Continuem amb l’anàlisi començat a l’anterior entrada.
Analitzant succintament cada una de les anteriors consideracions ens trobem primer, i en l'ordre de l'hegemonia cultural i ideològica, amb l'etapa quasi final d'un procés que tindrà una molt difícil possibilitat de reversió.
L'hegemonia és (seguint Gramsci) la capacitat d'unificar a través de la ideologia i de mantenir unit un bloc social que, no obstant això, no és homogeni, sinó marcat per profundes contradiccions de classe. Una classe és hegemònica, dirigent i dominant, mentre aconsegueix mantenir al seu costat amb la seua acció política, ideològica i cultural, un grup de forces heterogènies, i impedeix que la contradicció existent entre aquestes forces esclate, produint una crisi en l'ideologia dominant i conduint al seu rebuig, el que coincideix amb la crisi política de la força que està en el poder.
En termes generals, podem afirmar que, després de les eleccions generals, estem al final d'un procés en què s'està produint la consolidació d'una hegemonia dins de l'hegemonia.
Si el final de la II Guerra Mundial i la posterior caiguda del bloc comunista ha suposat en els últims anys el triomf del que s'ha vingut a denominar “pensament únic”, en el cas d'Espanya, la “transició” a la “democràcia” va suposar l'acceptació sense pal·liatius d'aquest estat de coses, i el començament d'un camí en què gradualment han anat desapareixent o minimitzant-se les forces polítiques i/o socials que podien qüestionar el sistema polític que es va assentar després de la mort del dictador.
I en aquest afany han col·laborat intensament i incessant totes aquelles institucions que tenen capacitat per a formar la consciència dels subjectes –“ciutadans”-: Estat, partits polítics majoritaris, mitjans de comunicació de masses, escola i església.
Arribats a aquest extrem, no sols molt poca gent és capaç de qüestionar públicament aquest sistema com a model ideal de convivència, progrés i desenvolupament del ser humà, -és a dir, d'elaborar un “pensament crític”- sinó que el gran debat se centra tan sols en qui ha de gestionar-ho. Si bé és cert, i tampoc hem d'oblidar-ho, que encara podem triar entre allò dolent i allò pitjor.
Pel que fa al País Valencià, és evident que la capacitat dels nacionalistes (d'arrel fusteriana) de convertir-nos en un moviment polític i social amb possibilitats de confrontar culturalment i ideològica al nostre particular bloc hegemònic dominant, va ser derrotada en el procés de transició a la democràcia.
Els conceptes –“pre judicis”- com ara “País Valencià”, “poble valencià” o “identitat nacional”, tan sols existeixen a la ment d'una exigua minoria de ciutadans de la “comunitat valenciana”, per la qual cosa els discursos o propostes polítiques que giren a l’entorn de l'existència pràctica d’aquests estan abocats a xocar amb la realitat que els nega. És a dir, la gent no “entén” de què els estem parlant.
És més, enfront de les nostres propostes, el bloc dominant ha sabut construir una bateria de conceptes culturals alternatius que, repetits fins a la sacietat, neguen i substitueixen en l'imaginari col·lectiu tot allò que tinga a veure amb la identitat nacional valenciana segons nosaltres l'entenem i amb el fi que nosaltres l'entenem: si per a nosaltres són elements fonamentals per a la presa de consciència en el procés d'emancipació nacional, ells els han revertit en elements fonamentals per a assentar la identitat nacional espanyola (per a ofrenar noves glòries a Espanya).
Poc existeix ja culturalment i ideològica que mantinga la il·lusió d'una “reconstrucció nacional” i, ens agrade acceptar-ho o no, es mou en espais de marginalitat.
El més trist de tota aquesta situació és constatar, assumir i interioritzar que l'instrument institucional que per excel·lència reclamàvem com imprescindible en el camí de la reconstrucció nacional, açò és, la recuperació de l'autogovern a través de la Generalitat, s'ha convertit, en estar en mans del bloc dominant, al no estar gestionat per nosaltres, en un dels majors enemics que ha tingut el poble valencià –o el que queda de nosaltres- en la nostra història.
Tan sols hem de fer un breu repàs del que estan suposant les seues polítiques de comunicació, urbanisme, educació i sanitat per a adonar-nos del terrible instrument de dominació, explotació i genocidi cultural que els hem regalat.
Obviar tot açò i no cercar aliances amb altres moviments socials i organitzacions polítiques capaces, juntament amb nosaltres, d'obrir escletxes en aquest estat de coses és una estupidesa i un error que ens duu constantment al fracàs en donar-nos de cara a terra amb la realitat.
(CONTINUARÀ)
Analitzant succintament cada una de les anteriors consideracions ens trobem primer, i en l'ordre de l'hegemonia cultural i ideològica, amb l'etapa quasi final d'un procés que tindrà una molt difícil possibilitat de reversió.
L'hegemonia és (seguint Gramsci) la capacitat d'unificar a través de la ideologia i de mantenir unit un bloc social que, no obstant això, no és homogeni, sinó marcat per profundes contradiccions de classe. Una classe és hegemònica, dirigent i dominant, mentre aconsegueix mantenir al seu costat amb la seua acció política, ideològica i cultural, un grup de forces heterogènies, i impedeix que la contradicció existent entre aquestes forces esclate, produint una crisi en l'ideologia dominant i conduint al seu rebuig, el que coincideix amb la crisi política de la força que està en el poder.
En termes generals, podem afirmar que, després de les eleccions generals, estem al final d'un procés en què s'està produint la consolidació d'una hegemonia dins de l'hegemonia.
Si el final de la II Guerra Mundial i la posterior caiguda del bloc comunista ha suposat en els últims anys el triomf del que s'ha vingut a denominar “pensament únic”, en el cas d'Espanya, la “transició” a la “democràcia” va suposar l'acceptació sense pal·liatius d'aquest estat de coses, i el començament d'un camí en què gradualment han anat desapareixent o minimitzant-se les forces polítiques i/o socials que podien qüestionar el sistema polític que es va assentar després de la mort del dictador.
I en aquest afany han col·laborat intensament i incessant totes aquelles institucions que tenen capacitat per a formar la consciència dels subjectes –“ciutadans”-: Estat, partits polítics majoritaris, mitjans de comunicació de masses, escola i església.
Arribats a aquest extrem, no sols molt poca gent és capaç de qüestionar públicament aquest sistema com a model ideal de convivència, progrés i desenvolupament del ser humà, -és a dir, d'elaborar un “pensament crític”- sinó que el gran debat se centra tan sols en qui ha de gestionar-ho. Si bé és cert, i tampoc hem d'oblidar-ho, que encara podem triar entre allò dolent i allò pitjor.
Pel que fa al País Valencià, és evident que la capacitat dels nacionalistes (d'arrel fusteriana) de convertir-nos en un moviment polític i social amb possibilitats de confrontar culturalment i ideològica al nostre particular bloc hegemònic dominant, va ser derrotada en el procés de transició a la democràcia.
Els conceptes –“pre judicis”- com ara “País Valencià”, “poble valencià” o “identitat nacional”, tan sols existeixen a la ment d'una exigua minoria de ciutadans de la “comunitat valenciana”, per la qual cosa els discursos o propostes polítiques que giren a l’entorn de l'existència pràctica d’aquests estan abocats a xocar amb la realitat que els nega. És a dir, la gent no “entén” de què els estem parlant.
És més, enfront de les nostres propostes, el bloc dominant ha sabut construir una bateria de conceptes culturals alternatius que, repetits fins a la sacietat, neguen i substitueixen en l'imaginari col·lectiu tot allò que tinga a veure amb la identitat nacional valenciana segons nosaltres l'entenem i amb el fi que nosaltres l'entenem: si per a nosaltres són elements fonamentals per a la presa de consciència en el procés d'emancipació nacional, ells els han revertit en elements fonamentals per a assentar la identitat nacional espanyola (per a ofrenar noves glòries a Espanya).
Poc existeix ja culturalment i ideològica que mantinga la il·lusió d'una “reconstrucció nacional” i, ens agrade acceptar-ho o no, es mou en espais de marginalitat.
El més trist de tota aquesta situació és constatar, assumir i interioritzar que l'instrument institucional que per excel·lència reclamàvem com imprescindible en el camí de la reconstrucció nacional, açò és, la recuperació de l'autogovern a través de la Generalitat, s'ha convertit, en estar en mans del bloc dominant, al no estar gestionat per nosaltres, en un dels majors enemics que ha tingut el poble valencià –o el que queda de nosaltres- en la nostra història.
Tan sols hem de fer un breu repàs del que estan suposant les seues polítiques de comunicació, urbanisme, educació i sanitat per a adonar-nos del terrible instrument de dominació, explotació i genocidi cultural que els hem regalat.
Obviar tot açò i no cercar aliances amb altres moviments socials i organitzacions polítiques capaces, juntament amb nosaltres, d'obrir escletxes en aquest estat de coses és una estupidesa i un error que ens duu constantment al fracàs en donar-nos de cara a terra amb la realitat.
(CONTINUARÀ)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada