"La rabia es ... mi vocación": silvio rodríguez

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris silvio rodríguez. Mostrar tots els missatges

dijous, 24 de desembre del 2009

Senzillament, Bon Nadal

el títol d'aquest quadern i alguns comentaris

De vegades, algunes de les persones que llegeixen aquest quadern, com a forma de manifestar el seu desacord amb alguna de les entrades que en faig, deixen un comentari de l'estil “verdaderament, la ràbia és la teua vocació”, fent referència al títol del blog, alhora que pretenen, com a poc, desqualificar-me, si no alguna cosa més “gruixuda”.

Aquest estil de “comentar-me” demostra, d'una banda, la seua ignorància, perquè no s'han molestat a conèixer per què vaig titular així el quadern; i d'una altra, el seu senzill coeficient intel·lectual, perquè no troben més arguments de la raó per a manifestar la seua disconformitat amb el que escric. Sense oblidar, per descomptat, l'escassa interiorització i posada en pràctica dels valors democràtics.

El quadern és i serà públic, i per tant les entrades estan obertes a la discussió raonada i raonable. A la polèmica. Però no entenc a aquells i aquelles l'únic afany dels i les quals és entrar en ell per a deixar constància de la seua mala fel.

I com diu el Lluïs Llach a "El jorn dels miserables": "Quanta ràbia que tinc, potser cal ser gos des d'ara. Quanta ràbia que tinc, i no vull pas oblidar-la".

Teoría de la clase ociosa

Agut i polèmic economista i crític social, THORSTEIN VEBLEN (1857-1929) va deixar un ampli llegat de sociologia i antropologia cultural indispensable per a conèixer un aspecte important de l'ànima col·lectiva de les noves societats opulentes sorgides com a conseqüència de la revolució industrial. La seua TEORÍA DE LA CLASE OCIOSA és un original treball en què analitza crítica i quasi satíricament els mecanismes que porten a una determinada classe social a apropiar-se de l'oci i entregar-se al consum exacerbat, consum que compleix una funció social fonamental en la reproducció econòmica i en la reproducció simbòlica a través de l'emulació, que incentiva el consum de les altres classes. Encara que publicada en 1899, moltes de les anàlisis i observacions d'aquesta obra de Veblen mantenen, tenint en compte i assumint les inevitables metamorfosis que ha comportat el segle xx, una descoratjadora vigència.

presentació

“La rabia es mi vocación” és una frase que apareix en una cançó de Silvio Rodríguez: “Días y flores”.

Aquest quadern que ara comence, potser no sempre siga monotemàtic, però la meua intenció és que siga la tribuna lliure que mai no he tingut per a expressar les meues idees i opinions en qüestions polítiques i socials. Sobre el moment concret o més enllà del que resulte “actual”. Però, al cap i a la fi, les meues opinions. Sense haver d'anar pidolant la gràcia o mercè de ningú per a poder expressar-me.

Aquestes línies són, a un temps, una presentació i un assaig. No sé si aconseguiré un ritme adequat de publicacions, ja siga per peresa, per falta de temps, o per falta d'idees. No obstant això, la meua intenció no ha de ser tant “alimentar” dels meus textos als potencials lectors – als que, si els haguera, des d'ara, agraïsc el temps que puguen perdre llegint-me-, com deixar constància de les meues reflexions sobre els temes que he apuntat en el paràgraf anterior.

Tornant, però, amb la qüestió del títol del quadern, vos explique que he decidit utilitzar aquesta frase perquè resumeix encertadament el que jo crec que, allà en el fons de la meua ànima, em mou a fer política: la ràbia.

La ràbia i la indignació per la quantitat de dolor que se’n podria evitar en aquest món en què vivim si, com ens diu Silvio en una altra de les seues precioses cançons (“Cita con ángeles”) fórem “un tilín mejores”, és a dir, més solidaris, més compassius, menys egoistes, més compromesos amb els nostres germans i germanes. Em naix una imponent i desbordada ràbia de la indecència amb què els poderosos ens utilitzen i ens impedeixen ser, ser lliures i viure amb dignitat.

I no deixa de ser paradoxal que tanta ràbia s'acabe convertint en una vocació. Una vocació és un sentiment que hauria de nàixer del meu interior, una inclinació natural. No obstant això, l'alt nivell de podridura del desordre establert –una causa exògena- acaba aconseguint que ho interioritze fins a convertir allò objectiu en quelcom subjectiu.

Després d'aquesta presentació, amigues i amics, ací em teniu al començament d'aquesta aventura.

Espere que ens llegim a sovint.

Salutacions.

Días y flores

Si me levanto temprano,
fresco y curado,
claro y feliz,
y te digo: «voy al bosque
para aliviarme de ti»,
sabe que dentro tengo un tesoro
que me llega a la raíz.

Si luego vuelvo cargado
con muchas flores
(mucho color)
y te las pongo en la risa,
en la ternura, en la voz,
es que he mojado en flor mi camisa
para teñir su sudor.

Pero si un día me demoro, no te impacientes,
yo volveré más tarde.
Será que a la más profunda alegría
me habrá seguido la rabia ese día:
la rabia simple del hombre silvestre,
la rabia bomba —la rabia de muerte—,
la rabia imperio asesino de niños,
la rabia se me ha podrido el cariño,
la rabia madre por dios tengo frío,
la rabia es mío —eso es mío, sólo mío—,
la rabia bebo pero no me mojo,
la rabia miedo a perder el manojo,
la rabia hijo zapato de tierra,
la rabia dame o te hago la guerra,
la rabia todo tiene su momento,
la rabia el grito se lo lleva el viento,
la rabia el oro sobre la conciencia,
la rabia —coño— paciencia paciencia.

La rabia es mi vocación.

Si hay días que vuelvo cansado,
sucio de tiempo,
sin para amor,
es que regreso del mundo,
no del bosque, no del sol.
En esos días,
compañera,
ponte alma nueva
para mi más bella flor.

Silvio Ridríguez

1975

"La rabia es ... mi vocación"

dijous, 24 de desembre del 2009

Senzillament, Bon Nadal

el títol d'aquest quadern i alguns comentaris

llibres

Teoría de la clase ociosa

70 anys de la repressió franquista

presentació

Días y flores (cliqueu per sentir la cançó)

Días y flores

... pensen en nosaltres amb indulgència

actua!

els meus amics, coneguts i saludats

partits i organitzacions polítiques

d'altres

informació en línia

arxiu del bloc

l'altre Juli Just

quant a mi