateria de conceptes culturals alternatius que, repetits fins a la sacietat, neguen i substitueixen en l'imaginari col·lectiu tot allò que tinga a veure amb la identitat nacional valenciana segons nosaltres l'entenem i amb el fi que nosaltres l'entenem: si per a nosaltres són elements fonamentals per a la presa de consciència en el procés d'emancipació nacional, ells els han revertit en elements fonamentals per a assentar la identitat nacional espanyola (per a ofrenar noves glòries a Espanya).

Poc existeix ja culturalment i ideològica que mantinga la il·lusió d'una “reconstrucció nacional” i, ens agrade acceptar-ho o no, es mou en espais de marginalitat.

El més trist de tota aquesta situació és constatar, assumir i interioritzar que l'instrument institucional que per excel·lència reclamàvem com imprescindible en el camí de la reconstrucció nacional, açò és, la recuperació de l'autogovern a través de la Generalitat, s'ha convertit, en estar en mans del bloc dominant, al no estar gestionat per nosaltres, en un dels majors enemics que ha tingut el poble valencià –o el que queda de nosaltres- en la nostra història.

Tan sols hem de fer un breu repàs del que estan suposant les seues polítiques de comunicació, urbanisme, educació i sanitat per a adonar-nos del terrible instrument de dominació, explotació i genocidi cultural que els hem regalat.

Obviar tot açò i no cercar aliances amb altres moviments socials i organitzacions polítiques capaces, juntament amb nosaltres, d'obrir escletxes en aquest estat de coses és una estupidesa i un error que ens duu constantment al fracàs en donar-nos de cara a terra amb la realitat.

(CONTINUARÀ)
Llegir més...

dissabte, 15 de març de 2008

Eleccions generals 2008 (1)

Fa ja quasi una setmana que es van celebrar les eleccions generals. Durant aquests dies he tingut menys temps del que haguera desitjat per a escoltar i per a pensar. Menys encara per a reflexionar i escriure el que pense dels resultats.

Vaja per davant que, com sabeu, faig aquestes reflexions com a militant del Bloc i en concret com a membre del seu corrent d'esquerres. Açò és quelcom del que ni puc ni vull sostraure'm.

El resultat ho visc com un desastre amb tan sols un pal·liatiu: no ha recuperat el Govern d'Espanya el PP. I aquest pal·liatiu té una importància subjectiva –és important per a mi-, però és alhora una importància compartida per amplis sectors de la societat espanyola –i per tant, per la valenciana-, i que pot explicar quasi ell a soles el que ha passat.

Per tant, i deixant al marge aqueixa única satisfacció, caldrà pensar el per què d'aquest total desastre. Vull deixar constància des del principi d'un fet que tan sols un indigent intel·lectual pot obviar i que, no obstant això, té vital importància: i aquest fet és que el retrocés o desaparició de les forces polítiques que no són PSOE o PP és general i amb tan sols una excepció, la del Bloque Nacionalista Galego. Fins i tot Convergència i Unió ha retrocedit malgrat que el joc de la llei electoral fa que puga semblar que salva la cara.

Des del meu punt de mira, tan estúpid és –a més d'erroni- auto flagel·lar-se per tan magres resultats, com ho és la postura d'aquells que fan anàlisis senzillets i ens carreguen les culpes de la debacle als què hem apostat pel projecte Bloc + Iniciativa + Verds (abans Compromís) en considerar que una altra política d'aliances (o de no aliances) hagueren suposat un millor resultat per a la nostra organització. A aquest respecte, resulta patètic veure com es comparen els resultats de les dues últimes eleccions generals, és a dir, quasi res amb quasi res.

Hi ha diverses consideracions importants que hem de tenir en compte a l'hora d'entendre el que ha succeït. Passar-les per alt ens condueix a cercar solucions ràpides i miraculoses a problemes que necessiten molta dedicació i esforç per a intentar superar-los.

Per descomptat que encara que s'hagen d'estudiar i valorar per separat per raons de la seua necessària sistematització no significa que les unes no vagen imbricades amb les altres en un procés de retroalimentació.

La primera d'elles es refereix al concepte d'hegemonia cultural i ideològica.

La segona es refereix a la necessitat emmarcar estrictament el procés electoral que s'analitza: açò és, el fet que es tracten d'unes eleccions generals que han decidit, en definitiva, la composició del Congrés dels Diputats d'Espanya i El Govern d'Espanya.

Una altra no menys important és –encara que a nosaltres ens afecte menys- la distorsió que produeix la Llei Electoral. A nosaltres, la llei electoral que verdaderament més ens ha afectat i que ha distorsionat la nostra capacitat de consolidació i creixement és la que s'aplica en les eleccions autonòmiques. Nosaltres ja arribem “tocats” a aquesta competició pels resultats autonòmics, per la qual cosa la nostra capacitat de competir en els generals és quasi nul·la.

La quarta serà com s'ha desenvolupat la vida política a Espanya aquests últims quatre anys. És a dir, l'actitud que l'univers conservador espanyol ha mantingut incansablement i ostentosa d'enfrontament, crispació i amenaça, i la por que ha desencadenat entre amplis sectors de la població el que podria suposar la seua victòria en tant que confirmació de la primacia d'unes tesis ideològiques absolutament reaccionàries com feia temps que no vivíem. D'aquest fets i les seues conseqüències pràctiques tenim prou coneixement de causa els ciutadans de la “comunitat valenciana”.

La cinquena, les característiques formals de la campanya electoral.

I en últim lloc (last but not least), és necessari tenir ben present els nostres propis errors. És a dir, la percepció que de nosaltres (Bloc / Bloc-Compromís / Bloc + Iniciativa + Verds) tenen els nostres potencials electors degut, no ja tan sols a l'escàs marge de temps de què ens hem dotat per a presentar les candidatures de coalició, sinó, sobretot, a l'actitud dels qui des de dins de les organitzacions que componen o componien les coalicions han optat per rebentar-les per no creure en elles. L'oposició a les coalicions va impedir que es forjara amb suficient antelació per a la seua presentació en societat el Compromís. L'actitud d'aquestes mateixes persones després de les eleccions autonòmiques ha suposat un lamentable espectacle que hem donat als sectors socials que volíem representar. I la mateixa o semblant situació s'ha produït en intentar crear B+I+V: primer pel procés de ruptura d'EU; alhora, per la impossibilitat d'aconseguir ser el referent electoral de IU al País Valencià; i, finalment, pel boicot que des de l'interior del Bloc s'ha realitzat tant abans com en plena campanya electoral per alguns membres del sector “taronja” a la coalició B+I+V.

(CONTINUARÀ)
Llegir més...