Seguim doncs amb l'anàlisi de les consideracions apuntades en la primera entrada per a entendre el resultat de les recents eleccions generals.
La veritat és que la primera d'elles, la qüestió de l'hegemonia cultural i ideològica, influeix decididament en les altres, en l'importància que tenen a l'hora de configurar l'escenari polític que ha resultat després de les eleccions, alhora que les conseqüències de les restants consideracions alimenten la consolidació de l'esmentada hegemonia en un procés circular.
Un dels objectius principals de les elits hegemòniques ha estat el desactivar els espais ideològics, socials i polítics –i les opcions polítiques que els representen- antisistèmics. D'aquesta manera, estem arribant a l'última estació d'un procés que ve desenvolupant-se des de l'inici de la “restauració” democràtica, i que consisteix senzillament en l'establiment d'un règim parlamentari polaritzat a l’entorn de dues opcions partidistes: el centre dreta / dreta; i el centre esquerra / esquerra.
En relació a l'opció de centre dreta / dreta, fa ja temps que, tractant-se com es tracta de l'opció ideològica que millor defineix i defensa el “pensament únic”, i sent com és l'opció organitzativa de les elits polítiques i econòmiques que més han de guanyar i perdre amb el manteniment de l'actual hegemonia –tal com l'hem explicada en la segona entrada-, fa ja temps que van dictar el seu “decret d'unificació” acabant amb les vel·leïtats d'optar a la conquesta del govern de manera separada en dues organitzacions, l’una més “centrada”, i l'altra assentada sobre tesis clarament conservadores.
No obstant això, l'espai del centre esquerra / esquerra resulta, per definició, molt més difícil d'unificar. Resultaria prou prolix explicar aquí i ara el per què. No obstant això, apuntarem una sola dada que és, de per si, prou clarificadora: hem de suposar que l'esquerra representa el pensament crític amb el sistema hegemònic dominant, per la qual cosa és normal que es plantege la seua transformació des de diverses perspectives, les unes més radicals que les altres. Sent així, és natural que opte per organitzar-se en opcions partidistes distintes en funció dels criteris de radicalitat / moderació esmentats.
Per a acabar amb aquesta disfunció que llasta l'espai de centre esquerra / esquerra, els mitjans de comunicació de masses han exercit una pressió continuada i constant en presentar l'espai de competència política com tan sols una qüestió entre dos.
El procés de bipolarització no ha pogut ser frenat –i no ens detindrem en tots els detalls del per què-, i tan sols ha pogut ser contingut en alguns territoris d'Espanya que han aconseguit construir un espai social i ideològic contrahegemònic al voltant de reivindicacions nacionalistes, ja siguen d'esquerres o de dretes, ja siguen autonomistes o independentistes.
Si el discurs bipolar resulta més fàcil de contenir en les conteses electorals municipals per les característiques pròpies de les mateixes, i fins fa ben poc de temps també era possible fer-ho en les eleccions als parlaments de les comunitats autònomes, actualment resulta quasi impossible fer-ho en les eleccions generals.
Els ciutadans han interioritzat en grau extrem el missatge que transmeten els dos grans partits majoritaris, així com els mitjans de comunicació de masses, que transforma unes eleccions destinades teòricament a l'elecció d'aquelles persones que han de compondre el Congrés dels Diputats, en unes eleccions on es tria el “president de la res pública”.
Una vegada establert fermament en l'imaginari individual i col·lectiu aquest marc (“no penses en un elefant”), resulta impossible sostraure's al mateix.
En aquest instant, el contingut dels programes deixen d'importar, com deixen d'importar –i parlem en termes molt, però que molt generals- els matisos culturals / identitaris. Els ciutadans decidiran la seua opció de vot a favor del partit / espai / “candidat a la presidència” que millor els represente, o ho faran amb la voluntat d'entorpir el pas a l'opció que no desitgen que forme govern. Aquest últim és l'anomenat vot útil o vot de la por: ja arribaran les eleccions autonòmiques i municipals on puguen expressar-se més lliurement perquè no està en joc quelcom tan important.
(CONTINUARÀ)
La veritat és que la primera d'elles, la qüestió de l'hegemonia cultural i ideològica, influeix decididament en les altres, en l'importància que tenen a l'hora de configurar l'escenari polític que ha resultat després de les eleccions, alhora que les conseqüències de les restants consideracions alimenten la consolidació de l'esmentada hegemonia en un procés circular.
Un dels objectius principals de les elits hegemòniques ha estat el desactivar els espais ideològics, socials i polítics –i les opcions polítiques que els representen- antisistèmics. D'aquesta manera, estem arribant a l'última estació d'un procés que ve desenvolupant-se des de l'inici de la “restauració” democràtica, i que consisteix senzillament en l'establiment d'un règim parlamentari polaritzat a l’entorn de dues opcions partidistes: el centre dreta / dreta; i el centre esquerra / esquerra.
En relació a l'opció de centre dreta / dreta, fa ja temps que, tractant-se com es tracta de l'opció ideològica que millor defineix i defensa el “pensament únic”, i sent com és l'opció organitzativa de les elits polítiques i econòmiques que més han de guanyar i perdre amb el manteniment de l'actual hegemonia –tal com l'hem explicada en la segona entrada-, fa ja temps que van dictar el seu “decret d'unificació” acabant amb les vel·leïtats d'optar a la conquesta del govern de manera separada en dues organitzacions, l’una més “centrada”, i l'altra assentada sobre tesis clarament conservadores.
No obstant això, l'espai del centre esquerra / esquerra resulta, per definició, molt més difícil d'unificar. Resultaria prou prolix explicar aquí i ara el per què. No obstant això, apuntarem una sola dada que és, de per si, prou clarificadora: hem de suposar que l'esquerra representa el pensament crític amb el sistema hegemònic dominant, per la qual cosa és normal que es plantege la seua transformació des de diverses perspectives, les unes més radicals que les altres. Sent així, és natural que opte per organitzar-se en opcions partidistes distintes en funció dels criteris de radicalitat / moderació esmentats.
Per a acabar amb aquesta disfunció que llasta l'espai de centre esquerra / esquerra, els mitjans de comunicació de masses han exercit una pressió continuada i constant en presentar l'espai de competència política com tan sols una qüestió entre dos.
El procés de bipolarització no ha pogut ser frenat –i no ens detindrem en tots els detalls del per què-, i tan sols ha pogut ser contingut en alguns territoris d'Espanya que han aconseguit construir un espai social i ideològic contrahegemònic al voltant de reivindicacions nacionalistes, ja siguen d'esquerres o de dretes, ja siguen autonomistes o independentistes.
Si el discurs bipolar resulta més fàcil de contenir en les conteses electorals municipals per les característiques pròpies de les mateixes, i fins fa ben poc de temps també era possible fer-ho en les eleccions als parlaments de les comunitats autònomes, actualment resulta quasi impossible fer-ho en les eleccions generals.
Els ciutadans han interioritzat en grau extrem el missatge que transmeten els dos grans partits majoritaris, així com els mitjans de comunicació de masses, que transforma unes eleccions destinades teòricament a l'elecció d'aquelles persones que han de compondre el Congrés dels Diputats, en unes eleccions on es tria el “president de la res pública”.
Una vegada establert fermament en l'imaginari individual i col·lectiu aquest marc (“no penses en un elefant”), resulta impossible sostraure's al mateix.
En aquest instant, el contingut dels programes deixen d'importar, com deixen d'importar –i parlem en termes molt, però que molt generals- els matisos culturals / identitaris. Els ciutadans decidiran la seua opció de vot a favor del partit / espai / “candidat a la presidència” que millor els represente, o ho faran amb la voluntat d'entorpir el pas a l'opció que no desitgen que forme govern. Aquest últim és l'anomenat vot útil o vot de la por: ja arribaran les eleccions autonòmiques i municipals on puguen expressar-se més lliurement perquè no està en joc quelcom tan important.
(CONTINUARÀ)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada