diumenge, 26 d’octubre del 2008

diumenge, 19 d’octubre del 2008

¿Cocoliso = encefalograma pla?

Entre l'escassa esquerra divina de la ciutat de València hi ha un “plumilla” que firma els seus textos en un setmanari d'àmplia distribució local amb el pseudònim de Cocoliso.

Això de que siga escassa –l'esquerra divina- ve determinat per la seua falta de quantitat –a Déu gràcies- i per l'escassetat del seu vol intel·lectual. Per no parlar de la incapacitat de “mancharse” (en el sentit que li dóna Gabriel Celaya) en iniciatives polítiques, socials, ciutadanes. Bé en el que també, especialment l'escrivà de referència, resulta de pràctica escassa.

Sempre m'he preguntat, i últimament amb més afany, si el pseudònim faria referència a la qualitat d’“encefalograma pla” referida a les possibilitats del seu intel·lecte.

No obstant això, estic per arribar a la conclusió que l'ús del tal pseudònim tan sols pretén amagar un jardí on floreix sense traves la ignorància. Que com tots sabeu, n’és molt d’atrevida.

Poguera ser, potser, que –atés que no conec directament el “fulano” en qüestió- d’allò que estiguera prenyat el mencionat jardí fóra de demagògia i mala fe. No hem de donar res per descartat fins a la comprovació empírica.

Doncs bé, l'exquisit líder de l'esquerra revolucionària de la seua taula de braser (o tendur) porta un parell de setmanes regalant-nos una sèrie d'opinions –amb perdó per les opinions- sobre la moció de censura succeïda fa uns dies a Calp i de la que ha resultat protagonista l'actual alcalde Ximo Tur, militant del Bloc.

Sense entrar a desmentir o contestar les bestieses i/o el caràcter inquisitorial dels textos de Cocoliso, no estaria de més que abans d'expel·lir per on haja pogut els seus comentaris, tinguera un poc en consideració la biografia política de Ximo Tur. No estaria de més que abans de continuar exercint la vocació que no amaga de ser periodista –amb perdó dels periodistes- de la COPE o Libertad Digital, tinguera en compte les raons que han conduït al Bloc a prendre eixa determinació. No estaria de més que atenguera al treball que en situacions prou complicades realitzen els regidors del Bloc davant de les piconadores del PP i del PSOE.

(Ui!, se m'oblidava!. Al pitjor, tot açò ocorre perquè aquest Sr. exerceix una vegada a l'any de pallasso en una institució cultural pública d'un municipi governat pel PSOE).

En fi, tot un prohom al servei de la redempció i emancipació del poble contribuint en tal afany des de la seua humil tribuna (o no serà més que el nostre Federico Jiménez Losantos local?)
Llegir més...

Ja estavem avisats: "Desarmar els mercats financers", editorial de Le Monde diplomatique escrit per Ignacio Ramonet el desembre de 1997

"El tifó que han experimentat les borses d’Àsia amenaça la resta del món. La mundialització –el principal motor de la qual és l’optimització a escala planetària del capital financer– està posant als pobles en estat d’inseguretat generalitzada. Ignora i rebaixa a les nacions i als seus Estats en tant que espais idonis per a l’exercici de la democràcia i com a garants del bé comú.

La mundialització financera ha creat així el seu propi Estat. Un Estat supranacional, que disposa dels seus aparells, de les seves xarxes d’influència i dels seus propis mitjans d’acció. Es tracta de la constel·lació formada pel Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Mundial (BM), l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) i l’Organització Mundial del Comerç (OMC). Aquestes institucions parlen amb una sola veu –amplificada per la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació– per a exaltar les “virtuts del mercat”.

Aquest Estat mundial és un poder sense societat ja que, aquest rol, és exercit pels mercats financers i les empreses gegants de què són mandataris. El resultat és que les societats realment existents són societats sense poder. I tot això no deixa d’agreujar-se.

Successora del GATT, l’OMC s’ha transformat des de 1995 en una institució dotada de poders supranacionals i situada fora de qualsevol control per part de les democràcies parlamentàries.

Una vegada que es proposa intervenir, l’OMC pot declarar les legislacions nacionals en matèria de dret laboral, de medi ambient o de salut “contràries a la llibertat de comerç” i demanar la seua derogació. D’altra banda, des de maig de 1995, al sí de l’OCDE, al marge de l’opinió pública dels diferents països, es negocia l’importantíssim Acord Multilateral d’Inversions (AMI), que s’haurà de signar el 1998, i que s’orienta a donar plens poders als inversors enfront dels governs [1].

El desarmament del poder financer ha de convertir-se en un objectiu d’interès cívic de primera magnitud, si es vol evitar que el món del pròxim segle es transformi en una jungla on els predadors imposen la seva llei.

Diàriament uns 1.500 millards de dòlars realitzen múltiples anades i vingudes, especulant sobre les variacions en les cotitzacions de les divises. Aquesta inestabilitat dels canvis és una de les causes de l’alça dels interessos reals, que frena el consum domèstic i les inversions de les empreses. Incrementa els dèficits públics i d’altra banda incita als fons de pensions, que manegen centenars de milers de milions de dòlars, a reclamar a les empreses dividends cada vegada més elevats. Les primeres víctimes d’aquesta “caça” del benefici són els assalariats, els acomiadaments massius dels quals fan pujar les cotitzacions borsàries dels seus ex-empleadors. Poden les societats seguir tolerant l’intolerable per molt de temps? És urgent tirar alguns grans d’arena a l’engranatge d’aquests moviments de capitals devastadors. De tres formes: supressió dels “paradisos fiscals”; augment de la fiscalitat en les rendes del capital; aplicació de taxes sobre les transaccions financeres.

Els paradisos fiscals són zones on regna el secret bancari, que no serveix més que per a camuflar malversacions i altres activitats mafioses. D’aquesta manera, milers de milions de dòlars són sostrets de qualsevol fiscalitat en benefici dels poderosos i dels establiments financers. Perquè tots els grans bancs del planeta tenen sucursals als paradisos fiscals i extreuen un gran profit d’això. Per què no decretar un boicot financer, per exemple, a Gibraltar, o a les Illes Caiman o a Liechtenstein, per mitjà d’una prohibició als bancs que treballen amb el sector públic d’operar i obrir filials en aquests llocs?

L’impost sobre les rendes financeres és una exigència democràtica mínima. Aquests beneficis haurien de ser sotmesos exactament a la mateixa fiscalitat a què se sotmet a les rendes del treball. Açò no succeïx en cap lloc, en particular a la Unió Europea.

La llibertat total de circulació de capitals desestabilitza la democràcia. Per això és important posar en marxa mecanismes dissuasoris. Un d’ells és la Taxa Tobin. Que pren el seu nom del Premi Nobel nord-americà d’economia, que la va proposar el 1972.

Es tracta de gravar, de forma mòdica, totes les transaccions sobre els mercats de canvis per a estabilitzar-los i al mateix temps per a procurar ingressos a la comunitat internacional. Amb un nivell del 0,1%, la taxa Tobin aconseguiria anualment uns 166 mil milions de dòlars, dos vegades més que la summa anual necessària per a eradicar la pobresa extremada d’aquí al començament del pròxim segle.

Nombrosos experts han assenyalat que la posada en pràctica d’aquesta taxa no presentaria cap dificultat tècnica. La seva aplicació arruïnaria el credo liberal d’aquells que no deixen d’evocar l’absència de solucions de recanvi al sistema actual.

Per què no crear (a escala planetària) l’Organització No Governamental Acció per una Taxa Tobin d’ajuda als ciutadans (ATTAC)?. En coordinació amb sindicats i associacions amb finalitats culturals, socials o ecològiques, podria funcionar com un formidable grup de pressió cívica davant dels governs per a impulsar-los a reclamar finalment la posada en marxa efectiva d’aquest impost mundial per la solidaritat.

[1] Aquest tractat ignominiós no es va poder aprovar perquè milers de manifestants antiglobalització van denunciar-lo a la opinió pública mundial amb les manifestacions de Seattle a finals de 1999."
Llegir més...

diumenge, 12 d’octubre del 2008

Venezuela, Una puerta abierta a la esperanza. El Viejo Topo

De Veneçuela es parla –a vegades- molt, però es coneix, en realitat, molt poc.

Els mitjans de comunicació de masses s'encarreguen dia sí i dia també d'oferir-nos una visió esbiaixada, negativa i grollera dels processos polítics, socials, econòmics i culturals que allà s'estan produint des que el president Hugo Chávez va guanyar les primeres eleccions. En realitat, tota una conxorxa de desinformació premeditada, manipuladora de consciències i clarament filofeixista i, valga la redundància, antidemocràtica.

De fet, tan sols podem conèixer quelcom paregut a la realitat si ens preocupem de buscar informació a través de mitjans de comunicació minoritaris i/o alternatius.

D'això no ens alliberem.

Tampoc en aquesta ocasió, quan la revista El Viejo Topo ha tret al carrer aquest mes d'octubre un monogràfic que intenta exhibir al sol tot allò que se'ns oculta amb l'espès mantell d'intoxicació a què ja m'he referit.

Que servisca, doncs, aquesta entrada per a col·laborar amb la iniciativa d'El Viejo Topo de donar a conèixer un dels processos polítics més apassionants dels últims temps.

De l'article de presentació de l'especial:

“Para quienes sabemos que otro mundo es posible, lo que ocurre hoy en América Latina no puede sernos ajeno. Los pueblos de Bolivia, Ecuador, Paraguay… han dicho ¡ya basta! Y han llevado sus profundos anhelos de vivir mejor y con dignidad al gobierno. No están solos en ese camino. Las transformaciones económicas, sociales, políticas y culturales que se están desarrollando en Venezuela en los últimos años se han erigido en un referente para todos ellos: ocupan un lugar destacado en la esperanza creciente de los pueblos de superar el sufrimiento causado por las políticas imperiales y neoliberales. Atreverse a rebasar el horizonte del capitalismo en la construcción de una nueva sociedad justa y libre en un planeta habitable ya no es hoy, en Latinoamérica y el Caribe, asunto de izquierdistas impertinentes.”
Llegir més...

Octubre. Luz Casal

El viento hará crujir las ramas
la bruma vestirá su manta blanca
Tantas hojas caerán
la senda cubrirán
Octubre tendrá su revancha
El sol surgirá velado
y buscaremos el calor deseado
Tus pañuelos en collar
tarde vas a encontrar
Octubre en la fuente durmiendo
Volveremos a ver
en las mesas de ayer
algún vaso abandonado
y un cielo bajo apenado
Te daré una flor
y manteles de color
para ser de Octubre olvidados
En la cumbre, allá en la colina
veremos todo
lo que Octubre ilumina
Serán tuyas mis manos
abrigados los dos
frente al mundo que se inclina
Volveremos a ver
en las mesas de ayer
algún vaso abandonado
y un cielo bajo apenado
Te daré una flor
y manteles de color
para ser de Octubre olvidados
Sin duda se verá en las ventanas
marionetas de vapor dibujadas
y nosotros jugando
como niños brincando
Octubre quedará, quién sabe
y nosotros jugando
como niños brincando
Octubre quedará, quién sabe.
Llegir més...

dissabte, 11 d’octubre del 2008

El Partit que Patim (PP): El cas Don Fabrizio

El passat dia u d'aquest mes d'octubre apareixia en la pàgina 29 del diari Público un article sobre les últimes anècdotes polítiques del “Cas Fabra”. El dirigent del Partit que Patim està imputat per nou delictes, entre els que es compten el frau fiscal, la malversació de fons, el suborn o el tràfic d'influències.

El penúltim paràgraf de l'article deia: “La investigación del caso Fabra dura ya cinco años por el exceso de trabajo en el juzgado de Nules, encargado de la causa. Para agilizar los trabajos, el ministerio de Justicia ha aprobado el envío de dos jueces más, que comenzarán a trabajar cuando la Generalitat envíe a los funcionarios y los materiales necesarios, cosa que no ocurrirá hasta el año que viene, según han advertido ya desde la administración autonómica.”

La Conselleria de Justícia valenciana, per tal de justificar aquesta falta de dotació de personal i material, argumenta que el repartiment de mitjans per als jutjats es fa cada sis mesos.

No obstant això, els dirigents del PP consideren Fabra com una víctima de la lentitud del sistema judicial. En concret, Vicente Rambla ha demanat que la Justícia resolga el cas “d'una vegada per sempre”. El nostre vicepresident es referia als cinc anys que dura ja la instrucció de la causa degut als vuit canvis de jutge que ha patit el jutjat de Nules encarregat de la investigació.

Les apel·lacions de Rambla a l'agilització del procés contrasten, no obstant això, amb les contínues negatives del seu partit a recolzar públicament el reforçament del jutjat. El PP ha fet valer les seues majories absolutes per a rebutjar successives mocions presentades per l'oposició en què es pregava que es dotara de més mitjans judicials a Nules. Les propostes han estat rebutjades en la Diputació de València i en les Corts Valencianes. En la Diputació de Castelló, el Partit que Patim va substituir la moció per una altra en què es demanava el reforç de tots els òrgans judicials, i no sols el de Nules.

Resulta curiós, no sols l'actitud dels dirigents del PP en tot aquest assumpte, -perquè neguen els mitjans humans i materials necessaris, alhora que els reclamen fent-se les víctimes-, sinó les altes cotes de cinisme a què són capaços d'arribar quan, al mateix temps, es vanaglorien que la nostra “Comunitat” és l'enveja del món, i com últim exemple palpable no deixen de refregar-li a tothom el “temps rècord” en que s'ha construït l'estúpid circuit urbà de Formula U a València.

O siga, per a segons quines coses, no s'atén a allò que no ha estat programat i es fan tota mena d’esforços humans, econòmics i materials, mentre que per a d’altres, s'atenen escrupolosament a la normativa administrativa.

No obstant açò, aquesta entrada l’he feta per una altra qüestió que em va cridar molt l’atenció:

es dóna la circumstància que el responsable, fins fa pocs dies, de la gestió de la Conselleria de Justícia era el Sr. De Rosa.

El curiós de l'assumpte és que el mateix dia u d'octubre i en la pàgina 28 del mateix diari Público a què he fet referència al començament de l'entrada, apareixia el següent titular d'una altra notícia: “Un Consejo General del Poder Judicial unánime nombra a De Rosa vicepresidente”.

Evidentment, De Rosa acaba d'entrar en el renovat CGPJ de la mà de la quota del PP.

Fa molt poc de temps, en una d'eixes inauguracions que tant “els hi posa” als usufructuaris (per votació popular) de la Generalitat valenciana, el Sr. De Rosa va dir que en la nostra “Comunitat” “justícia s'escriu amb C de Camps”. Deixant de costat l'heterodòxia lingüística de l’ex-honorable conseller, el que jo tinc prou clar és que Corrupció també s'escriu amb C.

Escric aquestes línies per tal què, qui les llija traga les conclusions que li pareguen oportunes sobre les avinences polítiques en l'elecció dels membres del CGPJ, la qualitat de la democràcia espanyola i la valenciana, i la qualitat ètica de segons quins polítics i magistrats.


Llegir més...

divendres, 10 d’octubre del 2008

Campanya contra el tràfic indiscriminat d’armes



El proper octubre, les Nacions Unides votaran el contingut d’un tractat que pot posar fi al tràfic indiscriminat d’armes. Es un moment crucial. Demana al Govern espanyol que pressione per aconseguir un acord que impedeixca la venda d’armes a països en conflicte o que violen els drets humans.

¡Actua donant el teu suport a la Campanya que promou Intermón Oxfam!

Per a més informacio: Armes sota control
Llegir més...