divendres, 21 de març del 2008

Eleccions generals 2008 (4)

Incidint a l'anàlisi ja començat en les anteriors entrades, resulta “curiós”, o com a poc, sorprenent, el “descobriment” que algunes persones i/o organitzacions polítiques han fet de la capacitat de distorsió de la realitat política i social que té la llei electoral.

La llei electoral ha complit a la perfecció la funció en virtut de la qual va ser triada com a model de repartiment, aparentment proporcional, dels escons en joc. És per això que, com ja s'ha indicat amb anterioritat, estem arribant a l'última estació del procés de consolidació d'un sistema electoral bipartidista.

És cert que el bipartidisme resulta imperfecte, però no perquè hi haja opcions polítiques d'àmbit estatal que siguen capaços d'oposar-se a la tendència cap a la concentració en les dues polaritats de què ja hem parlat, sinó per la persistència d'opcions culturals i ideològiques que troben la seua base social en territoris petits, és a dir, en les comunitats autònomes on es donen contradiccions nacionals.

Que fins ara no s'haja mostrat en tota la seua crueltat la realitat del procés, no vol dir que no haguera estat ja anunciat, fins i tot malgrat que en determinats moments històrics recents haja pogut semblar que aquest estava contingut o havia arribat a la seua màxima expressió.

Paradigma d'aquesta antidemocràtica voluntat d'acabar amb la diferència i amb les forces polítiques més febles ha estat i és la llei electoral que s'ha aplicat a les eleccions autonòmiques valencianes. Tan sols des de la vil voluntat d'exclusió d'allò que “molesta” s'entén l'existència de la barrera del 5%. I no deixa de ser patètic que en la fixació de la mateixa col·laborés al seu dia el PCE-PCPV d'Antonio Palomares reunit amb la UCD i el PSOE a Benicàssim.

La llei electoral desvirtua la funció dels congressistes fins al punt que tan sols uns pocs d'ells realitzen funcions pròpies del seu caràcter de diputats, servint la immensa majoria per a l'hora en què s'ha d'emetre el vot que ha d'aprovar o rebutjar lleis seguint les consignes del cap del grup.

Els diputats que s'encaboten a exercir com a tals i que solen pertànyer als grups minoritaris veuen enfosquida la seua feina per la tasca d'ocultació del seu treball que realitzen els mitjans de comunicació de masses que centren la informació en les postures dels grups polítics, i especialment els majoritaris.

D'aquesta manera el ciutadà ha seguit un procés d'educació que li fa interioritzar radicalment que el seu vot serà útil tan sols si s'agrega a un dels pols dominants.

Òbviament, la conseqüència de tot açò serà la desvirtuació de la realitat social i l'exclusió dels més febles. Les organitzacions polítiques crítiques van quedant gradualment fora del joc en un camí que sembla sense retorn.

(CONTINUARÀ)