Li prenc prestat el títol d'una magnifica novel·la de J. F. Mira per a donar-li’n a aquesta entrada.
Potser haguera estat més adequat titular-la “Cant de l'enyor”, però el seu significat –el del títol de la novel·la- em serveix de contrapunt a un sentiment que m'ha arribat inesperadament i amb inusitada força, i que crec que el defineix millor.
No és que abans no l'haguera tingut, però potser una sèrie de circumstàncies –que ara no ve al cas explicar- hagen creat un estat d'ànim especial perquè el senta més profundament.
Fa uns quants mesos vaig comprar un disc de Mª. Del Mar Bonet gravat en directe el dia de Sant Jordi de l'any –crec- de 1997. El vaig sentir molt per damunt una vegada, i l'altre dia vaig pensar que havia arribat l'hora de dedicar-li la meua atenció. De fruir-ne.
En compte de posar-lo i deixar-lo rodar des del principi, em vaig fixar en l'índex de cançons i vaig seleccionar per sentir, abans que cap altra, “El pi de Formentor”.
Deixant a banda –que ja és molt deixar- la magnífica versió de la cançó arreplegada en aquest disc, la veritat és que a mesura que Mª. Del Mar anava desgranant el tema, em va tenallar una enorme angoixa i inclús vos diria que em vaig posar a plorar per l'emoció que em transmetia.
(nota: vos he posat la versió en l'ivoon, ací, a mà dreta)
He intentat elaborar eixos sentiments, i fruit d’eixa elaboració és aquesta entrada.
Crec que “El pi de Formentor” va arribar per a fer-me sentir enyorança. La cançó em va portar als meus anys de joventut. Aquella època en què, com deia un altre magnífic escriptor, “eramos felices e indocumentados”. Aquell temps en què tot –en el terreny personal, íntim i emocional, però també en el col·lectiu-, repetisc, tot, estava per fer i era possible fer-ho. Aquella època en què el món ens l'havien posat per a beure'ns-ho d'un sol glop.
Han anat passant els anys i el que sóc no és exactament idèntic a allò que vaig imaginar. I encara que em senta més o menys orgullós del lloc a què he arribat, també sent la punxada de l'enyorança, perquè no sols s'han quedat idees, projectes, anhels i il·lusions pel camí, sinó que inclús, a vegades, he traït vells amics, o ells, els meus vells amics, m'han traït a mi. La vida és una espècie de “centrifugat” no programat que et dispersa del camí que –creies- havies triat. Nosaltres mateixos ens col·loquem o la mateixa vida ens col·loca gradualment davant de circumstàncies noves, i amb la intel·ligència i/o les emocions anem prenent petites decisions que ens recondueixen des d'allò que s'ha imaginat a altres llocs.
No sé si és bo sentir enyorança. No sé tampoc si vaig perdre la meua oportunitat –fóra la que fóra-, o simplement tot forma part d'un continu en què no hi ha les oportunitats en majúscula, sinó eixes petites decisions de què abans parlava i que sovint són més importants del que pensem. No sé si la vida, el coneixement i l'experiència, el que pretenen és fixar-nos un marc de referències en què anar renovant els projectes i les il·lusions i, per tant, tindre noves oportunitats. No ho sé. Però sí que sé que, en tot cas, no em deixaré tenallar per l'enyorança, i continuaré fundant matins per a seguir un camí que –sembla- la meua vida i jo hem triat per a mi.
Com deia el poeta:
“no em moriré d’enyorança,
ans d’enyorança viuré”
Potser haguera estat més adequat titular-la “Cant de l'enyor”, però el seu significat –el del títol de la novel·la- em serveix de contrapunt a un sentiment que m'ha arribat inesperadament i amb inusitada força, i que crec que el defineix millor.
No és que abans no l'haguera tingut, però potser una sèrie de circumstàncies –que ara no ve al cas explicar- hagen creat un estat d'ànim especial perquè el senta més profundament.
Fa uns quants mesos vaig comprar un disc de Mª. Del Mar Bonet gravat en directe el dia de Sant Jordi de l'any –crec- de 1997. El vaig sentir molt per damunt una vegada, i l'altre dia vaig pensar que havia arribat l'hora de dedicar-li la meua atenció. De fruir-ne.
En compte de posar-lo i deixar-lo rodar des del principi, em vaig fixar en l'índex de cançons i vaig seleccionar per sentir, abans que cap altra, “El pi de Formentor”.
Deixant a banda –que ja és molt deixar- la magnífica versió de la cançó arreplegada en aquest disc, la veritat és que a mesura que Mª. Del Mar anava desgranant el tema, em va tenallar una enorme angoixa i inclús vos diria que em vaig posar a plorar per l'emoció que em transmetia.
(nota: vos he posat la versió en l'ivoon, ací, a mà dreta)
He intentat elaborar eixos sentiments, i fruit d’eixa elaboració és aquesta entrada.
Crec que “El pi de Formentor” va arribar per a fer-me sentir enyorança. La cançó em va portar als meus anys de joventut. Aquella època en què, com deia un altre magnífic escriptor, “eramos felices e indocumentados”. Aquell temps en què tot –en el terreny personal, íntim i emocional, però també en el col·lectiu-, repetisc, tot, estava per fer i era possible fer-ho. Aquella època en què el món ens l'havien posat per a beure'ns-ho d'un sol glop.
Han anat passant els anys i el que sóc no és exactament idèntic a allò que vaig imaginar. I encara que em senta més o menys orgullós del lloc a què he arribat, també sent la punxada de l'enyorança, perquè no sols s'han quedat idees, projectes, anhels i il·lusions pel camí, sinó que inclús, a vegades, he traït vells amics, o ells, els meus vells amics, m'han traït a mi. La vida és una espècie de “centrifugat” no programat que et dispersa del camí que –creies- havies triat. Nosaltres mateixos ens col·loquem o la mateixa vida ens col·loca gradualment davant de circumstàncies noves, i amb la intel·ligència i/o les emocions anem prenent petites decisions que ens recondueixen des d'allò que s'ha imaginat a altres llocs.
No sé si és bo sentir enyorança. No sé tampoc si vaig perdre la meua oportunitat –fóra la que fóra-, o simplement tot forma part d'un continu en què no hi ha les oportunitats en majúscula, sinó eixes petites decisions de què abans parlava i que sovint són més importants del que pensem. No sé si la vida, el coneixement i l'experiència, el que pretenen és fixar-nos un marc de referències en què anar renovant els projectes i les il·lusions i, per tant, tindre noves oportunitats. No ho sé. Però sí que sé que, en tot cas, no em deixaré tenallar per l'enyorança, i continuaré fundant matins per a seguir un camí que –sembla- la meua vida i jo hem triat per a mi.
Com deia el poeta:
“no em moriré d’enyorança,
ans d’enyorança viuré”
1 comentari:
Enhorabona Juli!! Jo m'acabe d'emocionar en llegir que tens enyorança... i, saps, jo també en tinc. I és fantàstic!!
No sé si convindràs amb mi en que la vida al nostre País, a l'occident en general i als països "desenvolupats" en concret, va perdent color, va perdent sentit massivament i el "plàstic" comença a invaïr-ho tot, mentre se'ns va negant la possibilitat de sentir, d'experimentar, de riure o plorar, de reconèixer'ns com a éssers vius que formem part d'un Tot amb la resta de formes de vida (animal o vegetal, tant em dóna) en un meravellós planeta que, també té vida pròpia.
Potser han hagut èpoques en les que era més fàcil poder identificar-nos amb eixe ample sentit atàvic, sense els impediments que van apareguent amb el creixement econòmic. La nova religió que aparèix per l'horitzó és cruel: el Déu-Mercat s'aixeca amb la destral demanant sang i sembla que ningú se n'adona.
Hem entrat en una dinàmica frenètica de pèrdua de valors i sentiments; de desacralització brutal i ja no som persones sinó simples objectes de producció i consum. Al menys eixa és la nova imatge que es vol crear de la persona humana en semblança a eixe nou déu-mercat que albira en l'horitzó diari.
Potser ara ens toca fer una feina més menuda, callada, no tant cridanera.... i és prendre consciència d'allò que som, hereus i hereves d'allò viscut però amb la mirada posada en el davant, en l'aci i l'ara com a moment de partida en la construcció d'un món nou, d'homes i dones lliures, conscients de la seva pròpia existència, apòstates d'aquesta religió del consum i la producció, abominant els diners com a valor suprem en sí mateix. Persones que recorden que, cada dia és un miracle, una meravella. Que el sol és preciós, que els oceans estans plens de vida, que els boscs no són per assassinar-los sinó per retrobar-se amb un mateix. Potser ara toca ser guardians d'aquest "arcà" que volen que perdem. Que la vida té sentit per ella mateixa i que no volem caminar cap a l'esquizofrènica mediocritat que ens volen vendre com a única realitat.
De nou, enhorabona per l'enyorança. Ara toca començar el dia recordant i experimentant que també tenim altres sentiments i portar-los a la existència en reconèixer'ls i ser conscients de que hi són ahi, esperant-nos i convertir els petits espais on ens menegem en paisatges plens de color i d'esperança.
Una forta abraçada.
Vicent.
Publica un comentari a l'entrada