dijous, 17 d’abril del 2008

“El desig dels dies”

Li prenc prestat el títol d'una magnifica novel·la de J. F. Mira per a donar-li’n a aquesta entrada.

Potser haguera estat més adequat titular-la “Cant de l'enyor”, però el seu significat –el del títol de la novel·la- em serveix de contrapunt a un sentiment que m'ha arribat inesperadament i amb inusitada força, i que crec que el defineix millor.

No és que abans no l'haguera tingut, però potser una sèrie de circumstàncies –que ara no ve al cas explicar- hagen creat un estat d'ànim especial perquè el senta més profundament.

Fa uns quants mesos vaig comprar un disc de Mª. Del Mar Bonet gravat en directe el dia de Sant Jordi de l'any –crec- de 1997. El vaig sentir molt per damunt una vegada, i l'altre dia vaig pensar que havia arribat l'hora de dedicar-li la meua atenció. De fruir-ne.

En compte de posar-lo i deixar-lo rodar des del principi, em vaig fixar en l'índex de cançons i vaig seleccionar per sentir, abans que cap altra, “El pi de Formentor”.

Deixant a banda –que ja és molt deixar- la magnífica versió de la cançó arreplegada en aquest disc, la veritat és que a mesura que Mª. Del Mar anava desgranant el tema, em va tenallar una enorme angoixa i inclús vos diria que em vaig posar a plorar per l'emoció que em transmetia.

(nota: vos he posat la versió en l'ivoon, ací, a mà dreta)

He intentat elaborar eixos sentiments, i fruit d’eixa elaboració és aquesta entrada.

Crec que “El pi de Formentor” va arribar per a fer-me sentir enyorança. La cançó em va portar als meus anys de joventut. Aquella època en què, com deia un altre magnífic escriptor, “eramos felices e indocumentados”. Aquell temps en què tot –en el terreny personal, íntim i emocional, però també en el col·lectiu-, repetisc, tot, estava per fer i era possible fer-ho. Aquella època en què el món ens l'havien posat per a beure'ns-ho d'un sol glop.

Han anat passant els anys i el que sóc no és exactament idèntic a allò que vaig imaginar. I encara que em senta més o menys orgullós del lloc a què he arribat, també sent la punxada de l'enyorança, perquè no sols s'han quedat idees, projectes, anhels i il·lusions pel camí, sinó que inclús, a vegades, he traït vells amics, o ells, els meus vells amics, m'han traït a mi. La vida és una espècie de “centrifugat” no programat que et dispersa del camí que –creies- havies triat. Nosaltres mateixos ens col·loquem o la mateixa vida ens col·loca gradualment davant de circumstàncies noves, i amb la intel·ligència i/o les emocions anem prenent petites decisions que ens recondueixen des d'allò que s'ha imaginat a altres llocs.

No sé si és bo sentir enyorança. No sé tampoc si vaig perdre la meua oportunitat –fóra la que fóra-, o simplement tot forma part d'un continu en què no hi ha les oportunitats en majúscula, sinó eixes petites decisions de què abans parlava i que sovint són més importants del que pensem. No sé si la vida, el coneixement i l'experiència, el que pretenen és fixar-nos un marc de referències en què anar renovant els projectes i les il·lusions i, per tant, tindre noves oportunitats. No ho sé. Però sí que sé que, en tot cas, no em deixaré tenallar per l'enyorança, i continuaré fundant matins per a seguir un camí que –sembla- la meua vida i jo hem triat per a mi.

Com deia el poeta:

“no em moriré d’enyorança,
ans d’enyorança viuré”
Llegir més...

diumenge, 13 d’abril del 2008

Visca la República!

Fa 77 anys el poble d'Espanya, sense demanar permís, prengué els carrers per a declarar la fi d'una societat construïda i sostinguda sobre l'explotació i la ignorància, i proclamar el triomf del dret a la llibertat, la igualtat i la justícia de tots els éssers humans.

Jo no vaig viure eixe moment, però sent en les meues entranyes tota l'eclosió de felicitat que va haver de sentir aquell poble en marxa en eixos dies que canviaven el seu món.

L'escàs i convuls període de vida de la II República espanyola va fer esclatar totes les cotilles que oprimien i ofegaven la lliure realització de les persones com a ciutadans amb plens drets, va alliberar l'actuació de la intel·ligència individual i col·lectiva, així com dels distints moviments socials que pugnaven per construir un món més just i feliç, alhora que va assentar les bases del reconeixement del pluralisme nacional en Espanya.

Massa per a aquells que estaven acostumats a assentar-se sobre la dignitat dels altres per dret de sang.

I de sang van tenyir els camps i les ciutats per a acabar amb l'ocasió més important que ha tingut mai Espanya per a alliberar-se d'aquells que vivien i continuen vivint del sotmetiment i la ignorància.

Aquella sang vessada, la por davant tan gran genocidi, l'exili, l'ocultament sistemàtic dels èxits de la II República, i la mesquina “transició a la democràcia” que hem viscut, així com l'injust oblit de desenes de dones i homes que van apostar la seua vida per a donar-nos a un món millor a tots nosaltres, ens ha convertit en un poble adotzenat, acrític i sense referents de lluita per la dignitat.

Ara que ja han passat trenta anys –una generació- des de 1977 ha arribat l'hora de recuperar el nostre passat més digne i convertir-ho en arma de futur.

Visca la República!


Llegir més...

dimarts, 1 d’abril del 2008

Vendrá la realidad y nos encontrará dormidos


Vendrá la Muerte y nos traerá la vida
Vendrá el Vicio y nos traerá valores
Vendrá la Peste y nos traerá salud
Vendrá la Guerra y nos traerá la paz
Vendrá el Delirio y tendrá razón
Vendrá el Hambre y nos dará caramelos
Vendrá la Sed y nos dará refrescos
Vendrá el Tirano y nos dará un parlamento
Vendrá el Silencio y nos hará gritar
Vendrá el Invierno y nos dará calor
Vendrá el Dolor y nos traerá tiritas
Vendrá la Cárcel y nos hará libres
Vendrá la Miseria y nos venderá automóviles
Vendrá el Terror y nos dará protección
Vendrá la Noche y encenderá la luz
Vendrá la Realidad y nos encontrará dormidos.

Poema extraído del libro
"Vendrá la realidad y nos encontrará dormidos
(partes de guerra y prosas de resistencia)"
de Santiago Alba Rico
(Ed.Hiru 2006)
Llegir més...