SICKO

L'altre dia vaig anar a veure l'última pel·lícula de Michael Moore, eixe simpàtic grosset yankee que amb inusual mestria maneja el gènere cinematogràfic del documental fent-ne una arma d'informació, formació i denúncia d'assumptes públics que ens afecten tots.

Els tres documentals que conec d'aquest director arrasen, passant-los per damunt, i sense deixar canya dreta, assumptes, temes, qüestions, que conformen –entre d’altres- la ideologia i la praxi de neoconservadors i neoliberals, especialment en els USA, però també, per extensió, de la resta del món (globalitzat).

Sense obviar una sòlida base informativa ben documentada i contrastada, així com la necessària serietat que l'objecte de què tracten les seues pel·lícules es mereix, aconsegueix amb una ironia que no resulta ni fina ni gruixuda, però sí contundent, fer-nos esbossar somriures, quan no rialles i carcallades que, lluny de trivialitzar el tema, mostra de manera més diàfana que el rei està nu.

En aquest cas SICKO –així s'anomena la pel·lícula- fa un retrat honest sobre el sistema sanitari USAmericà, -enfollit, sovint cruel i sempre àvid de guanys-, narrat des de la perspectiva de la gent corrent.

Un sistema sanitari que és fill biològic d'una ideologia que considera que tot estarà sempre millor gestionat des de la iniciativa privada i que l'Estat, com més lluny estiga i/o més xicotet siga, molt millor per als ciutadans –tesi que s'està veient àmpliament “confirmada” amb la crisi econòmica que estem vivint i les solucions que s'estan arbitrant-

La conseqüència pràctica de l'aplicació de la ideologia neoliberal en aquest aspecte concret de la vida de les persones és la implementació dels criteris pels quals es regeix qualsevol empresa dins dels paràmetres del sistema capitalista; la sanitat és un negoci i, com a tal, s’ha de regir per la seua lògica: la màxima obtenció de beneficis. Per tant, han d'augmentar els ingressos i disminuir els costos.

El pitjor és que la disminució dels costos es fa, sobretot, a costa de la salut d'aquelles persones AMB ASSEGURANÇA MÈDICA que han tingut la desgràcia de caure malalts o de patir un accident.

(Excurs: Michael Moore NO tracta en aquesta pel·lícula dels ciutadans USAmericans que NO tenen ni tan sols la capacitat econòmica de contractar un assegurança mèdica i que són al voltant de 46 milions de persones).

D'aquesta pel·lícula es poden extraure prou ensenyances. A mi m'interessa ressaltar una en particular: en la Unió Europea, -a Espanya, al País Valencià-, fa temps que es veu com a paradigma de model econòmic, -i per tant, polític- el sistema capitalista USAmericà. Tant de bo que aquesta pel·lícula servisca per a alertar-nos que les idees dominants s'acaben convertint en actes i fets. Tant de bo servisca per adonar-nos -i donar-les el valor que realment tenen- de les maniobres orquestrals que, en la foscor o a plena llum del dia, els nostres neoliberals -per acció o omissió- van subtilment realitzant –o consentint- per a destruir la nostra escassa i raquítica sanitat pública i, així, anar acostant l'aigua al molí de la sanitat privada.

Tant de bo servisca per a deixar de ser intel·lectualment passius i/o resignats i ens faça ser capaços de convertir altres idees –les nostres idees- en dominants i, per tant, en actes i fets.