(Es va acabar la Setmana Santa, m'he reincorporat al treball, i vaig deixar sense completar aquesta sèrie d'entrades referides a les eleccions del 2008. Aprofite aquest cap setmana per a intentar concloure-les).
Seguim, doncs.
Si allò que s'ha exposat fins ara és la visió que jo tinc de la societat i de com es plasmen els seus valors culturals i ideològics en les distintes conteses electorals i, sobretot, en les recents generals del 2008, a ningú li ha d'estranyar quina ha estat i és la meua aposta política –des de dins del Bloc- a l'hora d'encarar les últimes convocatòries, açò és, les ja referides generals, així com les passades municipals i autonòmiques del 2007.
Vaig apostar pel Compromís pel País Valencià i després per la candidatura Bloc + Iniciativa + Verds com l'única alternativa viable per a tenir un instrument polític capaç d'intentar frenar el procés de desaparició de les alternatives antihegemòniques. Una alternativa per a resistir i intentar construir un espai cultural i ideològic alternatiu al dominant.
És evident que jo puc estar profundament equivocat en la manera de veure i analitzar la situació. I molt més, en les solucions que postule a l'hora d'intentar canviar-la –perquè, és evident, a mi no m'agrada aqueixa situació-.
Però si confie en mi i en la meua manera de veure les coses -què puc fer si no?- no puc més que estar profundament decebut per l'actitud irresponsable i mesquina d'uns quants dirigents i militants de les organitzacions polítiques que hem estat implicades en ambdues coalicions.
L'actitud d'aqueixes persones –i no entrarem en detalls- ha estat l'esmentada: irresponsable i mesquina. S'han anteposat els valors que giren a l’entorn de l'egoisme personal o d'organització i/o projecte –valors que critiquem com propis del pensament conservador-, a aquells que teòricament defensem les persones que formem part d'opcions crítiques amb el sistema (un sistema que dia a dia, ens ha anat reduint cada vegada més a quasi res).
Queden inevitablement lluny els principis que ens inspiren a uns i a altres, com la “reconstrucció nacional” a través d'una organització que aglutine les diverses opcions ideològiques, així com la lluita per la “hegemonia” -tal com la van teoritzar primer Lenin i després, sobretot, Gramsci-, facilitant la construcció d'un bloc nacional-popular alternatiu al bloc històric dominant.
Ni quan se'n va ser “poderós” es va tenir generositat i amplitud de mires –no es va saber percebre el procés degeneratiu que ja apuntava-, ni en el moment en què la defunció està tan prop s'ha estat capaç de construir una opció de salvació del pensament crític i regeneració democràtica –a la manera del Polo Democratico Alternativo de Colòmbia-.
En aquesta terra les pluges no ens porten només fang, sinó incontrolables inundacions que arrasen per on passen. Els projectes i objectius últims de cada organització o corrent són absolutament legítims i dignes de defensa en completa llibertat i igualtat de condicions, però en els moments de crisi com els que vivim, insistir en les diferències –degradar el territori- i no assegurar un mínim espai de terra on més endavant puguen florir tots i cada un dels projectes que qüestionem l'actual estat de coses, és absolutament suïcida.
No plantem arbres que eviten l'erosió del terreny, sinó que consentim el canvi d'ús facilitant la seua degradació i les inundacions. Així ens va i així ens anirà.
Seguim, doncs.
Si allò que s'ha exposat fins ara és la visió que jo tinc de la societat i de com es plasmen els seus valors culturals i ideològics en les distintes conteses electorals i, sobretot, en les recents generals del 2008, a ningú li ha d'estranyar quina ha estat i és la meua aposta política –des de dins del Bloc- a l'hora d'encarar les últimes convocatòries, açò és, les ja referides generals, així com les passades municipals i autonòmiques del 2007.
Vaig apostar pel Compromís pel País Valencià i després per la candidatura Bloc + Iniciativa + Verds com l'única alternativa viable per a tenir un instrument polític capaç d'intentar frenar el procés de desaparició de les alternatives antihegemòniques. Una alternativa per a resistir i intentar construir un espai cultural i ideològic alternatiu al dominant.
És evident que jo puc estar profundament equivocat en la manera de veure i analitzar la situació. I molt més, en les solucions que postule a l'hora d'intentar canviar-la –perquè, és evident, a mi no m'agrada aqueixa situació-.
Però si confie en mi i en la meua manera de veure les coses -què puc fer si no?- no puc més que estar profundament decebut per l'actitud irresponsable i mesquina d'uns quants dirigents i militants de les organitzacions polítiques que hem estat implicades en ambdues coalicions.
L'actitud d'aqueixes persones –i no entrarem en detalls- ha estat l'esmentada: irresponsable i mesquina. S'han anteposat els valors que giren a l’entorn de l'egoisme personal o d'organització i/o projecte –valors que critiquem com propis del pensament conservador-, a aquells que teòricament defensem les persones que formem part d'opcions crítiques amb el sistema (un sistema que dia a dia, ens ha anat reduint cada vegada més a quasi res).
Queden inevitablement lluny els principis que ens inspiren a uns i a altres, com la “reconstrucció nacional” a través d'una organització que aglutine les diverses opcions ideològiques, així com la lluita per la “hegemonia” -tal com la van teoritzar primer Lenin i després, sobretot, Gramsci-, facilitant la construcció d'un bloc nacional-popular alternatiu al bloc històric dominant.
Ni quan se'n va ser “poderós” es va tenir generositat i amplitud de mires –no es va saber percebre el procés degeneratiu que ja apuntava-, ni en el moment en què la defunció està tan prop s'ha estat capaç de construir una opció de salvació del pensament crític i regeneració democràtica –a la manera del Polo Democratico Alternativo de Colòmbia-.
En aquesta terra les pluges no ens porten només fang, sinó incontrolables inundacions que arrasen per on passen. Els projectes i objectius últims de cada organització o corrent són absolutament legítims i dignes de defensa en completa llibertat i igualtat de condicions, però en els moments de crisi com els que vivim, insistir en les diferències –degradar el territori- i no assegurar un mínim espai de terra on més endavant puguen florir tots i cada un dels projectes que qüestionem l'actual estat de coses, és absolutament suïcida.
No plantem arbres que eviten l'erosió del terreny, sinó que consentim el canvi d'ús facilitant la seua degradació i les inundacions. Així ens va i així ens anirà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada