Benvolgut Ernesto, ha hagut de ser una publicació setmanal de la ciutat de València la que em recordés que el pròxim catorze de juny compliràs vuitanta anys. Imperdonable.
La veritat és que a mi no em fan falta excuses com aquesta per a recordar-me de tu. Sempre et tinc prou present.
Pensaràs que sóc un mitòman, però no és així. No sabria explicar per què, però des dels setze anys, quan algú que no recorde ens va presentar, vas començar a formar part de les meues amistats íntimes. Vas començar a viatjar amb mi com un amic a qui li confessava les meues fortaleses, les meues flaqueses, els meus desitjos íntims. Aquell a qui li demanava consell a l'hora de prendre decisions encara que a vegades no et fera ni cas.
Dit això, el teu aniversari em fa reflexionar sobre un parell o tres de coses. Referides a tu en particular i al nostre comportament com a éssers humans en general.
La primera d'elles seria la maleïda mania que tenim de celebrar la mort més que la vida. Així, l'any passat nombrosos mitjans de comunicació es van encarregar de recordar-nos que fa quaranta anys vas ser vilment assassinat. Els meus companys del Bloc a Burjassot i jo mateix varem aprofitar la circumstància per a organitzar un acte polític, cívic i cultural sobre els actuals processos revolucionaris a Amèrica Llatina, i en concret, sobre la Revolució Bolivariana a Veneçuela.
La mateixa revista que ha despertat el meu record de l'aniversari del teu naixement, en realitat basa tots els textos que publica per a commemorar-lo en el fet de la teua mort. No els critique. Res més lluny de la meua intenció. Si critique a algú és, en realitat, a tots nosaltres.
És evident que la mort té un pes importantíssim en la nostra cultura. Però potser siga desmesurat.
Des del meu punt de mira, potser fóra més bonic i útil per a la nostra salut mental commemorar, amb la mateixa o major intensitat, la vida. És a dir, el dia del naixement d'un ésser humà.
Al fil d'aquesta reflexió, també li he estat donant voltes a la consigna tantes vegades repetida ¡el Che vive!
Ernesto, jo crec que, per desgràcia, tu ja no estàs entre nosaltres, i menys encara entre molts qui s'omplin la boca cridant l'anterior consigna. Vas ser qui havies de ser i quan vas haver de ser-ho. Els que et coneixem i et volem, te trobem a faltar com a l'ésser humà irrepetible que vas ser i, per a uns pocs, és veritat que vius, però com conviuen amb nosaltres la resta dels nostres amics i familiars que han anat complint el seu pas per la vida, per aquesta Terra.
És cert –segurament- que va haver-hi un temps en què vas fer tremolar de por a uns quants. A eixos que viuen a costa de la mort dels altres. Però nosaltres ja no sabem fer, això. O som uns inútils, o uns covards. ¡Ves-te’n tu a saber!
També és veritat que –igual que n’han fet d’altres- ens vas deixar un llegat de reflexions i accions des de les què hem de partir a l'hora de reflexionar i actuar. Però ja no estàs entre nosaltres, amic, company.
Finalment, vull comentar-te la ràbia que em dóna veure com el sistema que amb tant d'afany vas combatre perquè tots tinguem una vida millor, ha sabut engolir-te i digerir-te convertint la teua figura, a través d'una foto, en part del seu quotidià espectacle. És lamentable, però és així. T'ho dic perquè, si està en la teua mà, allà per on pares ara, pots fer quelcom per evitar-ho, tornant així a la pública intimitat dels qui verdaderament et volem.
Rep una cordial abraçada –revolucionaria, per descomptat-.
Ah!, i que en faces molts més anys!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada