dilluns, 31 de març del 2008

Eleccions generals 2008 (epíleg)

“La meua tesi respecte al present és que aquí a Occident –ja sé que existeix també un Tercer Món, que les coses són molt distintes-, aquí a Occident vivim en el món relativament millor, més just i més assistencial que hi ha hagut al llarg de la Història; vivim en el món lliure, en un món els habitants del qual gaudim de les majors possibilitats imaginables, en un món en què podem parlar lliurement. Un món com no hi ha hagut mai fins ara”

Aquesta frase –on podríem substituir la paraula “Occident” per “comunitat valenciana” i continuaria tenint ple sentit-, repetisc, aquesta frase no és de D. Francisco Camps enmig d'un eufòric míting electoral. És d'un dels filòsofs contemporanis europeus més respectats, un clàssic de la tradició liberal i racionalista: Karl Popper.

Aquesta frase tradueix l'ampul·losa satisfacció que milers de valencians i europeus juntament amb nombrosos intel·lectuals reiteren, perquè així ho pensen i ho senten. Aquesta frase resumeix un consens sense a penes fissures.

La “cultura” –en el sentit gramscià del terme- valenciana, espanyola, europea, occidental, s'assembla cada vegada més a una bassa d'oli. Encara que, és cert que queden restes de polèmica i debat. Hi ha una certa tensió real entre els continuadors de la tradició Il·lustrada (PSOE - Partit Demòcrata dels USA) i els postmoderns predicadors del final de la Història (PP – Partit Republicà dels USA). Hi ha diferències reals implicades en la confrontació ideològica de reformistes i conservadors. No tot és el mateix. No obstant això, aqueixa diferència és en realitat “una petita diferència” que no afecta en quasi res a la idea que transmet la frase de Popper.

Pel que es refereix al País Valencià, l'harmonia en aquest món autocomplaent es reclina sobre l'abundància material, els drets individuals i les polítiques “espectaculars” i “queixoses” del PP

Les mutacions que ha patit la base social tradicional de l'esquerra transformadora sota l'impacte de la terciarització de l'economia, la desindustrialització i les polítiques neoliberals, de la fragmentació del món del treball i de l'individualisme propiciat per la precarietat, de la “cultura de la rajola”, etc., han fet desaparèixer “culturalment” la contradicció entre capital i treball. Eixos fenòmens, constitutius de la dretanització que imprimeix el capitalisme globalitzat a les societats occidentals han trobat una traducció particularment aguda en el “model valencià de creixement”.

Així mateix, i en relació al contemporani nacionalisme valencià d'arrel fusteriana, actualització del foralisme carlí i la truncada tradició valencianista de la II República espanyola, aquest naix i es propaga com a idea de modernització i europeïtzació d'una societat ofegada pel franquisme. La traïció de l'esquerra espanyola –incapaç de veure més enllà dels seus propis nassos, d'entendre el seu potencial com a aliat “cultural” reformista i/o antisistèmic-, així com la radicalitat i messianisme de les propostes sense un suport social suficientment fort, el condueix a la marginalitat i la derrota a finals dels setanta i principis dels vuitanta. Si a tot això li afegim el fet inqüestionable que han estat els governs espanyols els que han modernitzat i europeïtzat el país, tenim servit l’estat actual de coses.

Ni tan sols la més visible de les contradiccions de l'època actual, la que existeix entre desenvolupament capitalista i supervivència de l'homo sapiens, és capaç de trencar la visió autocomplaent de la societat valenciana.

Eixa és, per tant, la realitat cultural i ideològica que encarem i enfront de la qual hem d'actuar desemmascarant-la, alçant el vel de la realitat que amaga. Eixa és, per tant, la causa última dels resultats electorals que collim elecció darrere d'elecció.

1 comentari:

XAVI ha dit...

Dins de les primes escletxes que ens deixa la realitat que descrius tan certerament, caldrà que busquem una minúscula drecera per a passar ni que siga un a un.
Besets.