dilluns, 31 de març del 2008

Eleccions generals 2008 (epíleg)

“La meua tesi respecte al present és que aquí a Occident –ja sé que existeix també un Tercer Món, que les coses són molt distintes-, aquí a Occident vivim en el món relativament millor, més just i més assistencial que hi ha hagut al llarg de la Història; vivim en el món lliure, en un món els habitants del qual gaudim de les majors possibilitats imaginables, en un món en què podem parlar lliurement. Un món com no hi ha hagut mai fins ara”

Aquesta frase –on podríem substituir la paraula “Occident” per “comunitat valenciana” i continuaria tenint ple sentit-, repetisc, aquesta frase no és de D. Francisco Camps enmig d'un eufòric míting electoral. És d'un dels filòsofs contemporanis europeus més respectats, un clàssic de la tradició liberal i racionalista: Karl Popper.

Aquesta frase tradueix l'ampul·losa satisfacció que milers de valencians i europeus juntament amb nombrosos intel·lectuals reiteren, perquè així ho pensen i ho senten. Aquesta frase resumeix un consens sense a penes fissures.

La “cultura” –en el sentit gramscià del terme- valenciana, espanyola, europea, occidental, s'assembla cada vegada més a una bassa d'oli. Encara que, és cert que queden restes de polèmica i debat. Hi ha una certa tensió real entre els continuadors de la tradició Il·lustrada (PSOE - Partit Demòcrata dels USA) i els postmoderns predicadors del final de la Història (PP – Partit Republicà dels USA). Hi ha diferències reals implicades en la confrontació ideològica de reformistes i conservadors. No tot és el mateix. No obstant això, aqueixa diferència és en realitat “una petita diferència” que no afecta en quasi res a la idea que transmet la frase de Popper.

Pel que es refereix al País Valencià, l'harmonia en aquest món autocomplaent es reclina sobre l'abundància material, els drets individuals i les polítiques “espectaculars” i “queixoses” del PP

Les mutacions que ha patit la base social tradicional de l'esquerra transformadora sota l'impacte de la terciarització de l'economia, la desindustrialització i les polítiques neoliberals, de la fragmentació del món del treball i de l'individualisme propiciat per la precarietat, de la “cultura de la rajola”, etc., han fet desaparèixer “culturalment” la contradicció entre capital i treball. Eixos fenòmens, constitutius de la dretanització que imprimeix el capitalisme globalitzat a les societats occidentals han trobat una traducció particularment aguda en el “model valencià de creixement”.

Així mateix, i en relació al contemporani nacionalisme valencià d'arrel fusteriana, actualització del foralisme carlí i la truncada tradició valencianista de la II República espanyola, aquest naix i es propaga com a idea de modernització i europeïtzació d'una societat ofegada pel franquisme. La traïció de l'esquerra espanyola –incapaç de veure més enllà dels seus propis nassos, d'entendre el seu potencial com a aliat “cultural” reformista i/o antisistèmic-, així com la radicalitat i messianisme de les propostes sense un suport social suficientment fort, el condueix a la marginalitat i la derrota a finals dels setanta i principis dels vuitanta. Si a tot això li afegim el fet inqüestionable que han estat els governs espanyols els que han modernitzat i europeïtzat el país, tenim servit l’estat actual de coses.

Ni tan sols la més visible de les contradiccions de l'època actual, la que existeix entre desenvolupament capitalista i supervivència de l'homo sapiens, és capaç de trencar la visió autocomplaent de la societat valenciana.

Eixa és, per tant, la realitat cultural i ideològica que encarem i enfront de la qual hem d'actuar desemmascarant-la, alçant el vel de la realitat que amaga. Eixa és, per tant, la causa última dels resultats electorals que collim elecció darrere d'elecció.
Llegir més...

diumenge, 30 de març del 2008

Eleccions generals 2008 (6)

(Es va acabar la Setmana Santa, m'he reincorporat al treball, i vaig deixar sense completar aquesta sèrie d'entrades referides a les eleccions del 2008. Aprofite aquest cap setmana per a intentar concloure-les).

Seguim, doncs.

Si allò que s'ha exposat fins ara és la visió que jo tinc de la societat i de com es plasmen els seus valors culturals i ideològics en les distintes conteses electorals i, sobretot, en les recents generals del 2008, a ningú li ha d'estranyar quina ha estat i és la meua aposta política –des de dins del Bloc- a l'hora d'encarar les últimes convocatòries, açò és, les ja referides generals, així com les passades municipals i autonòmiques del 2007.

Vaig apostar pel Compromís pel País Valencià i després per la candidatura Bloc + Iniciativa + Verds com l'única alternativa viable per a tenir un instrument polític capaç d'intentar frenar el procés de desaparició de les alternatives antihegemòniques. Una alternativa per a resistir i intentar construir un espai cultural i ideològic alternatiu al dominant.

És evident que jo puc estar profundament equivocat en la manera de veure i analitzar la situació. I molt més, en les solucions que postule a l'hora d'intentar canviar-la –perquè, és evident, a mi no m'agrada aqueixa situació-.

Però si confie en mi i en la meua manera de veure les coses -què puc fer si no?- no puc més que estar profundament decebut per l'actitud irresponsable i mesquina d'uns quants dirigents i militants de les organitzacions polítiques que hem estat implicades en ambdues coalicions.

L'actitud d'aqueixes persones –i no entrarem en detalls- ha estat l'esmentada: irresponsable i mesquina. S'han anteposat els valors que giren a l’entorn de l'egoisme personal o d'organització i/o projecte –valors que critiquem com propis del pensament conservador-, a aquells que teòricament defensem les persones que formem part d'opcions crítiques amb el sistema (un sistema que dia a dia, ens ha anat reduint cada vegada més a quasi res).

Queden inevitablement lluny els principis que ens inspiren a uns i a altres, com la “reconstrucció nacional” a través d'una organització que aglutine les diverses opcions ideològiques, així com la lluita per la “hegemonia” -tal com la van teoritzar primer Lenin i després, sobretot, Gramsci-, facilitant la construcció d'un bloc nacional-popular alternatiu al bloc històric dominant.

Ni quan se'n va ser “poderós” es va tenir generositat i amplitud de mires –no es va saber percebre el procés degeneratiu que ja apuntava-, ni en el moment en què la defunció està tan prop s'ha estat capaç de construir una opció de salvació del pensament crític i regeneració democràtica –a la manera del Polo Democratico Alternativo de Colòmbia-.

En aquesta terra les pluges no ens porten només fang, sinó incontrolables inundacions que arrasen per on passen. Els projectes i objectius últims de cada organització o corrent són absolutament legítims i dignes de defensa en completa llibertat i igualtat de condicions, però en els moments de crisi com els que vivim, insistir en les diferències –degradar el territori- i no assegurar un mínim espai de terra on més endavant puguen florir tots i cada un dels projectes que qüestionem l'actual estat de coses, és absolutament suïcida.

No plantem arbres que eviten l'erosió del terreny, sinó que consentim el canvi d'ús facilitant la seua degradació i les inundacions. Així ens va i així ens anirà.

Llegir més...

dilluns, 24 de març del 2008

Eleccions generals 2008 (5)

És en aquestes circumstàncies adés descrites que arribem a les eleccions de l'any 2004 després de l'espantosa experiència d'un govern de majoria absoluta del PP, amb la traca final de l'atemptat del 11-M.

Es produeix una forta mobilització de l'electorat i un canvi de la correlació de forces entre el PP i el PSOE, així com un ascens dels partits nacionalistes perifèrics.

El PP digereix malament la derrota –més aviat, no la digereix, se li entravessa-, i comença una ofensiva atroç d'acaçament i derrocament del Govern de Zapatero. Reiterant el que varem apuntar en la primera entrada, l'univers conservador ha mantingut una actitud incansable i ostentosa d'enfrontament, crispació i amenaça, desencadenant entre amplis sectors de la població una incontenible por del que podria suposar la seua victòria electoral en tant que confirmació de la primacia d'unes tesis ideològiques absolutament reaccionàries com feia temps que no vivíem.

Els ciutadans més sensibles a opcions polítiques que qüestionen l'actual hegemonia cultural i ideològica, prefereixen recolzar el mal menor, açò és, el PSOE, enfront del retrocés que suposa un triomf del PP, fins i tot encara que siga dins dels marges del sistema.

Però arribar a aquesta conclusió no ha resultat únicament un fruit de la voluntat i la consciència de la ciutadania crítica.

Hi ha qui afirma amb una certa ingenuïtat que la campanya electoral es fa al llarg “dels quatre anys”. Si bé eixa afirmació no és incerta, tampoc és “la veritat”. Els quinze dies de campanya electoral influeixen, i molt, en el procés de decantació del vot. I en aquest sentit, no podem obviar l'escenari construït des de les forces majoritàries en connivència amb els mitjans de comunicació que han establert, com potser mai abans s'havia fet, un marc de referències (reitere, no penses en un elefant) en virtut del qual, allò que estava en joc era l'elecció d'UN “president de la res pública” conservador o liberal.

És d'aquesta manera que hem arribat a la quasi absoluta consolidació del model bipartidista en una societat –l'espanyola- que no ho és. I la meua sincera opinió és que aquesta situació té una molt difícil reversió. Més enllà de la resistència que podem exercir en l'àmbit municipal i intentar-ho en l'autonòmic, l'escenari polític que es consolida és el de la bipolaritat PP – PSOE. Tan sols una fort moderació del PP i una crisi del PSOE a l'estil de l'última legislatura de Felipe González, pot obrir les portes a l'entrada en escena d'altres organitzacions polítiques.

Malgrat tot, al meu parer, allò més preocupant no és només això. Allò més preocupant resulta de comprovar com el PSOE ha crescut succionant electors que vénen de IU i d'algunes formacions nacionalistes perifèriques d'esquerres. No obstant això, el PP, a pesar del seu discurs catastrofista i ultramuntà, també ha crescut en suport electoral. I la pregunta és, a costa de qui?

Repetisc, aquesta és la qüestió que més em preocupa, perquè mostra una tendència posada ja clarament de manifest en la Comunitat de Madrid i en la “comunitat valenciana” d'expansió sense límits de contenció de la ideologia conservadora.

L'hegemonia cultural i ideològica del “pensament únic” i de laminació del pensament crític –s'expresse aquest com s'expresse-, va més enllà de la consolidació del bipartidisme, -entenent aquest sistema com la possibilitat d'alternança en el govern d'un partit o un altre sense que cap d'ells qüestions el sistema-, concretant-se en un sistema bipartidista “a l'estil valencià”, on el PSOE tan sols serveix de coartada “democràtica” a un sistema de partit únic. Un règim de partit únic que, com a tal, controla tots els ressorts del poder i de generació d'ideologia, causa per la qual aconsegueix consolidar-se i reproduir-se en l'infinit.

(CONTINUARÀ)
Llegir més...

divendres, 21 de març del 2008

Eleccions generals 2008 (4)

Incidint a l'anàlisi ja començat en les anteriors entrades, resulta “curiós”, o com a poc, sorprenent, el “descobriment” que algunes persones i/o organitzacions polítiques han fet de la capacitat de distorsió de la realitat política i social que té la llei electoral.

La llei electoral ha complit a la perfecció la funció en virtut de la qual va ser triada com a model de repartiment, aparentment proporcional, dels escons en joc. És per això que, com ja s'ha indicat amb anterioritat, estem arribant a l'última estació del procés de consolidació d'un sistema electoral bipartidista.

És cert que el bipartidisme resulta imperfecte, però no perquè hi haja opcions polítiques d'àmbit estatal que siguen capaços d'oposar-se a la tendència cap a la concentració en les dues polaritats de què ja hem parlat, sinó per la persistència d'opcions culturals i ideològiques que troben la seua base social en territoris petits, és a dir, en les comunitats autònomes on es donen contradiccions nacionals.

Que fins ara no s'haja mostrat en tota la seua crueltat la realitat del procés, no vol dir que no haguera estat ja anunciat, fins i tot malgrat que en determinats moments històrics recents haja pogut semblar que aquest estava contingut o havia arribat a la seua màxima expressió.

Paradigma d'aquesta antidemocràtica voluntat d'acabar amb la diferència i amb les forces polítiques més febles ha estat i és la llei electoral que s'ha aplicat a les eleccions autonòmiques valencianes. Tan sols des de la vil voluntat d'exclusió d'allò que “molesta” s'entén l'existència de la barrera del 5%. I no deixa de ser patètic que en la fixació de la mateixa col·laborés al seu dia el PCE-PCPV d'Antonio Palomares reunit amb la UCD i el PSOE a Benicàssim.

La llei electoral desvirtua la funció dels congressistes fins al punt que tan sols uns pocs d'ells realitzen funcions pròpies del seu caràcter de diputats, servint la immensa majoria per a l'hora en què s'ha d'emetre el vot que ha d'aprovar o rebutjar lleis seguint les consignes del cap del grup.

Els diputats que s'encaboten a exercir com a tals i que solen pertànyer als grups minoritaris veuen enfosquida la seua feina per la tasca d'ocultació del seu treball que realitzen els mitjans de comunicació de masses que centren la informació en les postures dels grups polítics, i especialment els majoritaris.

D'aquesta manera el ciutadà ha seguit un procés d'educació que li fa interioritzar radicalment que el seu vot serà útil tan sols si s'agrega a un dels pols dominants.

Òbviament, la conseqüència de tot açò serà la desvirtuació de la realitat social i l'exclusió dels més febles. Les organitzacions polítiques crítiques van quedant gradualment fora del joc en un camí que sembla sense retorn.

(CONTINUARÀ)

Llegir més...

dimecres, 19 de març del 2008

Eleccions generals 2008 (3)

Seguim doncs amb l'anàlisi de les consideracions apuntades en la primera entrada per a entendre el resultat de les recents eleccions generals.

La veritat és que la primera d'elles, la qüestió de l'hegemonia cultural i ideològica, influeix decididament en les altres, en l'importància que tenen a l'hora de configurar l'escenari polític que ha resultat després de les eleccions, alhora que les conseqüències de les restants consideracions alimenten la consolidació de l'esmentada hegemonia en un procés circular.

Un dels objectius principals de les elits hegemòniques ha estat el desactivar els espais ideològics, socials i polítics –i les opcions polítiques que els representen- antisistèmics. D'aquesta manera, estem arribant a l'última estació d'un procés que ve desenvolupant-se des de l'inici de la “restauració” democràtica, i que consisteix senzillament en l'establiment d'un règim parlamentari polaritzat a l’entorn de dues opcions partidistes: el centre dreta / dreta; i el centre esquerra / esquerra.

En relació a l'opció de centre dreta / dreta, fa ja temps que, tractant-se com es tracta de l'opció ideològica que millor defineix i defensa el “pensament únic”, i sent com és l'opció organitzativa de les elits polítiques i econòmiques que més han de guanyar i perdre amb el manteniment de l'actual hegemonia –tal com l'hem explicada en la segona entrada-, fa ja temps que van dictar el seu “decret d'unificació” acabant amb les vel·leïtats d'optar a la conquesta del govern de manera separada en dues organitzacions, l’una més “centrada”, i l'altra assentada sobre tesis clarament conservadores.

No obstant això, l'espai del centre esquerra / esquerra resulta, per definició, molt més difícil d'unificar. Resultaria prou prolix explicar aquí i ara el per què. No obstant això, apuntarem una sola dada que és, de per si, prou clarificadora: hem de suposar que l'esquerra representa el pensament crític amb el sistema hegemònic dominant, per la qual cosa és normal que es plantege la seua transformació des de diverses perspectives, les unes més radicals que les altres. Sent així, és natural que opte per organitzar-se en opcions partidistes distintes en funció dels criteris de radicalitat / moderació esmentats.

Per a acabar amb aquesta disfunció que llasta l'espai de centre esquerra / esquerra, els mitjans de comunicació de masses han exercit una pressió continuada i constant en presentar l'espai de competència política com tan sols una qüestió entre dos.

El procés de bipolarització no ha pogut ser frenat –i no ens detindrem en tots els detalls del per què-, i tan sols ha pogut ser contingut en alguns territoris d'Espanya que han aconseguit construir un espai social i ideològic contrahegemònic al voltant de reivindicacions nacionalistes, ja siguen d'esquerres o de dretes, ja siguen autonomistes o independentistes.

Si el discurs bipolar resulta més fàcil de contenir en les conteses electorals municipals per les característiques pròpies de les mateixes, i fins fa ben poc de temps també era possible fer-ho en les eleccions als parlaments de les comunitats autònomes, actualment resulta quasi impossible fer-ho en les eleccions generals.

Els ciutadans han interioritzat en grau extrem el missatge que transmeten els dos grans partits majoritaris, així com els mitjans de comunicació de masses, que transforma unes eleccions destinades teòricament a l'elecció d'aquelles persones que han de compondre el Congrés dels Diputats, en unes eleccions on es tria el “president de la res pública”.

Una vegada establert fermament en l'imaginari individual i col·lectiu aquest marc (“no penses en un elefant”), resulta impossible sostraure's al mateix.

En aquest instant, el contingut dels programes deixen d'importar, com deixen d'importar –i parlem en termes molt, però que molt generals- els matisos culturals / identitaris. Els ciutadans decidiran la seua opció de vot a favor del partit / espai / “candidat a la presidència” que millor els represente, o ho faran amb la voluntat d'entorpir el pas a l'opció que no desitgen que forme govern. Aquest últim és l'anomenat vot útil o vot de la por: ja arribaran les eleccions autonòmiques i municipals on puguen expressar-se més lliurement perquè no està en joc quelcom tan important.

(CONTINUARÀ)
Llegir més...

diumenge, 16 de març del 2008

Eleccions generals 2008 (2)

Continuem amb l’anàlisi començat a l’anterior entrada.

Analitzant succintament cada una de les anteriors consideracions ens trobem primer, i en l'ordre de l'hegemonia cultural i ideològica, amb l'etapa quasi final d'un procés que tindrà una molt difícil possibilitat de reversió.

L'hegemonia és (seguint Gramsci) la capacitat d'unificar a través de la ideologia i de mantenir unit un bloc social que, no obstant això, no és homogeni, sinó marcat per profundes contradiccions de classe. Una classe és hegemònica, dirigent i dominant, mentre aconsegueix mantenir al seu costat amb la seua acció política, ideològica i cultural, un grup de forces heterogènies, i impedeix que la contradicció existent entre aquestes forces esclate, produint una crisi en l'ideologia dominant i conduint al seu rebuig, el que coincideix amb la crisi política de la força que està en el poder.

En termes generals, podem afirmar que, després de les eleccions generals, estem al final d'un procés en què s'està produint la consolidació d'una hegemonia dins de l'hegemonia.

Si el final de la II Guerra Mundial i la posterior caiguda del bloc comunista ha suposat en els últims anys el triomf del que s'ha vingut a denominar “pensament únic”, en el cas d'Espanya, la “transició” a la “democràcia” va suposar l'acceptació sense pal·liatius d'aquest estat de coses, i el començament d'un camí en què gradualment han anat desapareixent o minimitzant-se les forces polítiques i/o socials que podien qüestionar el sistema polític que es va assentar després de la mort del dictador.

I en aquest afany han col·laborat intensament i incessant totes aquelles institucions que tenen capacitat per a formar la consciència dels subjectes –“ciutadans”-: Estat, partits polítics majoritaris, mitjans de comunicació de masses, escola i església.

Arribats a aquest extrem, no sols molt poca gent és capaç de qüestionar públicament aquest sistema com a model ideal de convivència, progrés i desenvolupament del ser humà, -és a dir, d'elaborar un “pensament crític”- sinó que el gran debat se centra tan sols en qui ha de gestionar-ho. Si bé és cert, i tampoc hem d'oblidar-ho, que encara podem triar entre allò dolent i allò pitjor.

Pel que fa al País Valencià, és evident que la capacitat dels nacionalistes (d'arrel fusteriana) de convertir-nos en un moviment polític i social amb possibilitats de confrontar culturalment i ideològica al nostre particular bloc hegemònic dominant, va ser derrotada en el procés de transició a la democràcia.

Els conceptes –“pre judicis”- com ara “País Valencià”, “poble valencià” o “identitat nacional”, tan sols existeixen a la ment d'una exigua minoria de ciutadans de la “comunitat valenciana”, per la qual cosa els discursos o propostes polítiques que giren a l’entorn de l'existència pràctica d’aquests estan abocats a xocar amb la realitat que els nega. És a dir, la gent no “entén” de què els estem parlant.

És més, enfront de les nostres propostes, el bloc dominant ha sabut construir una bateria de conceptes culturals alternatius que, repetits fins a la sacietat, neguen i substitueixen en l'imaginari col·lectiu tot allò que tinga a veure amb la identitat nacional valenciana segons nosaltres l'entenem i amb el fi que nosaltres l'entenem: si per a nosaltres són elements fonamentals per a la presa de consciència en el procés d'emancipació nacional, ells els han revertit en elements fonamentals per a assentar la identitat nacional espanyola (per a ofrenar noves glòries a Espanya).

Poc existeix ja culturalment i ideològica que mantinga la il·lusió d'una “reconstrucció nacional” i, ens agrade acceptar-ho o no, es mou en espais de marginalitat.

El més trist de tota aquesta situació és constatar, assumir i interioritzar que l'instrument institucional que per excel·lència reclamàvem com imprescindible en el camí de la reconstrucció nacional, açò és, la recuperació de l'autogovern a través de la Generalitat, s'ha convertit, en estar en mans del bloc dominant, al no estar gestionat per nosaltres, en un dels majors enemics que ha tingut el poble valencià –o el que queda de nosaltres- en la nostra història.

Tan sols hem de fer un breu repàs del que estan suposant les seues polítiques de comunicació, urbanisme, educació i sanitat per a adonar-nos del terrible instrument de dominació, explotació i genocidi cultural que els hem regalat.

Obviar tot açò i no cercar aliances amb altres moviments socials i organitzacions polítiques capaces, juntament amb nosaltres, d'obrir escletxes en aquest estat de coses és una estupidesa i un error que ens duu constantment al fracàs en donar-nos de cara a terra amb la realitat.

(CONTINUARÀ)
Llegir més...

dissabte, 15 de març del 2008

Eleccions generals 2008 (1)

Fa ja quasi una setmana que es van celebrar les eleccions generals. Durant aquests dies he tingut menys temps del que haguera desitjat per a escoltar i per a pensar. Menys encara per a reflexionar i escriure el que pense dels resultats.

Vaja per davant que, com sabeu, faig aquestes reflexions com a militant del Bloc i en concret com a membre del seu corrent d'esquerres. Açò és quelcom del que ni puc ni vull sostraure'm.

El resultat ho visc com un desastre amb tan sols un pal·liatiu: no ha recuperat el Govern d'Espanya el PP. I aquest pal·liatiu té una importància subjectiva –és important per a mi-, però és alhora una importància compartida per amplis sectors de la societat espanyola –i per tant, per la valenciana-, i que pot explicar quasi ell a soles el que ha passat.

Per tant, i deixant al marge aqueixa única satisfacció, caldrà pensar el per què d'aquest total desastre. Vull deixar constància des del principi d'un fet que tan sols un indigent intel·lectual pot obviar i que, no obstant això, té vital importància: i aquest fet és que el retrocés o desaparició de les forces polítiques que no són PSOE o PP és general i amb tan sols una excepció, la del Bloque Nacionalista Galego. Fins i tot Convergència i Unió ha retrocedit malgrat que el joc de la llei electoral fa que puga semblar que salva la cara.

Des del meu punt de mira, tan estúpid és –a més d'erroni- auto flagel·lar-se per tan magres resultats, com ho és la postura d'aquells que fan anàlisis senzillets i ens carreguen les culpes de la debacle als què hem apostat pel projecte Bloc + Iniciativa + Verds (abans Compromís) en considerar que una altra política d'aliances (o de no aliances) hagueren suposat un millor resultat per a la nostra organització. A aquest respecte, resulta patètic veure com es comparen els resultats de les dues últimes eleccions generals, és a dir, quasi res amb quasi res.

Hi ha diverses consideracions importants que hem de tenir en compte a l'hora d'entendre el que ha succeït. Passar-les per alt ens condueix a cercar solucions ràpides i miraculoses a problemes que necessiten molta dedicació i esforç per a intentar superar-los.

Per descomptat que encara que s'hagen d'estudiar i valorar per separat per raons de la seua necessària sistematització no significa que les unes no vagen imbricades amb les altres en un procés de retroalimentació.

La primera d'elles es refereix al concepte d'hegemonia cultural i ideològica.

La segona es refereix a la necessitat emmarcar estrictament el procés electoral que s'analitza: açò és, el fet que es tracten d'unes eleccions generals que han decidit, en definitiva, la composició del Congrés dels Diputats d'Espanya i El Govern d'Espanya.

Una altra no menys important és –encara que a nosaltres ens afecte menys- la distorsió que produeix la Llei Electoral. A nosaltres, la llei electoral que verdaderament més ens ha afectat i que ha distorsionat la nostra capacitat de consolidació i creixement és la que s'aplica en les eleccions autonòmiques. Nosaltres ja arribem “tocats” a aquesta competició pels resultats autonòmics, per la qual cosa la nostra capacitat de competir en els generals és quasi nul·la.

La quarta serà com s'ha desenvolupat la vida política a Espanya aquests últims quatre anys. És a dir, l'actitud que l'univers conservador espanyol ha mantingut incansablement i ostentosa d'enfrontament, crispació i amenaça, i la por que ha desencadenat entre amplis sectors de la població el que podria suposar la seua victòria en tant que confirmació de la primacia d'unes tesis ideològiques absolutament reaccionàries com feia temps que no vivíem. D'aquest fets i les seues conseqüències pràctiques tenim prou coneixement de causa els ciutadans de la “comunitat valenciana”.

La cinquena, les característiques formals de la campanya electoral.

I en últim lloc (last but not least), és necessari tenir ben present els nostres propis errors. És a dir, la percepció que de nosaltres (Bloc / Bloc-Compromís / Bloc + Iniciativa + Verds) tenen els nostres potencials electors degut, no ja tan sols a l'escàs marge de temps de què ens hem dotat per a presentar les candidatures de coalició, sinó, sobretot, a l'actitud dels qui des de dins de les organitzacions que componen o componien les coalicions han optat per rebentar-les per no creure en elles. L'oposició a les coalicions va impedir que es forjara amb suficient antelació per a la seua presentació en societat el Compromís. L'actitud d'aquestes mateixes persones després de les eleccions autonòmiques ha suposat un lamentable espectacle que hem donat als sectors socials que volíem representar. I la mateixa o semblant situació s'ha produït en intentar crear B+I+V: primer pel procés de ruptura d'EU; alhora, per la impossibilitat d'aconseguir ser el referent electoral de IU al País Valencià; i, finalment, pel boicot que des de l'interior del Bloc s'ha realitzat tant abans com en plena campanya electoral per alguns membres del sector “taronja” a la coalició B+I+V.

(CONTINUARÀ)
Llegir més...

diumenge, 2 de març del 2008

it's a free world

El dissabte vaig anar al cinema a veure l'última pel·lícula de Ken Loach (director) i Paul Laverty (guionista). Sóc incapaç de fer una crítica mínimament fonamentada sobre la qualitat artística del film ja que, -he de reconèixer-ho-, sóc un perfecte ignorant en tot el que es refereix al món d’allò cinematogràfic. Tan sols sé que m'agrada molt el cinema i quatre vaguetats més, per descomptat, sentides o llegides.

La pel·lícula s'anomena “it's a free world”. El títol ha estat traduït al castellà per “en un mundo libre”. No sé si la traducció aconsegueix transmetre tot el que la frase vol dir en anglès. Tan sols veient la pel·lícula –i l'escena concreta en què la frase és pronunciada per la protagonista-, acaba per entendre's el seu significat profund. Així, eixa tasca vos la deixe a vosaltres, i vos convide des d’ara a que no deixeu passar l'oportunitat de veure-la en pantalla gran.

Així, doncs, com ja he dit, no intentaré fer una “crítica” artística de la pel·lícula, sinó que intentaré transmetre la sensació que em va produir i les reflexions que m'ha induït.

La història gira entorn d'Angie (àngel, en valencià). Una dona d'extracció obrera però forta i ambiciosa, alhora que emocionalment contradictòria. Angie es cansa de no veure recompensada la seua vàlua en el món del treball i decideix muntar el seu propi negoci. I el negoci que Angie coneix a la perfecció és el de les empreses –legals- de contractació temporal d'estrangers.

Serà aquest el leit motiv de la pel·lícula. La descripció d'Angie a través de la seua lluita per construir el seu negoci. Però tot això sota el condicionant essencial de les desmesurades ànsies que té la protagonista d'enriquir-se en el més breu espai de temps, tal com li confessa la seua pare, un personatge que representa el model de treballador de la segona meitat del segle XX, ara quasi extingit.

I és a través de la lluita d'Angie per enriquir-se i el negoci que utilitza per a fer-ho on entrem de ple a conèixer el nou model d'esclavitud que s'ha instal·lat en el nostre Europa occidental per on campegem, sempre mirant cap a un altre costat, nosaltres, feliços i despreocupats consumidors.

És el món de la precarietat i la flexibilitat laboral, dels salaris baixos, dels dobles torns, de la desesperada lluita per la supervivència de persones desesperades que fugen de l'absoluta falta de futur, de persecucions polítiques o de la guerra.

L'esclavitud, suposadament abolida, s'està estenent a l'empara de la globalització econòmica i de les polítiques migratòries restrictives dels països més rics del món. La pobresa, les desigualtats i la falta de llibertat es cobren les seues víctimes i fan aparèixer noves formes d'explotació que vulneren salvatgement els drets humans més bàsics. Aquestes noves formes d'esclavitud apareixen d'una forma més sofisticada i de vegades tan sols de caràcter temporal, la qual cosa no vol dir, però, que no deixen de ser igualment humiliants i aberrants.

Una esclavitud assentada sobre residus humans –poblacions supèrflues a les seues terres d'origen- fruit, al cap i a la fi, de la modernització i el progrés econòmic tal com ho entenem els que ens reclinem en la cresta de l'onada.

En un moment determinat del desenvolupament de la pel·lícula, vaig sentir el silenci que omplia la sala de projecció, tal era la profunda tristesa i malestar a què ens havien conduït director i guionista als qui allí estàvem.

Més fàstic m'han donat des d'ahir les declaracions xenòfobes, racistes i irresponsables dels amos del Partit Popular. Companys i mercenaris d'aquells que, precisament, més es beneficien d'aquesta situació.

En aquesta ocasió, com en altres de similars, em ve al cap una reflexió que venia a dir que la lluita per la defensa dels drets humans ha de ser incansable i insubornable, però sobretot, la defensa d'aqueixos drets per als qui, precisament, no tenen veu per a defensar-se a si mateixos.

Avui diumenge, casualment, ha aparegut en la premsa aquesta notícia: La muerte de un vigilante en una obra saca a la luz una trama de explotación y contrataciones ilegales de extranjeros

S’obrirà una investigació i algú pagarà alguns plats trencats –no massa-. La vida –el negoci- continuarà i generarà les seus plusvàlues.

La vida d’aquest home no la recuperarem mai.
Llegir més...

L'altre Juli Just

Per poder llegir el contingut del text de l'article publicat al Levante, cal que cliqueu damunt la imatge.
Llegir més...