Durant el període que coneixem com la Transició a la Democràcia i, concretament, al País Valencià, quan el PSOE va començar a collir victòries electorals i a consolidar una conjuntural hegemonia política, la dreta “valenciana” va instrumentar una estratègia de desgast que actuava en diversos fronts.
Un d'ells consistia en la creació de falses tensions i enfrontaments de caràcter generalment identitari i, en concret, en la mobilització d'agressives minories d'extrema dreta que es dedicaven a fustigar les autoritats democràticament triades, -sobretot, les d'esquerra i/o nacionalistes-, cada vegada que es realitzava algun acte institucional més o menys important, més o menys públic.
Aquesta història és més o menys coneguda per tots, com conegudes per tots són les seues conseqüències: una de les més greus és, potser, que al País Valencià tenim en aquests moments un sistema polític “democràtic” de molt baixa qualitat si el comparem amb el d'altres territoris d'Espanya i d'Europa.
En eixa època de tensions i violències es va fer tristament famosa una dona a qui se li va acabar dient Paquita “la Rebentaplenaris” per haver-se especialitzat, com indica el seu malnom, en rebentar, dinamitar, les reunions del Plenari de diputats valencians durant el procés de gestació de les institucions de l'autogovern valencià.
La dreta “valenciana” sabia molt bé el que feia i les conseqüències que els seus actes tindrien.
El passat cap de setmana es va celebrar el V Congrés Nacional del Bloc. Tots sabíem el que ens jugàvem en aquest Congrés tenint ja en portes les eleccions Europees, però, sobretot i molt especialment les pròximes eleccions municipals i “autonòmiques” de 2011.
Aquest és un escenari.
L'altre escenari a tenir en consideració i no menys important que l'anterior, perquè és decisiu per a l'esdevenir del projecte del Bloc a curt i mitjà termini, és que tan sols una persona es postulava a la Secretaria General. Tan sols una persona amb tan sols un equip. Ningú no presentava una altra alternativa.
Es dóna la circumstància que Enric Morera, -l'única persona que optava al càrrec de Secretari General-, és la mateixa persona que ha exercit eixe càrrec en els últims anys i, com a tal, havia de retre comptes davant el Plenari del Congrés de la seua recent gestió.
En un sistema democràtic tot el món és lliure d'opinar el que crega oportú sobre qualsevol assumpte. Però, evidentment, la llibertat ens fa especialment responsables de les conseqüències que tinguen els nostres actes.
La veritat és que diversos companys i companyes del partit, -alguns d'ells, sinó tots, identificats amb la corrent Bloc de Progrés Valencià-, van reclamar legítimament i amb inusitada virulència el vot negatiu per a l'Informe de Gestió d'Enric Morera. Recordem-ho, l'única persona que obertament es postulava a la Secretaria General en aquest delicat moment polític.
L'absoluta legalitat i legitimitat del dret a sol•licitar el vot negatiu també els feia absolutament responsables de les conseqüències que haguera tingut per al partit –i per al país- la victòria en el Plenari del Congrés del rebuig de la gestió d'Enric Morera.
I la conseqüència és òbvia. La victòria del “No” haguera significat la deslegitimació de Morera com a candidat a futur secretari general del Bloc. Almenys, durant la celebració del V Congrés. És a dir, Enric Morera no haguera pogut presentar la seua candidatura a la Secretaria General l'endemà del rebuig de la seua gestió.
Quins escenaris s'haurien obert en eixe cas? Diversos.
A curt termini, i durant el Congrés, haguera calgut nomenar una Gestora que dirigira el partit amb l'únic objecte de convocar un Congrés Extraordinari per a triar un secretari general i una nova direcció. Cada u és molt lliure d'imaginar com s'hauria desenvolupat eixe procés. Jo me l'imagine prou convuls i penós, tant per al partit com per al nostre projecte polític i nacional. S'haguera reproduït en les nostres files, amb tota seguretat, l'última i traumàtica crisi que s'ha viscut en EUPV.
A curt i mitjà termini, qualsevol solució deixaria al partit tocat i quasi afonat de cara a les convocatòries electorals de 2011 i qui sap si més enllà precisament per la situació de desconcert, quan no d'obert enfrontament, que s'hauria instal•lat en el partit.
No sé si els qui postulaven el “No” eren conscients de tot açò.
Si no ho eren, la seua actitud no pot qualificar-se com excessivament responsable. La jugada d'escac i mat podria haver-hi significat, més que la mort d'un rei, la fi d'un joc per voladura incontrolada del tauler i les figures.
Si ho eren, de conscients, hi cap –legítimament- preguntar i preguntar-se què pretenien. ¿Potser crear les condicions per a l'arribada del “Gran Elefant Blanc” que salvés el partit del marasme en què es trobaria després del rebuig -democràticament inqüestionable- del Plenari a la gestió de l'anterior Secretari General? ¿Potser un “Gran Elefant Blanc” que vindria de “Nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!”?
Si així fóra, haurien jugat amb productes altament inestables i inflamables. Potser el resultat final haguera estat el que va aconseguir, entre d’altres, “la Rebentaplenaris”, acabar amb un projecte democràtic i nacional valencià.
Llegir més...
