El cuento de nunca empezar

L'altre dia, un amic em va preguntar quina era la meua opinió després de tot el que havia succeït des que es va iniciar la crisi del Compromís pel País Valencià, la posterior traumàtica ruptura d'EUPV, i el fracàs del projecte per a convertir la coalició Bloc + Iniciativa + Verds en la coalició Bloc + IU + Verds.

Vaja per davant que sóc una persona amb una "vinculació nacional" primària amb allò "valencià/català". Encara així, no tinc clar quin ha de ser el futur polític del País Valencià i/o els Països Catalans en la seua relació amb la resta dels pobles d'Espanya. Potser serà pels meus avantpassats, però no puc deixar d'emocionar-me –també- en veure la bandera espanyola de la República. I per descomptat, em sent més pròxim d'un castellà o un asturià que d'un noruec.

Explique tot açò per a deixar constància que el meu interès polític personal no és tan sols “l'alliberament nacional d'un poble oprimit” –que també-, sinó la lluita per l'emancipació i la dignitat dels éssers humans; la lluita per la consecució d'un sistema polític que meresca verdaderament el nom de democràcia –el govern del poble-; la lluita per aconseguir que ningú siga esclau de la necessitat vendre la seua força de treball. I a tot açò, ara cal afegir, indubtablement, la lluita per aconseguir que la vida humana continue present al planeta Terra.

A més d'allò que s'ha apuntat, he d'ubicar-me en el condicionant històric i geogràfic de viure en una societat del primer món i en la primera dècada del Segle XXI.

Tenint en compte totes aquestes circumstàncies -objectives i subjectives-, coincidisc amb aquells que pensen que la consecució d'una societat lliure i socialista en aquest país i en aquesta Europa d'avui i de demà, tan sols és possible mitjançant la construcció d'un bloc nacional-popular (bloc històric) alternatiu al dominant.

Si la construcció d'un bloc nacional-popular és per a mi la qüestió prioritària, comprendreu l'escàs “patriotisme de partit” que tinc. Accepte i entenc la diversitat de les organitzacions d'esquerres que existeixen com quelcom consubstancial a la diversitat de la societat. I aquesta diversitat social, i en conseqüència, aquesta diversitat d'organitzacions d'esquerra és quelcom que s’ha donat sempre des que els sistemes polítics són alguna cosa semblat al que coneixem ara.

La diversitat de les organitzacions d'esquerra esdevé tant de les condicions reals d'opressió que pateix cada persona i/o grup de persones, com de la consciència i percepció que cada un de nosaltres té d'aqueixes condicions reals d'opressió. Fins i tot l'existència d'una opressió sobre un grup de persones dependrà de la percepció individual de pertinença a aqueix grup.

Cap organització o moviment que qüestione el “sistema” i que reflectisca l'existència d'una contradicció entre un opressor i un oprimit, (i a la que de forma un poc pedant podem anomenar “antisistèmica”) pot pretendre ser la “reveladora” de “l'única i fonamental” contradicció amb el sistema de dominació. La dipositària de “la veritat” amb majúscules. La que ens augure que una vegada aconseguits els seus objectius haurem superat el domini d'uns sobre altres.

Per tant, serà l'articulació i conjunció de consciències i voluntats les que ens faran avançar en un procés d'alliberament.

Tenint en compte el que acabe d’exposar, qualsevol esforç mitjanament coherent que aglutine forces en el sentit de fer realitat el bloc nacional-popular abans apuntat, em sembla oportú.

Quan varem llançar la idea del Compromís vaig pensar que la conjuntura política, el relleu generacional en les organitzacions que ho havien de protagonitzar, i el canvi de mentalitats en segons quines persones ens posava a la senda de la construcció d'un nou moviment polític i social capaç de tenir en compte la diversitat.

La veritat és que vaig pecar d'ingenu. El PCE està embarcat en un projecte que, sent absolutament lícit, no fa més que aplanar el camí dels què ens volen cada vegada més febles i dividits. Tant de bo m'equivoqués, però l'interès que posen a intentar subordinar qualsevol contestació al sistema a allò què ells consideren la contradicció principal, així com l'interès a considerar la seua organització com l'única dipositària d'aqueixa “veritat revelada”, s'està convertint en una deriva que convertirà tot el seu bagatge històric en terra cremada. I en el seu previsible enfonsament aniran succionant a un munt de gent valida i necessària.

Així, doncs, els meus millors desitjos són que açò que ara comença, l'agrupació d'Esquerra Ecologista, Iniciativa i el Bloc siga una relació que perdure, es consolide i cresca des de la confiança, el diàleg i el respecte. I això només depèn de les persones, i no de les bones idees.

En algun moment caldrà intentar tendir de nou ponts i mans a molta gent que val la pena i s'ha quedat en l'altra vora. No deixa de ser un paradoxal desastre que EU-IU siga un competidor, quan tan necessàri/a/es és/són per a construir una esquerra alternativa i plural en què estiga ben present la tradició de les lluites obreres. I aqueixa cultura i tradició, ni de lluny la representem el Bloc-Iniciativa-EE.

Ara allò que toca és treballar -molt- en positiu i intentar passar pàgina el més prompte possible. Conèixer les fortaleses i debilitats i avançar des d'ací.