Règims "de partit únic"

Uns mesos abans de les eleccions municipals i autonòmiques del passat any 2007 vaig escriure aquest article per a reforçar la necessitat de crear el que després va ser el Compromís pel País Valencià, i abusant de la meua amistat amb un periodista, vaig aconseguir que es publicara. Ara que s’acosten noves eleccions, m’ha semblat oportú recuperar-ho.

El que pensava llavors, ho continue pensant ara, per això, amb el vostre permís i abusant de la vostra amistat i paciència, ho torne a “publicar”. Aquesta vegada en el meu quadern, i així no compromet a ningú.

Que els fets posteriors hagen conduït les meues il·lusions i les d'altres companyes i companys a una certa frustració, no li lleva validesa a la reflexió. És més, crec que caldrà seguir tenint-la present quan aconseguim que algunes aigües tornen al seu llit, no siga que els arbres no ens deixen veure el bosc.

Potser caldria introduir-li alguna matisació arran la deriva del Partit Popular cap a posicions d’extrema dreta. No obstant això, estic convençut que una vegada superada aquets etapa i es recomponga l’espai de dreta i centre-dreta el que dic a continuació continuarà sent completament vàlid.

Règims "de partit únic"

D'una forma molt resumida, podríem definir la “no ideologia” del “pensament únic” com l'acceptació - més aviat, la resignació interioritzada - que no hi ha alternativa possible al sistema econòmic neoliberal i, per tant, tampoc hi ha alternatives a les seues “conseqüències” socials. Al mateix temps s'emfatitza el fet que al sistema econòmic li correspon necessàriament un determinat sistema polític: la democràcia liberal.

L'assumpció acrítica d'aquesta premissa condueix a un original nou “sistema polític” que, no sense sarcasme, designarem “de partit únic”, on les diferències interpartidàries queden reduïdes al mínim. L'estructura organitzativa i els vicis dels partits són fruit de la manera en què es condiciona la participació del poble en l'acció política. La falsa divisió entre classe política i societat civil és assumida, així, per la immensa majoria de la ciutadania.

Els partits polítics, cada vegada més centralitzats i burocratitzats, s'han convertit en instruments destinats a crear consens al voltant del programa d'una èlit i han perdut bona part de les seues funcions de socialització política. La perdua de coherència ideològica per tal d'ajustar-se al mercat polític fa que falten projectes mobilitzadors i porta a una excessiva uniformitat de la "classe" política, en contrast amb el pluralisme social existent. Com a conseqüència, la vida política no és un reflex dels conflictes socials, sinó dels conflictes entre èlits dirigents dels propis partits, que es distancien de les bases.

D'altra banda, la imparable mercantilització de l'activitat dels partits (en gran manera dependents dels crèdits bancaris privats i / o del finançament estatal) és un altre factor que contribueix a “demediar” més encara les democràcies realment existents. D'aquesta manera, el sistema polític que hem anomenat provocadorament “de partit únic” condueix, almenys, a una oligarquització i a un monolitisme creixents. En tot cas, aparta al poble del poder real.

La democràcia s'edifica, per tant, sobre la negació efectiva dels mateixos valors que proclama, impedint la participació i l'organització populars, generant apatia i bloquejant les iniciatives que puguen posar traves a la impunitat dels grans grups de pressió, sobretot econòmics. La sobirania popular, fonament de la democràcia, resulta, així, escamotejada.

Però tot açò no és només una tesi.

A pesar de la comèdia a què ens fan assistir cada dia els dos grans partits estatals d'Espanya -més aviat, tragicomèdia-, on el brogit de la cruenta batalla pareix apuntar que ens estem jugant dos models de societat completament diferents, per la qual cosa en la victòria d'uns o altres ens aniria la vida, la veritat és que el PP i el PSOE al País Valencià han sabut posar-se d'acord en les qüestions que els resulten fonamentals.

Vegem, si no, tres casos ben recents i cridaners, com han estat les reclassificacions urbanístiques en la ciutat d'Alacant i la costa d'Orpesa, i el més important, el nou Estatut d'Autonomia per al País Valencià. Heus ací la demostració de la tesi del “sistema de partit únic”. Estem abordant dos dels aspectes més fonamentals sobre els quals funciona el sistema. D'una banda, l'ús de les institucions com a instruments per a facilitar els negocis de les grans empreses: les administracions no serveixen per a defensar el bé públic, és a dir el bé de la majoria, sinó per a sotmetre qualsevol tipus d'obstacle a la lògica del sistema de lliure mercat i, per tant, a la lògica de l'acumulació de capital, encara que això signifique fer malbé el patrimoni natural de hui i el de les futures generacions. D'altra banda, i en relació amb el debat sobre el nou Estatut d'Autonomia, els actors del sistema “de partit únic” no obrin cap badall a la possibilitat d'avançar en la democratització, d'avançar en el foment de la participació popular perquè els ciutadans assumim el nostre paper de “animals polítics” implicant-nos en la reflexió del públic. Les contradiccions socials seguiran amagant-se davall el mantell espès del foment del que priva i del consum.

El perill que aquest estat de coses comporta, de contínua degradació de la vida i de la dignitat, imposa una reflexió a tots aquells que som conscients del que està en joc. Imposa la generositat i l'oblit de “patriotismes d'organització” estèrils i suïcides. Implica la voluntat de començar a crear xarxes d'acció comuna en tot el que és polític -inclús, i sobretot, més enllà d’allò electoral i institucional- per a contraposar la lògica de la vida, de la justícia, de la solidaritat i de la llibertat, als fonamentalismes del mercat. Convoquem-nos, per tant, pel País Valencià i per la humanitat.