diumenge, 30 de novembre de 2008

La nació possible

1.- Introducció

Podem parlar del País Valencià, de la societat valenciana, com a nació perquè el nacionalisme valencianista ha salvat aquesta possibilitat en la història. Podia haver desaparegut, però no ho ha fet. I si la diferència és un valor, salvant la possibilitat de parlar de la societat valenciana com a nació, el nacionalisme ha salvat un valor de diferència que enriqueix la llibertat en el seu conjunt.

Els valors, però, no són abstractes o absoluts. Els valors ho són en la mesura que no perden la referència de la situació concreta, si s'adeqüen a les circumstàncies concretes. En cas contrari, violenten la realitat concreta sense la qual les persones no importen res.

La llibertat també necessita aquestes referències a la llibertat concreta. Per tant, més enllà de la defensa del nacionalisme en abstracte, hem d'intentar reflexionar i/o analitzar la possibilitat del País Valencià com a nació, de la societat valenciana com a nació ara i ací, tractant d'explicitar les conseqüències d'eixa realitat concreta.


La crisi que va suposar la derrota del nacionalisme d'arrel fusteriana durant la “transició” a la “democràcia” a Espanya ha conduït al nacionalisme valencià a la recerca d'una estratègia de desbloqueig i renaixement basada en distintes maneres d'interpretar i/o reinterpretar o reelaborar les seues tesis des de la intrahistòria. Tan sols vagament s'ha optat per una renovació dels seus plantejaments a les circumstàncies que defineixen el poder polític actual –“democràcia” espanyola i autogovern valencià nascut de l'Estatut-, per una adequació a la situació de pluralitat profunda de la societat valenciana actual, i a l'assumpció del seu caràcter nacional majoritàriament i profundament espanyol.

La realitat és tossuda, i si les circumstàncies concretes abans descrites són les que són, és il·lusori pensar que el nacionalisme valencià puga continuar sent formulat com fa quaranta, setanta o cent vint anys. És il·lusori pensar que des de la minorització antidemocràtica a la que estem sotmesos serem capaços de revertir tota una hegemonia cultural cada vegada més assentada: és necessari, per tant, plantejar l'horitzó de la necessitat reformular els principis nacionalistes per a la nació possible que és el País Valencià.

Els contextos del nacionalisme

El nacionalisme, tal com el coneixem, és un fenomen europeu. El nacionalisme com a voluntat de crear, recrear o imaginar una societat lingüística i culturalment homogènia que servisca de substrat i de justificació a la unitat estatal, és un fenomen modern, europeu, que es desenvolupa de la mà de la conformació de l'Estat modern, és un fenomen inextricablement unit al desenvolupament dels Estats nacionals.

Hi ha una tradició del concepte de nació vinculada a la Revolució francesa i que subratlla l'aspecte voluntari de nació com resultat de la voluntat d'associació de ciutadans i ciutadanes. Hi ha una altra tradició d'entendre la nació que parteix d'un esperit o ànima col·lectiva –les cultures, les tradicions, les llengües- que conforma la història i que perviu al llarg d'ella, subjectes col·lectius previs a la persona, necessaris perquè la persona abaste a saber qui és, perquè la seua identitat depèn de l'entorn cultural en què naix i es desenvolupa.

En la primera concepció primen les idees de la Il·lustració, el seu racionalisme, la seua creença en l'existència de la raó natural, seu i fonament dels Drets Humans, arrel de la llibertat individual.

En la segona concepció primen les idees del historicisme, del Romanticisme alemany, de la percepció que la persona és un poc més que raó, que també és sentiment, i que la raó natural està sempre mediada històricament per la tradició i la cultura.

Des de mitjans del S. XIX ambdues tradicions s'uneixen per a donar lloc a l'Estat nacional integral. Aquests Estats nacionals es desenvolupen en tot Europa, independentment de la tradició de què provingueren en cada cas.

El desenvolupament d'aquests Estats nacionals integrals coincideix amb la guerra franc-prussiana i amb les dues guerres mundials. Guerres de les què el factor nacionalisme d'Estat i la seua concomitant pretensió d'hegemonia no està gens allunyat, encara que no siga l'únic factor explicatiu.

El mateix nacionalisme que ha estat capaç de construir i consolidar internament els Estats moderns, -amb la conquesta de la garantia dels drets i les llibertats-, ha estat el que ha espentat a les seues societats cap al feixisme o a les guerres a la recerca de l'hegemonia sobre altres Estats. El mateix nacionalisme que explota per no haver estat considerat en les formacions supranacionals com l'URSS o l'antiga Iugoslàvia quan aquestes implosionen, oferint punts de sosteniment en la desintegració estatal i punts de partida per a noves formes estatals, també és el que condueix a la guerra d'uns grups contra altres, a la neteja ètnica.

El nacionalisme, com ho són totes les manifestacions humanes, és un fenomen ambigu. L'ambigüitat del nacionalisme implica una contradicció. El nacionalisme és una força necessària per a possibilitar la transició de les lleialtats concretes de l'Antic Règim a una lleialtat més abstracta, la lleialtat a l'Estat. Però el fenomen concomitant amb aquesta transició ha estat la construcció de l'Estat nacional com una contradicció en si mateixa. Perquè l'Estat es basa en la ciutadania, en el concepte de Dret, en la universalitat de la raó. I segons aquests principis la ciutadania hauria de ser universal, i els drets, iguals per tot arreu. L'Estat, com resultat de la voluntat dels ciutadans i les ciutadanes amb idèntics drets, amb idèntica llibertat, no hauria de ser nacional, no hauria d'estar limitat a un espai geogràfic concret.

Però ho està. I en estar-ho, transforma la declaració d'universalitat dels seus principis en identificació amb la nació. L'Estat nacional no és la manifestació de la universalitat dels Drets Humans, sinó l'absolutització de la referència institucional de la persona i de la seua identificació amb el grup. La gran força de l'Estat nacional, la seua capacitat d'aparèixer com la forma natural i obligada d'organització política i social es deu al fet que en ell conflueixen tres eixos importants: l'eix de la identitat individual, l'eix de la identificació amb el grup, i l'eix dels drets de ciutadania. Els tres eixos conflueixen en la institució Estat nacional, que no sols és garant dels drets de ciutadania, sinó que també és garant de la identitat individual en quant ofereix i exigeix l'exclusivitat de la identificació amb el grup que conforma l'Estat, amb la nació matèria de l'Estat.

Però avui ni la identitat individual està referida en exclusiva a la identificació amb el grup nacional, ni els drets de ciutadania depenen en exclusiva de la pertinença al grup, a la nació.

I en eixes diferències entre identitat individual i identificació amb el grup, entre ciutadania i pertinença nacional s'estan obrint nous espais de llibertat. I en relació al nacionalisme, eixes diferències i eixos nous espais de llibertat obrin la possibilitat de proclamar la nació sense que la referència a l'Estat siga un component necessari i/o absolut.

La unitat europea i la resta de processos d'internacionalització i globalització no són susceptibles de ser definits dins del paradigma de l'Estat nacional –sobirania, homogeneïtat lingüística i cultural de la societat que conforma l'estat nacional, equiparació de nació i Estat-. Aquesta circumstància exigeix una redefinició del paradigma polític, perquè fins i tot assumint que hi ha un grau mínim de llibertat que està vinculat al compliment d'uns drets humans mínims, tant els drets com la llibertat són susceptibles de redefinició contínua. I no sols són susceptibles, sinó que fins i tot poden arribar a estar en perill –com ara mateix està passant- si no es reformulen segons les circumstàncies.

Ara la quantitat i la qualitat de la llibertat ha de respondre als seus nous reptes i possibilitats, i el nacionalisme que es pot defensar ha de tenir-ho en compte. Una de les formes de fer-ho és desvinculant nació i Estat. I una altra, assumint la possibilitat que la persona trie l'alternativa d'estar referenciada a distintes identificacions nacionals.

Avui ja no es pot formular el nacionalisme en nom de la llibertat basant-se en un concepte de sobirania que no té lloc en les transformacions econòmiques, polítiques, socials i de pensament que s'estan produint. Ni tampoc es pot pensar la nació en referència exclusiva a l'Estat. Ja no és possible pensar nacionalisme i nació des del convenciment que continua valent l'equació clàssica que equipara, vinculant-los necessàriament, identitat individual, identificació amb el grup nacional, i drets de ciutadania. El context actual exigeix reformular aquests conceptes.

En aquest lloc és necessari realitzar una referència a la globalització.

És sorprenent que les referències a la globalització siguen crítiques quan es plantegen en l'àmbit de l'economia, subratllant la necessitat de la política, i en conseqüència de l'Estat, mentre que s'assumeix com quelcom positiu quan l'element de referència és la nació i el nacionalisme.

La globalització és ambigua i conté moviments contradictoris –com abans hem indicat en relació al nacionalisme-. Juntament amb la tendència a la globalització també s'està produint un reforçament del valor d'allò local. De manera que ni la globalització pot ser entesa si no és en relació al valor d'allò local, ni aquest pot ser entès sense referència a la globalització. És a dir, són valors interdependents que no poden ser explicats l'un sense l'altre.

D'aquesta manera, podem afirmar que l'element característic més important dels nostres dies és eixa interdependència: la característica principal d'allò humà avui és la d'estar col·locat en una xarxa de relacions.

Aquesta interdependència xoca amb el concepte de sobirania perquè els subjectes i els àmbits en què es mouen es constitueixen en la interdependència, en la interrelació.

Aquest concepte d'interdependència xoca també amb conceptes com el d'autarquia, econòmica o política, amb conceptes com el de competència exclusiva, i obliga a pensar en categories de relacions, de xarxa, de participació, de capacitat d'afirmar i desenvolupar la pròpia personalitat, el propi interès, en la interdependència, i no en contra o fora d'ella.

Aquest és el context en què és possible afirmar nació i al·legar a favor del nacionalisme entesos com una llibertat que va més enllà de la conquesta de l'autonomia front qui nega la nostra personalitat, i que ha d'entrar en espais d'opcionalitat entre distintes ofertes i possibilitats.

El context concret del nacionalisme valencià

El nacionalisme valencià no pot desentendre's de les tendències apuntades en l'apartat anterior. El context en què el nacionalisme valencià s'ha de definir a si mateix avui és completament diferent del context en què ha estat formulat des dels seus inicis i fins als nostres dies, ja que aquell context estava totalment submergit en el paradigma de l'Estat nacional a imatge dels Estats nacionals europeus.

Eixe plantejament nacionalista, que viu de la matriu i del paradigma de l'Estat nacional, que és nacionalisme per a construir Estat, i concep l'Estat com a instrument per a construir nació, entenent per nació sempre quelcom homogeni en la seua cultura i en el sentiment identificatori, té avui les dificultats que acompanyen al paradigma de què es nodreix, es troba amb els problemes de la desvinculació entre identitat individual i identificació grupal, es troba amb la pèrdua de necessitat en la relació entre ambdues, es troba amb la crítica al concepte de sobirania, es troba amb la necessitat d'assumir el valor i la característica de la interdependència, de la interrelació.

Es planteja, per tant, la necessitat de plantejar la nació sense la referència necessària a un Estat propi, i es deriva també la necessitat d'entendre la nació sense caure en l'exigència de l'exclusivitat de la referència identificatoria grupal, sabent que avui la llibertat també abasta, almenys com a possibilitat, a l'àmbit de la identitat individual, que la identitat individual avui ja no és normativa, no és una adequació a la norma establida pel grup, per la nació, per la societat constituïda en Estat nacional.

Però a més hi ha un context concret que el nacionalisme valencià ha de tenir en compte a l'hora de formular el concepte de nació. I eixe context és que la societat valenciana és profundament espanyola en allò col·lectiu i plural en allò individual, i que, en conseqüència, el sentiment exclusivament nacional valencià és minoritari en el conjunt de la ciutadania. La societat valenciana es reconeix a si mateixa de manera majoritària amb un sentiment de pertinença a la identitat valenciana i espanyola sense que una excloga a l'altra. De tal manera que per a uns/es pocs/es el País Valencià és una nació i per a altres, no. Per a uns/es pocs/es, al País Valencià li pertoquen els drets que qualsevol nació ha de tenir, mentre que la majoria no ho veu així. La majoria estaria disposada a acceptar que el País Valencià és quelcom semblat a una nació, però amb la condició que aquesta no pretenga lleialtats exclusives. Altres, no obstant això, no entenen que el País Valencià puga ser nació si no és amb eixa pretensió d'exclusivitat.

Podríem entrar en un estudi d'explicació i justificació de la minorització del sentiment nacional valencià obertament cercada per les estructures del poder espanyol al nostre país. Podríem i, de fet haurem de fer-ho per a demostrar que la democràcia no és el sistema de govern de l'Estat espanyol, i molt menys, del País Valencià –en aquesta i en altres qüestions no menys importants-. Haurem de fer-ho per a establir la denúncia de la vulneració de les regles mínimes que regeixen un Estat de Dret Democràtic, i es conseqüència, la lluita per una Democràcia real, com un dels vectors de reivindicació política de la nostra organització.

No obstant això obviarem aquesta qüestió ara i ací. Ho deixarem com a punt a desenvolupar en un altre lloc d'aquest blog.

Ara ens centrarem en el reconeixement de la realitat que s'ha construït durant aquests últims trenta anys i que ens exhibeix una societat que no és pot pensar sinó des de la constatació de l'existència d'aquests sentiments a l'entorn de la definició de la pròpia societat i dels seus drets. Aquest ha de ser el punt de partida. Aquesta és la realitat que es reflecteix una vegada i una altra en les convocatòries electorals i en els estudis sociològics. Si alguna conclusió es pot extraure de la voluntat de la societat valenciana és que, de moment, no vol ser d'una altra manera.

I aquest fet significa que aquesta autoradiografia sociològica pertany a la seua matriu estructural, estabilitzadora d'ella mateixa, que ha de ser presa i respectada en tota la seua significació, i que és l'únic marc que, en conseqüència, pot possibilitar canvis culturals profunds, referits a la definició que la societat es dóna a si mateixa i que siguen capaços d'integrar elements de pluralitat creixents construint-se des del principi estructural de la diferència i la diversitat, com a expressió de la pluralitat de la societat, com a integració diferenciada d'elements diversos, i per tant com tensió creadora i creativa capaç d'afrontar amb majors garanties els reptes d'un futur que avança per camins d'accentuació de la complexitat d'estructures.

I davant d'aquests fets cal que ens preguntem, ¿aquesta característica de la societat valenciana fa impossible referir-se a ella com a nació –més enllà de la il·lusió voluntarista de les i els que ens sentim encara nacionalment i exclusivament valencianes i valencians-, ¿s’ha d'acceptar, en conseqüència i sense més, l'actual marc institucional com l'únic possible?, ¿o és possible plantejar la construcció nacional tenint en compte aquesta realitat?. I, d'altra banda, ¿com es preserva, es respecta, i fins i tot es desenvolupa la pluralitat fonamental i constitutiva de la societat valenciana actual, sense la qual és impensable la llibertat?

Aquestes preguntes no poden ser contestades amb una mera juxtaposició de termes, dient que les actuals institucions són les que millor representen la realitat social valenciana –quan en realitat fan tot el que està al seu abast per despersonalitzar-la amb l'objectiu de desestructurar-la-, o dient que no es renuncia als fins nacionalment clàssics de construcció d'un Estat independent i sobirà, alhora que, i en ambdós casos, s'afirma la disposició a respectar el pluralisme. Si la mera juxtaposició de principis no és acceptable és perquè la realitat social valenciana ens explica que hi ha ciutadans i ciutadanes en nombre suficient que reclamen la possibilitat d'estar referits políticament a institucions d'àmbit nacional distint, és a dir, el valencià i l'espanyol, ja siga de manera compartida o exclusiva.

És la inclusió d'aquesta realitat en el projecte polític que es proposa el que és exigible des d'un principi, i constata, en conseqüència, que no tots els projectes són igualment vàlids, igualment legítims, igualment adequats democràticament ja que no totes les formes d'organitzar políticament la societat garanteixen la forma de ser plural de la societat valenciana actual. És a dir, la qüestió que es planteja és la de determinar si la pluralitat de la societat valenciana és un problema –si els i les que ens sentim nacionalment valencians i valencianes som un problema- o un valor a assumir positivament.

A aquesta qüestió hem de contestar que allò desitjable és que el procés d'evolució i de canvi de la societat valenciana supose un reforçament de la diferència mitjançant la valoració positiva de la pluralitat existent, tractant que la pluralitat no es convertisca en divisió, sinó que estiga integrada en una identitat internament plural en la seua unitat. ¿Com, si no, es van a poder continuar sentint valencianes i valencians aquelles ciutadanes i aquells ciutadans que se senten igualment espanyoles i espanyols si es persevera en la voluntat de genocidi cultural d'allò que expressa la identitat valenciana com quelcom diferent de la dels altres pobles d'Espanya i el món?

És a dir, des d'una perspectiva estrictament nacionalista valenciana és necessari plantejar la possibilitat de la construcció nacional en condicions de pluralitat de la societat valenciana, entesa aquesta en la seua profunditat, assumint-la com a valor i no com a problema per al nacionalisme. Perquè, si es planteja com un problema, exigeix la seua superació proclamant la legitimitat d'una política que cerque l'homogeneïtzació de la societat valenciana en el sentiment nacionalista. Una acció política que reproduiria les accions i actituds d'aquelles i aquells que volen que desapareguem com a poble diferent. I en definitiva, un programa d'acció política que continuarà mantenint-nos en els marges de l'acció política, perquè és rebutjat per la majoria.

Si és possible concebre el País Valencià com a nació és gràcies al nacionalisme valencià, però hem d'entendre el concepte “Construcció nacional”, no com la posada en pràctica d'un disseny tancat per la història, la materialització en forma d'Estat propi d'una realitat històrica prefixada, sinó com la possibilitat de conduir les diferents tradicions existents en la realitat social valenciana, les diferents llengües, les diferents cultures, els diferents sentiments de pertinença, les distintes identificacions nacionalitaries a una nova identitat capaç de recollir-les, d'assumir-les, d'unir-les en una nova definició, però sense anul·lar-les, sense renunciar a elles, sinó integrant-les en una nova possibilitat, en una nova identitat que es base en l'element diferenciador concret de la seua pluralitat, en les formes concretes que adopta eixa pluralitat en la societat valenciana.

Nació no és només una definició jurídica i institucional. Nació, avui, és sobretot una realitat social capaç d'identificar-se a si mateixa, però sense necessitat que aquesta identificació haja de fer-se sobre una homogeneïtat cultural i lingüística, sobre una unicitat de sentiment de referència. La nació avui és possible també com la possibilitat de crear una nova referència que s'identifique per contenir en ella mateixa diverses referències, diverses identitats, una pluralitat de referències institucionals.

Si la nova definició de nació possible al País Valencià implica no renunciar a cap dels elements lingüístics, culturals, de tradició i de referència històrica, reclamant tan sols que no siguen entesos en la seua pretensió d'exclusivitat, de la mateixa manera la definició institucional i jurídica que adopte la nova definició de nació haurà de ser una que no implique un tancament sobre si mateixa, una forma institucional que permeta identificar-se amb ella sense pretendre l'exclusivitat definitiva.

El nou concepte de nació col·loca la construcció nacional més en el pla social que en el jurídic-institucional, en el pla d'enfortir la identitat des de la seua capacitat d'adaptació, d'assumpció de diferències que li permeta subsistir en la interdependència, en el món complex que s'està desenvolupant, de la mateixa manera que la Democràcia col·loca la unitat del sistema en la capacitat d'integrar les diferències representades per la pluralitat d'opinions.

Aquesta forma d'entendre la construcció nacional té a favor seu que respon a la pluralitat real existent i a la voluntat d'afirmació del que ens fa poder continuar sent valencians i valencianes en el context dels pobles de món.

Té l'avantatge de compassar-se amb les exigències que van unides a les tendències que s'observen en el procés que va fent més complexos els sistemes. Així com el crear un espai polític i social en el que es poden respectar millor les noves possibilitats de llibertat que van sorgint de la desvinculació creixent entre identitat individual, identificació amb el grup nacional i la fixació dels drets de ciutadania, perquè la negació de la llibertat possible significa que els graus de llibertat aconseguits en els marcs de les possibilitats històricament previs es posen en perill.

Aquest tipus de construcció nacional es pot definir també com el intent de conduir les distintes possibilitats de nació preexistents, amb la seua voluntat d'homogeneïtzació i d'exclusivitat, cap a una nova nació cívica que fixa la seua unitat en la integració dels elements previs, amb la conseqüència que la forma institucional mateixa ha de reflectir eixa falta d'exclusivitat, la voluntat de respondre a l'existència real de pluralitat de sentiments, i al mateix temps a una mínima unitat institucional de referència sense la qual la pluralitat es torna divisió i no s'integra en un pla superior.
Llegir més...

dimarts, 25 de novembre de 2008

El Partit que Patim (PP): ¡tant de bo perdem –de vista- la Esperanza!

I li digué canalla.

Ella,

la mesquina, egoista, hipòcrita, vulgar, traïdora, mamarratxo, subjugadora, cínica, mentidera, indecent, egòlatra, gàngster, ignorant, indesitjable, negrera, terrosa, bergant, torticera, filibustera, astuta, mentidera, adotzenada, analfabeta, megalòmana, autòcrata, miserable, farisea, pocavergonya, falsa, antipàtica, ninot, grossera, energúmena, grotesca, pirata, cretina, estúpida, paràsit, rèptil, infame, talossa, esclavista, piròmana, mec, malvada, escurçó, tramposa, insensata, minvada, simple, vampir, esperpent, sàtrapa, tarada, aprenenta de dictadora, Mussolini de carnestoltes i venedora de pàtries.

Canalla és ella i els de la seua mena.
Llegir més...

divendres, 14 de novembre de 2008

Sobre la humilitat, Narcís

Lluc 18, 9-14

Paràbola del fariseu i el publicà

9 A uns que es refiaven de ser justos i menyspreaven els altres, Jesús els proposà aquesta paràbola:

10 «Dos homes van pujar al temple a pregar: l'un era fariseu i l'altre publicà.» 11 «El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: "Déu meu, et done gràcies perquè no sóc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest publicà. 12 Dejune dos dies cada setmana i done la desena part de tots els béns que adquirisc."» 13 «Però el publicà, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: "Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador."» 14 «Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seua, i no l'altre; perquè tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit.»

Llegir més...