dimarts, 19 de febrer de 2008

Units som més

VOTEU


Llegir més...

diumenge, 17 de febrer de 2008

El cuento de nunca empezar

L'altre dia, un amic em va preguntar quina era la meua opinió després de tot el que havia succeït des que es va iniciar la crisi del Compromís pel País Valencià, la posterior traumàtica ruptura d'EUPV, i el fracàs del projecte per a convertir la coalició Bloc + Iniciativa + Verds en la coalició Bloc + IU + Verds.

Vaja per davant que sóc una persona amb una "vinculació nacional" primària amb allò "valencià/català". Encara així, no tinc clar quin ha de ser el futur polític del País Valencià i/o els Països Catalans en la seua relació amb la resta dels pobles d'Espanya. Potser serà pels meus avantpassats, però no puc deixar d'emocionar-me –també- en veure la bandera espanyola de la República. I per descomptat, em sent més pròxim d'un castellà o un asturià que d'un noruec.

Explique tot açò per a deixar constància que el meu interès polític personal no és tan sols “l'alliberament nacional d'un poble oprimit” –que també-, sinó la lluita per l'emancipació i la dignitat dels éssers humans; la lluita per la consecució d'un sistema polític que meresca verdaderament el nom de democràcia –el govern del poble-; la lluita per aconseguir que ningú siga esclau de la necessitat vendre la seua força de treball. I a tot açò, ara cal afegir, indubtablement, la lluita per aconseguir que la vida humana continue present al planeta Terra.

A més d'allò que s'ha apuntat, he d'ubicar-me en el condicionant històric i geogràfic de viure en una societat del primer món i en la primera dècada del Segle XXI.

Tenint en compte totes aquestes circumstàncies -objectives i subjectives-, coincidisc amb aquells que pensen que la consecució d'una societat lliure i socialista en aquest país i en aquesta Europa d'avui i de demà, tan sols és possible mitjançant la construcció d'un bloc nacional-popular (bloc històric) alternatiu al dominant.

Si la construcció d'un bloc nacional-popular és per a mi la qüestió prioritària, comprendreu l'escàs “patriotisme de partit” que tinc. Accepte i entenc la diversitat de les organitzacions d'esquerres que existeixen com quelcom consubstancial a la diversitat de la societat. I aquesta diversitat social, i en conseqüència, aquesta diversitat d'organitzacions d'esquerra és quelcom que s’ha donat sempre des que els sistemes polítics són alguna cosa semblat al que coneixem ara.

La diversitat de les organitzacions d'esquerra esdevé tant de les condicions reals d'opressió que pateix cada persona i/o grup de persones, com de la consciència i percepció que cada un de nosaltres té d'aqueixes condicions reals d'opressió. Fins i tot l'existència d'una opressió sobre un grup de persones dependrà de la percepció individual de pertinença a aqueix grup.

Cap organització o moviment que qüestione el “sistema” i que reflectisca l'existència d'una contradicció entre un opressor i un oprimit, (i a la que de forma un poc pedant podem anomenar “antisistèmica”) pot pretendre ser la “reveladora” de “l'única i fonamental” contradicció amb el sistema de dominació. La dipositària de “la veritat” amb majúscules. La que ens augure que una vegada aconseguits els seus objectius haurem superat el domini d'uns sobre altres.

Per tant, serà l'articulació i conjunció de consciències i voluntats les que ens faran avançar en un procés d'alliberament.

Tenint en compte el que acabe d’exposar, qualsevol esforç mitjanament coherent que aglutine forces en el sentit de fer realitat el bloc nacional-popular abans apuntat, em sembla oportú.

Quan varem llançar la idea del Compromís vaig pensar que la conjuntura política, el relleu generacional en les organitzacions que ho havien de protagonitzar, i el canvi de mentalitats en segons quines persones ens posava a la senda de la construcció d'un nou moviment polític i social capaç de tenir en compte la diversitat.

La veritat és que vaig pecar d'ingenu. El PCE està embarcat en un projecte que, sent absolutament lícit, no fa més que aplanar el camí dels què ens volen cada vegada més febles i dividits. Tant de bo m'equivoqués, però l'interès que posen a intentar subordinar qualsevol contestació al sistema a allò què ells consideren la contradicció principal, així com l'interès a considerar la seua organització com l'única dipositària d'aqueixa “veritat revelada”, s'està convertint en una deriva que convertirà tot el seu bagatge històric en terra cremada. I en el seu previsible enfonsament aniran succionant a un munt de gent valida i necessària.

Així, doncs, els meus millors desitjos són que açò que ara comença, l'agrupació d'Esquerra Ecologista, Iniciativa i el Bloc siga una relació que perdure, es consolide i cresca des de la confiança, el diàleg i el respecte. I això només depèn de les persones, i no de les bones idees.

En algun moment caldrà intentar tendir de nou ponts i mans a molta gent que val la pena i s'ha quedat en l'altra vora. No deixa de ser un paradoxal desastre que EU-IU siga un competidor, quan tan necessàri/a/es és/són per a construir una esquerra alternativa i plural en què estiga ben present la tradició de les lluites obreres. I aqueixa cultura i tradició, ni de lluny la representem el Bloc-Iniciativa-EE.

Ara allò que toca és treballar -molt- en positiu i intentar passar pàgina el més prompte possible. Conèixer les fortaleses i debilitats i avançar des d'ací.

Llegir més...

dijous, 14 de febrer de 2008

La dona que m'estima

Avui, catorze de febrer de 2008, la dona que m'estima -que m'estima com soc, que m'estima perquè soc- m'ha regalat -entre d'altres coses- aquest poema (gràcies, jo també t'estime)

Al Comandante Ernesto Che Guevara

(Salvador Puig - Anónimo)

Las palabras no entienden lo que pasa:
Las vocingleras, las oscuras, las dóciles,
las que llaman las cosas por su nombre,
las que inventan el nombre de las cosas;
las palabras que dije o me dijeron,
las que aprendí en los libros,
las que escribo,
las que pensé mirando una ventana,
las que acercándose al silencio, gritan;
las que al tocar el fuego, se desfogan,
las que truecan los trinos y los truenos,
las que sirven la mesa de mi casa,
las de la nítida caligrafía que cae por las paredes de la escuela,
las que dicen a dúo el pez y el pájaro;
las palabras que tuve o que no tuve
para llamar al mundo y que viniera,
las que tienden un hilo minucioso
que va de los balcones a las bocas,
y de las bocas a la historia, y pasan,
las que pasan la noche entre papeles,
o suben la escalera del insomne,
y se introducen en su sueño a ciegas;
las que ordenan el ruido en los rincones,
las que barren el vómito de rabia,
las que saltan del fémur a la luna,
las que cortan la sombra calcinante,
las que labran un nombre en una piedra
para mejor perpetuar el olvido,
las que bajan al árbol por el aire
y se trepan al cielo por el tronco,
las que mastican un cangrejo lento,
las que anuncian el fin de la Cuaresma,
las que le quitan sueño al asesino
y lo dejan dormir y le montan guardia,
las que no sangran, aunque se las hiera,
las que no mueren, aunque se las mate;
las que roban futuro en un embudo,
las que administran mitos y virtudes,
las que mantienen trato con el viento,
las que advierten el agua incinerada,
las que abren los labios de la tierra
buscando el astrolabio de tu grito,
las que te dicen, sin creer que oyes:
–Vuelve a pelear Ramón, aunque te mueras...
Las palabras no entienden lo que pasa.

(1968) Llegir més...

dissabte, 9 de febrer de 2008

Vol el govern d'Espanya que no veges aquest anunci?

Llegir més...

Si se callase el ruido - Ismael Serrano

Llegir més...

Règims "de partit únic"


Uns mesos abans de les eleccions municipals i autonòmiques del passat any 2007 vaig escriure aquest article per a reforçar la necessitat de crear el que després va ser el Compromís pel País Valencià, i abusant de la meua amistat amb un periodista, vaig aconseguir que es publicara. Ara que s’acosten noves eleccions, m’ha semblat oportú recuperar-ho.

El que pensava llavors, ho continue pensant ara, per això, amb el vostre permís i abusant de la vostra amistat i paciència, ho torne a “publicar”. Aquesta vegada en el meu quadern, i així no compromet a ningú.

Que els fets posteriors hagen conduït les meues il·lusions i les d'altres companyes i companys a una certa frustració, no li lleva validesa a la reflexió. És més, crec que caldrà seguir tenint-la present quan aconseguim que algunes aigües tornen al seu llit, no siga que els arbres no ens deixen veure el bosc.

Potser caldria introduir-li alguna matisació arran la deriva del Partit Popular cap a posicions d’extrema dreta. No obstant això, estic convençut que una vegada superada aquets etapa i es recomponga l’espai de dreta i centre-dreta el que dic a continuació continuarà sent completament vàlid.


Règims "de partit únic"


D'una forma molt resumida, podríem definir la “no ideologia” del “pensament únic” com l'acceptació - més aviat, la resignació interioritzada - que no hi ha alternativa possible al sistema econòmic neoliberal i, per tant, tampoc hi ha alternatives a les seues “conseqüències” socials. Al mateix temps s'emfatitza el fet que al sistema econòmic li correspon necessàriament un determinat sistema polític: la democràcia liberal.

L'assumpció acrítica d'aquesta premissa condueix a un original nou “sistema polític” que, no sense sarcasme, designarem “de partit únic”, on les diferències interpartidàries queden reduïdes al mínim. L'estructura organitzativa i els vicis dels partits són fruit de la manera en què es condiciona la participació del poble en l'acció política. La falsa divisió entre classe política i societat civil és assumida, així, per la immensa majoria de la ciutadania.

Els partits polítics, cada vegada més centralitzats i burocratitzats, s'han convertit en instruments destinats a crear consens al voltant del programa d'una èlit i han perdut bona part de les seues funcions de socialització política. La perdua de coherència ideològica per tal d'ajustar-se al mercat polític fa que falten projectes mobilitzadors i porta a una excessiva uniformitat de la "classe" política, en contrast amb el pluralisme social existent. Com a conseqüència, la vida política no és un reflex dels conflictes socials, sinó dels conflictes entre èlits dirigents dels propis partits, que es distancien de les bases.

D'altra banda, la imparable mercantilització de l'activitat dels partits (en gran manera dependents dels crèdits bancaris privats i / o del finançament estatal) és un altre factor que contribueix a “demediar” més encara les democràcies realment existents. D'aquesta manera, el sistema polític que hem anomenat provocadorament “de partit únic” condueix, almenys, a una oligarquització i a un monolitisme creixents. En tot cas, aparta al poble del poder real.

La democràcia s'edifica, per tant, sobre la negació efectiva dels mateixos valors que proclama, impedint la participació i l'organització populars, generant apatia i bloquejant les iniciatives que puguen posar traves a la impunitat dels grans grups de pressió, sobretot econòmics. La sobirania popular, fonament de la democràcia, resulta, així, escamotejada.

Però tot açò no és només una tesi.

A pesar de la comèdia a què ens fan assistir cada dia els dos grans partits estatals d'Espanya -més aviat, tragicomèdia-, on el brogit de la cruenta batalla pareix apuntar que ens estem jugant dos models de societat completament diferents, per la qual cosa en la victòria d'uns o altres ens aniria la vida, la veritat és que el PP i el PSOE al País Valencià han sabut posar-se d'acord en les qüestions que els resulten fonamentals.

Vegem, si no, tres casos ben recents i cridaners, com han estat les reclassificacions urbanístiques en la ciutat d'Alacant i la costa d'Orpesa, i el més important, el nou Estatut d'Autonomia per al País Valencià. Heus ací la demostració de la tesi del “sistema de partit únic”. Estem abordant dos dels aspectes més fonamentals sobre els quals funciona el sistema. D'una banda, l'ús de les institucions com a instruments per a facilitar els negocis de les grans empreses: les administracions no serveixen per a defensar el bé públic, és a dir el bé de la majoria, sinó per a sotmetre qualsevol tipus d'obstacle a la lògica del sistema de lliure mercat i, per tant, a la lògica de l'acumulació de capital, encara que això signifique fer malbé el patrimoni natural de hui i el de les futures generacions. D'altra banda, i en relació amb el debat sobre el nou Estatut d'Autonomia, els actors del sistema “de partit únic” no obrin cap badall a la possibilitat d'avançar en la democratització, d'avançar en el foment de la participació popular perquè els ciutadans assumim el nostre paper de “animals polítics” implicant-nos en la reflexió del públic. Les contradiccions socials seguiran amagant-se davall el mantell espès del foment del que priva i del consum.

El perill que aquest estat de coses comporta, de contínua degradació de la vida i de la dignitat, imposa una reflexió a tots aquells que som conscients del que està en joc. Imposa la generositat i l'oblit de “patriotismes d'organització” estèrils i suïcides. Implica la voluntat de començar a crear xarxes d'acció comuna en tot el que és polític -inclús, i sobretot, més enllà d’allò electoral i institucional- per a contraposar la lògica de la vida, de la justícia, de la solidaritat i de la llibertat, als fonamentalismes del mercat. Convoquem-nos, per tant, pel País Valencià i per la humanitat.
Llegir més...

diumenge, 3 de febrer de 2008

Presentació

“La rabia es mi vocación” és una frase que apareix en una cançó de Silvio Rodríguez: “Días y flores”.

Aquest quadern que ara comence, potser no sempre siga monotemàtic, però la meua intenció és que siga la tribuna lliure que mai no he tingut per a expressar les meues idees i opinions en qüestions polítiques i socials. Sobre el moment concret o més enllà del que resulte “actual”. Però, al cap i a la fi, les meues opinions. Sense haver d'anar pidolant la gràcia o mercè de ningú per a poder expressar-me.

Aquestes línies són, a un temps, una presentació i un assaig. No sé si aconseguiré un ritme adequat de publicacions, ja siga per peresa, per falta de temps, o d'idees. No obstant això, la meua intenció no ha de ser tant la d'“alimentar” amb els meus textos als potencials lectors – als que, si els haguera, des d'ara, agraïsc el temps que puguen perdre llegint-me-, com la de deixar constància de les meues reflexions sobre els temes que he apuntat en el paràgraf anterior.

Tornant, però, amb la qüestió del títol del quadern, vos explique que he decidit utilitzar aquesta frase perquè resumeix encertadament el que jo crec que, allà en el fons de la meua ànima, em mou a fer política: la ràbia.

La ràbia i la indignació per la quantitat de dolor que se’n podria evitar en aquest món en què vivim si, com ens diu Silvio en una altra de les seues precioses cançons (“Cita con ángeles”) fórem “un tilín mejores”, és a dir, més solidaris, més compassius, menys egoistes, més compromesos amb els nostres germans i germanes. Em naix una imponent i desbordada ràbia de la indecència amb què els poderosos ens utilitzen i ens impedeixen ser, ser lliures i viure amb dignitat.

I no deixa de ser paradoxal que tanta ràbia s'acabe convertint en una vocació. Una vocació és un sentiment que hauria de nàixer del meu interior, una inclinació natural. No obstant això, l'alt nivell de podridura del desordre establert –una causa exògena- acaba aconseguint que ho interioritze fins a convertir allò objectiu en quelcom subjectiu.

Després d'aquesta presentació, amigues i amics, ací em teniu al començament d'aquesta aventura.

Espere que ens llegim a sovint.

Salutacions.



Días y flores

Llegir més...