dijous, 26 de juny del 2008

In memoriam

Llegir més...

dimecres, 25 de juny del 2008

Article per compartir: Obstaculos para los cambios en Cuba

Més d'una vegada he llegit articles de la premsa i he pensat que fóra bo compartir-los amb altres persones.

Amb aquesta entrada -potser- comence una sèrie en la que posaré a l'abast de qui estiga interessat els que, per diverses raons, m'hagen copsat.

Comence amb un que ens dóna una visió distinta del sempre candent tema cubà. Ha estat publicat tant a Le Monde Diplomatique com a Rebelion.org



Llegir més...

dimarts, 24 de juny del 2008

La memoria de Allende crece cada día



Des d'ací podeu enllaçar amb la conversació - entrevista que ha mantingut el periodista Salvador López Arnal -amb motiu del centenari del neixement de Salvador Allende- amb l'historiador Mario Amorós, autor del llibre Compañero Presidente.

La conversació - entrevista ha estat publicada a Rebelion.org
Llegir més...

diumenge, 22 de juny del 2008

El dia vint-i-sis de juny compliria cent anys Salvador Allende



El dia vint-i-sis de juny compliria cent anys Salvador Allende, el Compañero Presidente.

Amb aquesta entrada, no pretenc fer un panegíric d'ell. Un altre panegíric. Ja s'han escrit prou. De sobra són coneguts per vosaltres. De sobra sabeu qui és Salvador Allende.

Tan sols vull recordar-li com es mereix. Com es mereixen eixes persones que formen part del meu particular univers emocional. Eixes que ja no estan amb mi (mon pare, ma mare, aquell amic), però amb les que m'uneixen profunds llaços d'amor i sense les quals no seriosa jo qui ara sóc. Això és tot.

I enguany ho faré de dues maneres. O tres, segons es mire, perquè publicar aquesta entrada ja és una d'elles.

La primera és recomanant-vos la lectura del magnífic llibre de Mario Amorós “Compañero Presidente. Salvador Allende, una vida por la democracia y el socialismo”, publicat per Publicacions de la Universitat de València.

(I aquí em permetreu un excurs: resulta gratificant que en aquest país, el nostre, el valencià, tan prop de l'encefalograma pla quant a capacitat de resposta davant el feixisme sigil·lós –espectacular- del Partit Popular, hi haja una institució –una important institució- que “malbarate” els seus esforços i el seu diners a fer-nos aquest preciós regal. Des d'aquí vull donar-los les gràcies als responsables per salvar-me un poc de la misèria quotidiana).

La segona és recordant que l'any del 2003 les meues companyes i els meus companys del Bloc a Burjassot em van donar l'alegria d'encarregar-me que coordinés un acte públic per a recordar el trentè aniversari del colp militar feixista que va derrocar el Govern de la Unidad Popular i va suposar la mort de Salvador Allende i amb ell, la de les esperances dels pobres i oprimits de Xile i de la Terra.

A continuació, reproduïsc el text que vaig llegir en la presentació d'aquell preciós i emotiu acte:


Y a los niños de la Pampa
que miraban, nada más,
también a ellos los mataron
porque había que matar.


Bona vesprada amigues i amics. Gràcies per acompanyar-nos.

L'acte d’avui, més que celebrar la vida o l'obra d'un home – que també-, vol ser un exercici de memòria.

La memòria, com vostès saben, és un dels factors més importants entre tots aquells que ens atorguen la qualitat de la consciència als éssers humans.

La nostra memòria és d’individual i col·lectiva. Ambdues influeixen sense que ho percebem en la nostra manera de ser i actuar determinant radicalment ambdues categories. Així mateix, també intervé en la nostra forma de percebre i entendre la realitat.

Sense memòria fora impossible que amàrem. Però sense memòria també resultaria impossible que recordàrem qui no mereix amor per ser un traïdor, torturador i assassí.

Avui ens imposem i volem recordar a un home i a tot el poble que va representar. A un home i a les aspiracions de justícia i llibertat d'eixe poble. A un home amb un alt sentit de la decència i la dignitat, que va preferir morir abans de sofrir la ignomínia de vore's presoner en mans de militars doblement traïdors a la seua pàtria, perquè es van vendre al capital estranger i perquè van derrocar un govern legalment constituït; militars torturadors i assassins que lluny d'usar les armes que els va atorgar el seu poble per a defendre'l de l'imperialisme i el feixisme, van preferir massacrar-lo.

I eixa és la memòria que hem d'aventar perquè ens guie en la nostra manera de ser i actuar, perquè ens ajude a entendre la realitat, perquè sapiguem a qui podem amar i a qui no hem de fer-ho.

Que el vent d'eixa memòria ens faça present la certesa de les pors i els sofriments de les germanes i germans que els van patir.

Que el vent de la memòria ens faça presents els canalles de la Història, i que la infàmia i el sotsobre els perseguisca removent-los en les seues tombes.

-------------------------------------------------------------

A continuació donarà començament l'acte, que ha sigut plantejat de la següent manera: després d'una breu introducció audiovisual, els companys Jordi Sebastià i Emili Altur faran dos succintes intervencions per a ubicar-nos en el context històric i polític de l'home i el seu poble des de l'any 1970 fins als nostres dies. Tot seguit, una actuació musical ens recordarà a Víctor Jara, i acabarem declamant un poema reivindicant la figura i les esperances que va representar el Presidente Compañero Salvador Allende.

Tan sols els pregue silenci i emoció. I memòria.

I quan acabe l’acte pisen las calles y las alamedas nuevamente.

Moltes gràcies.

Llegir més...

Anem en compte!

James Watson, premi Nobel de medicina, l'any 2007 va afirmar que està científicament demostrat que els negres són menys intel·ligents que els blancs.

Que aquesta afirmació nasca d'un enlluernador membre de la “raça blanca” ens hauria de preocupar molt als que tenim la “sort” de compartir amb ell la tonalitat de la pell.

Aquestes bestieses només poden nàixer d'“intel·ligències inferiors”.

A veure si té raó, i ser més o menys intel·ligents depèn de la raça.

Llegir més...

diumenge, 8 de juny del 2008

Feliç aniversari!
























Benvolgut Ernesto, ha hagut de ser una publicació setmanal de la ciutat de València la que em recordés que el pròxim catorze de juny compliràs vuitanta anys. Imperdonable.

La veritat és que a mi no em fan falta excuses com aquesta per a recordar-me de tu. Sempre et tinc prou present.

Pensaràs que sóc un mitòman, però no és així. No sabria explicar per què, però des dels setze anys, quan algú que no recorde ens va presentar, vas començar a formar part de les meues amistats íntimes. Vas començar a viatjar amb mi com un amic a qui li confessava les meues fortaleses, les meues flaqueses, els meus desitjos íntims. Aquell a qui li demanava consell a l'hora de prendre decisions encara que a vegades no et fera ni cas.

Dit això, el teu aniversari em fa reflexionar sobre un parell o tres de coses. Referides a tu en particular i al nostre comportament com a éssers humans en general.

La primera d'elles seria la maleïda mania que tenim de celebrar la mort més que la vida. Així, l'any passat nombrosos mitjans de comunicació es van encarregar de recordar-nos que fa quaranta anys vas ser vilment assassinat. Els meus companys del Bloc a Burjassot i jo mateix varem aprofitar la circumstància per a organitzar un acte polític, cívic i cultural sobre els actuals processos revolucionaris a Amèrica Llatina, i en concret, sobre la Revolució Bolivariana a Veneçuela.

La mateixa revista que ha despertat el meu record de l'aniversari del teu naixement, en realitat basa tots els textos que publica per a commemorar-lo en el fet de la teua mort. No els critique. Res més lluny de la meua intenció. Si critique a algú és, en realitat, a tots nosaltres.

És evident que la mort té un pes importantíssim en la nostra cultura. Però potser siga desmesurat.

Des del meu punt de mira, potser fóra més bonic i útil per a la nostra salut mental commemorar, amb la mateixa o major intensitat, la vida. És a dir, el dia del naixement d'un ésser humà.

Al fil d'aquesta reflexió, també li he estat donant voltes a la consigna tantes vegades repetida ¡el Che vive!

Ernesto, jo crec que, per desgràcia, tu ja no estàs entre nosaltres, i menys encara entre molts qui s'omplin la boca cridant l'anterior consigna. Vas ser qui havies de ser i quan vas haver de ser-ho. Els que et coneixem i et volem, te trobem a faltar com a l'ésser humà irrepetible que vas ser i, per a uns pocs, és veritat que vius, però com conviuen amb nosaltres la resta dels nostres amics i familiars que han anat complint el seu pas per la vida, per aquesta Terra.

És cert –segurament- que va haver-hi un temps en què vas fer tremolar de por a uns quants. A eixos que viuen a costa de la mort dels altres. Però nosaltres ja no sabem fer, això. O som uns inútils, o uns covards. ¡Ves-te’n tu a saber!

També és veritat que –igual que n’han fet d’altres- ens vas deixar un llegat de reflexions i accions des de les què hem de partir a l'hora de reflexionar i actuar. Però ja no estàs entre nosaltres, amic, company.

Finalment, vull comentar-te la ràbia que em dóna veure com el sistema que amb tant d'afany vas combatre perquè tots tinguem una vida millor, ha sabut engolir-te i digerir-te convertint la teua figura, a través d'una foto, en part del seu quotidià espectacle. És lamentable, però és així. T'ho dic perquè, si està en la teua mà, allà per on pares ara, pots fer quelcom per evitar-ho, tornant així a la pública intimitat dels qui verdaderament et volem.

Rep una cordial abraçada –revolucionaria, per descomptat-.

Ah!, i que en faces molts més anys!
Llegir més...

El dia cinc va ser el Dia del Medi ambient

Llegir més...