És en aquestes circumstàncies adés descrites que arribem a les eleccions de l'any 2004 després de l'espantosa experiència d'un govern de majoria absoluta del PP, amb la traca final de l'atemptat del 11-M.
Es produeix una forta mobilització de l'electorat i un canvi de la correlació de forces entre el PP i el PSOE, així com un ascens dels partits nacionalistes perifèrics.
El PP digereix malament la derrota –més aviat, no la digereix, se li entravessa-, i comença una ofensiva atroç d'acaçament i derrocament del Govern de Zapatero. Reiterant el que varem apuntar en la primera entrada, l'univers conservador ha mantingut una actitud incansable i ostentosa d'enfrontament, crispació i amenaça, desencadenant entre amplis sectors de la població una incontenible por del que podria suposar la seua victòria electoral en tant que confirmació de la primacia d'unes tesis ideològiques absolutament reaccionàries com feia temps que no vivíem.
Els ciutadans més sensibles a opcions polítiques que qüestionen l'actual hegemonia cultural i ideològica, prefereixen recolzar el mal menor, açò és, el PSOE, enfront del retrocés que suposa un triomf del PP, fins i tot encara que siga dins dels marges del sistema.
Però arribar a aquesta conclusió no ha resultat únicament un fruit de la voluntat i la consciència de la ciutadania crítica.
Hi ha qui afirma amb una certa ingenuïtat que la campanya electoral es fa al llarg “dels quatre anys”. Si bé eixa afirmació no és incerta, tampoc és “la veritat”. Els quinze dies de campanya electoral influeixen, i molt, en el procés de decantació del vot. I en aquest sentit, no podem obviar l'escenari construït des de les forces majoritàries en connivència amb els mitjans de comunicació que han establert, com potser mai abans s'havia fet, un marc de referències (reitere, no penses en un elefant) en virtut del qual, allò que estava en joc era l'elecció d'UN “president de la res pública” conservador o liberal.
És d'aquesta manera que hem arribat a la quasi absoluta consolidació del model bipartidista en una societat –l'espanyola- que no ho és. I la meua sincera opinió és que aquesta situació té una molt difícil reversió. Més enllà de la resistència que podem exercir en l'àmbit municipal i intentar-ho en l'autonòmic, l'escenari polític que es consolida és el de la bipolaritat PP – PSOE. Tan sols una fort moderació del PP i una crisi del PSOE a l'estil de l'última legislatura de Felipe González, pot obrir les portes a l'entrada en escena d'altres organitzacions polítiques.
Malgrat tot, al meu parer, allò més preocupant no és només això. Allò més preocupant resulta de comprovar com el PSOE ha crescut succionant electors que vénen de IU i d'algunes formacions nacionalistes perifèriques d'esquerres. No obstant això, el PP, a pesar del seu discurs catastrofista i ultramuntà, també ha crescut en suport electoral. I la pregunta és, a costa de qui?
Repetisc, aquesta és la qüestió que més em preocupa, perquè mostra una tendència posada ja clarament de manifest en la Comunitat de Madrid i en la “comunitat valenciana” d'expansió sense límits de contenció de la ideologia conservadora.
L'hegemonia cultural i ideològica del “pensament únic” i de laminació del pensament crític –s'expresse aquest com s'expresse-, va més enllà de la consolidació del bipartidisme, -entenent aquest sistema com la possibilitat d'alternança en el govern d'un partit o un altre sense que cap d'ells qüestions el sistema-, concretant-se en un sistema bipartidista “a l'estil valencià”, on el PSOE tan sols serveix de coartada “democràtica” a un sistema de partit únic. Un règim de partit únic que, com a tal, controla tots els ressorts del poder i de generació d'ideologia, causa per la qual aconsegueix consolidar-se i reproduir-se en l'infinit.
(CONTINUARÀ)
Es produeix una forta mobilització de l'electorat i un canvi de la correlació de forces entre el PP i el PSOE, així com un ascens dels partits nacionalistes perifèrics.
El PP digereix malament la derrota –més aviat, no la digereix, se li entravessa-, i comença una ofensiva atroç d'acaçament i derrocament del Govern de Zapatero. Reiterant el que varem apuntar en la primera entrada, l'univers conservador ha mantingut una actitud incansable i ostentosa d'enfrontament, crispació i amenaça, desencadenant entre amplis sectors de la població una incontenible por del que podria suposar la seua victòria electoral en tant que confirmació de la primacia d'unes tesis ideològiques absolutament reaccionàries com feia temps que no vivíem.
Els ciutadans més sensibles a opcions polítiques que qüestionen l'actual hegemonia cultural i ideològica, prefereixen recolzar el mal menor, açò és, el PSOE, enfront del retrocés que suposa un triomf del PP, fins i tot encara que siga dins dels marges del sistema.
Però arribar a aquesta conclusió no ha resultat únicament un fruit de la voluntat i la consciència de la ciutadania crítica.
Hi ha qui afirma amb una certa ingenuïtat que la campanya electoral es fa al llarg “dels quatre anys”. Si bé eixa afirmació no és incerta, tampoc és “la veritat”. Els quinze dies de campanya electoral influeixen, i molt, en el procés de decantació del vot. I en aquest sentit, no podem obviar l'escenari construït des de les forces majoritàries en connivència amb els mitjans de comunicació que han establert, com potser mai abans s'havia fet, un marc de referències (reitere, no penses en un elefant) en virtut del qual, allò que estava en joc era l'elecció d'UN “president de la res pública” conservador o liberal.
És d'aquesta manera que hem arribat a la quasi absoluta consolidació del model bipartidista en una societat –l'espanyola- que no ho és. I la meua sincera opinió és que aquesta situació té una molt difícil reversió. Més enllà de la resistència que podem exercir en l'àmbit municipal i intentar-ho en l'autonòmic, l'escenari polític que es consolida és el de la bipolaritat PP – PSOE. Tan sols una fort moderació del PP i una crisi del PSOE a l'estil de l'última legislatura de Felipe González, pot obrir les portes a l'entrada en escena d'altres organitzacions polítiques.
Malgrat tot, al meu parer, allò més preocupant no és només això. Allò més preocupant resulta de comprovar com el PSOE ha crescut succionant electors que vénen de IU i d'algunes formacions nacionalistes perifèriques d'esquerres. No obstant això, el PP, a pesar del seu discurs catastrofista i ultramuntà, també ha crescut en suport electoral. I la pregunta és, a costa de qui?
Repetisc, aquesta és la qüestió que més em preocupa, perquè mostra una tendència posada ja clarament de manifest en la Comunitat de Madrid i en la “comunitat valenciana” d'expansió sense límits de contenció de la ideologia conservadora.
L'hegemonia cultural i ideològica del “pensament únic” i de laminació del pensament crític –s'expresse aquest com s'expresse-, va més enllà de la consolidació del bipartidisme, -entenent aquest sistema com la possibilitat d'alternança en el govern d'un partit o un altre sense que cap d'ells qüestions el sistema-, concretant-se en un sistema bipartidista “a l'estil valencià”, on el PSOE tan sols serveix de coartada “democràtica” a un sistema de partit únic. Un règim de partit únic que, com a tal, controla tots els ressorts del poder i de generació d'ideologia, causa per la qual aconsegueix consolidar-se i reproduir-se en l'infinit.
(CONTINUARÀ)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada