Aquest quadern que ara comence, potser no sempre siga monotemàtic, però la meua intenció és que siga la tribuna lliure que mai no he tingut per a expressar les meues idees i opinions en qüestions polítiques i socials. Sobre el moment concret o més enllà del que resulte “actual”. Però, al cap i a la fi, les meues opinions. Sense haver d'anar pidolant la gràcia o mercè de ningú per a poder expressar-me.
Aquestes línies són, a un temps, una presentació i un assaig. No sé si aconseguiré un ritme adequat de publicacions, ja siga per peresa, per falta de temps, o d'idees. No obstant això, la meua intenció no ha de ser tant la d'“alimentar” amb els meus textos als potencials lectors – als que, si els haguera, des d'ara, agraïsc el temps que puguen perdre llegint-me-, com la de deixar constància de les meues reflexions sobre els temes que he apuntat en el paràgraf anterior.
Tornant, però, amb la qüestió del títol del quadern, vos explique que he decidit utilitzar aquesta frase perquè resumeix encertadament el que jo crec que, allà en el fons de la meua ànima, em mou a fer política: la ràbia.
La ràbia i la indignació per la quantitat de dolor que se’n podria evitar en aquest món en què vivim si, com ens diu Silvio en una altra de les seues precioses cançons (“Cita con ángeles”) fórem “un tilín mejores”, és a dir, més solidaris, més compassius, menys egoistes, més compromesos amb els nostres germans i germanes. Em naix una imponent i desbordada ràbia de la indecència amb què els poderosos ens utilitzen i ens impedeixen ser, ser lliures i viure amb dignitat.
I no deixa de ser paradoxal que tanta ràbia s'acabe convertint en una vocació. Una vocació és un sentiment que hauria de nàixer del meu interior, una inclinació natural. No obstant això, l'alt nivell de podridura del desordre establert –una causa exògena- acaba aconseguint que ho interioritze fins a convertir allò objectiu en quelcom subjectiu.
Després d'aquesta presentació, amigues i amics, ací em teniu al començament d'aquesta aventura.
Espere que ens llegim a sovint.
Salutacions.
2 comentaris:
Amic Juli:
Bnenvingut al món dels blocs... Ja t'assegure que, al menys per a mi, apassionant.
De vegades pense el per què de tenir un bloc i d'escriure el que escric; el per què dedicar-lo a la lluita política, que és lluita per la dignitat. I, ves per on, coincidim en la RÀBIA com a principi que ens fa moure.
Jo també en tinc molta, de ràbia. Una ràbia que m'empenta a continuar en la construcció d'un temps i d'un espai més lliure, més just, més digne (coses que mai he tingut).
Ja et deixe sabedor que tens un visitant diari al teu bloc.
I per al que necessites, un amic.
Vicent.
Benvogut Juli, ja pots imaginar com m'alegre que hages començat aquesta aventura. Sobretot perquè tens moltes coses a dir i en som uns quants delerosos d'escoltar-te.
Bon bloc que tingues, company!
Publica un comentari a l'entrada